Qui conega el Montseny convindrà que a aquest massís no li calen gaires presentacions: s’ha escrit vastament sobre ell i la qualitat i diversitat d’ambients i de paisatges l’han convertit en punt de peregrinació turística. Banyoles experimenta un fenomen similar: la presència de l’estany, la quietud que hi emana i la imatge tan cercada de la làmina d’aigua amb les pesqueres delicadament dipositades llac endins atreuen al llarg de l’any una clientela variada. Ambdues destinacions posseeixen museus que expliquen part de la seua història i que desvetllen alguns secrets que permeten comprendre l’essència i l’evolució del lloc. A les faldes del Montseny, hi ha Arbúcies i Breda, dos pobles situats l’un al vessant septentrional i l’altre al de llevant. Comencem aquest escrit per ells.
MUSEU ETNOLÒGIC DEL MONTSENY-LA GABELLA
Carrer Major, 6
Arbúcies
Tel. 972 860 908
www.museuetnologicmontseny.org
E-mail: memga@arbucies.org
De dimarts a divendres: de 10:30 h a 13:30 h i de 17:00 h a 19:30 h
Dissabte: de 10:30 h a 14:00 h i de 16:30 h a 19:00 h
Diumenge: de 10:30 h a 14:00 h
L’any 1979 va nàixer el grup Recerques, motivat per la recerca etnològica i la recuperació de la història local. Aquella associació primerenca va posar la primera pedra del futur museu, amb la recollida de materials —no només físics, també orals— del massís del Montseny. Quatre anys després de la seua creació, el grup deixà pas a la Fundació Pública Museu Municipal d’Arbúcies. Corria l’any 1983, i encara caldria esperar un parell d’anys més perquè el museu —la primera fase d’aquest — veiés la llum. La segona fase quedaria inaugurada el 1987, i totes dues constituirien la base de l’actual Museu Etnològic del Montseny-La Gabella (MEMGA).
Des dels seus inicis, el museu ha ocupat els espais de l’edifici conegut com la Gabella. Es tracta d’un casalot d’arquitectura sòlida, d’estructura quadrangular i de teulada a quatre aigües. La Gabella apareix documentada en papers del segle XVII i el seu nom es correspon a l’antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat, que eren desats ací quan aquest contenidor funcionava com a magatzem.
Al segle XVIII, la Gabella faria funcions d’Hostal de la Vila, per a donar aixopluc a viatgers i captaires. A finals del XIX, la família Pagès va fer d’ella la casa pairal, fins que fou abandonada a l’inici de la Guerra Civil. A les darreries de la dictadura franquista, l’any 1970, l’Ajuntament d’Arbúcies comprà l’edifici.
Des de la seua obertura, el Museu Etnològic del Montseny es defineix com un centre de conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny, implicat en la dinamització cultural, social i econòmica del seu territori, del qual aconsellem la descoberta, ja que el paisatge actual és fruit en gran mesura del complex procés d’interacció entre el medi i els seus pobladors.
El recorregut museístic —i cronològic— s’estructura en tres àmbits: els primers pobladors, la societat tradicional i la industrialització. El primer abraça l’Edat Mitjana, quan el Montseny experimentà un procés de transformacions econòmiques i socials orquestrades pel feudalisme, que en el que ens ocupa del Montseny, té en el castell de Montsoriu i els vescomtes de Cabrera dos dels exemples més paradigmàtics. La sala dedicada a Montsoriu permet conèixer el millor castell gòtic de Catalunya, a partir d’una selecció d’objectes recuperats durant les intervencions arqueològiques, d’una gran maqueta de la fortalesa i d’un audiovisual que en revela la història.
El segon àmbit —la societat tradicional— ocupa la primera planta de l’edifici. Fou un temps en què la societat montsenyenca era autosuficient. Aquest model social, amb arrels en l’època medieval, s’estructurava en nuclis de població i en una ocupació dispersa del territori, amb la masia com a solució productiva i de caire familiar, a partir de la qual s’explotaven els recursos a l’abast. Es tractava d’una societat basada en l’autonomia econòmica, on l’agricultura, la ramaderia i l’aprofitament forestal en foren els fonaments, els quals perduraren al llarg del segle XIX. No obstant, a mitjan segle XX l’irreversible procés d’abandonament dels masos, que culminaria a la dècada dels vuitanta, suposà la desaparició de la majoria de les activitats que havien definit econòmicament el món tradicional.
Finalment, la darrera planta del museu és dedicada al procés d‘industrialització al Montseny i a les transformacions que aquest va implicar. Fou a finals del segle XIX i principis del segle XX quan el Montseny experimentà el darrer gran canvi en les formes de vida, motivat pel procés d’industrialització que vivia el país. Aquest nou escenari va comportar un profund daltabaix en la realitat local, no només des d’una perspectiva econòmica i social, sinó també pel que fa a aspectes culturals.
El model d’industrialització cobra a Arbúcies un marcat caràcter autòcton i unes arrels artesanals. S’hi va aprofitar la fusta dels boscos per a la construcció de carretes i carruatges, que derivaria en el desenvolupament del sector carrosser. Les carrosseries d’autocar arbucienques lideren, encara avui, aquest sector a l’estat espanyol. En l’actualitat, el 65 % dels 7.000 habitants del poble viu de la producció carrossera que es reparteixen quatre empreses, amb la veterana Ayats, que construí el 1905 el primer autobús de fusta. Al museu, trobareu exposat l’autobús de línia regular amb què la desapareguda empresa Solé cobria el trajecte des d’Arbúcies fins a l’estació de ferrocarril de Breda. Es tracta d’una de les joies de l’exposició permanent, perquè tot i ser un vehicle d’origen nord-americà, remet a l’especialització de la vila en matèria carrossera.
A la producció carrossera, caldria afegir, encara, el desenvolupament de la torneria de fusta i del sector tèxtil. Aquestes primeres activitats industrials tenien una forta vinculació amb el medi, ja sigui per la utilització de la fusta com a matèria primera o pel paper fonamental que hi jugà l’aigua com a font d’energia.
MUSEU JOSEP ARAGAY
Nou, 2
Breda
Tel. 972 870 012
www.museuaragay.cat
E-mail: museuaragay@breda.cat
Dissabtes: de 9:30 h a 13:30 h i de 16:00 h
a 19:00 h.
Diumenges i festius: de 9:30 h a 13:30 h
A l’església parroquial de Santa Maria de Breda, només s’hi conserven del segle XII l’absis romànic i el creuer. Posteriorment, se li afegiren dues capelles laterals que formen un transsepte. En aquest espai religiós, es troba el Museu Josep Aragay, a més de l’Ajuntament. La barreja de funcions —espirituals, administratives, artístiques— en aquest contenidor no deixa, doncs, de sorprendre el viatger. El temple dialoga, cara a cara, amb un altre recinte de visita ineludible: el monestir de Sant Salvador, igualment romànic, que comparteix l’espai urbà que els acull.
El museu Josep Aragay, de caràcter exclusivament monogràfic, va sorgir pel desig exprés d’aquest de deixar la seua obra al poble de Breda. L’any 1968, dins dels actes del IX Centenari del Monestir de Sant Salvador de Breda, es presentà una mostra antològica d’Aragay. Fou en aquesta ocasió quan l’artista manifestà el desig que la seua obra romanguera en aquest poble del Montseny. Aragay va morir el 1973, i tot just un any després es crearia el museu, promogut per l’entitat Amics de Breda.
El fons que podreu contemplar en la visita prové, entre d’altres, de les donacions fetes per la seua vídua Teresa Solà, per Salvador i Fanny Riera, per Marcel·lí Trunes i, posteriorment, per Martina Aragay, neboda de l’artista.
L’any 1984 el Museu Josep Aragay s’integrava a la xarxa de museus de la Generalitat de Catalunya. A finals de 1987 tancava temporalment les portes, per tal de poder dur-ne a terme la remodelació i ampliació, gràcies a l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Breda. Les noves instal·lacions s’inaugurarien un any més tard.
I encara, el febrer del 2000 el fons del museu es veuria incrementat pel dipòsit realitzat per la Generalitat de Catalunya que contenia la Col·lecció Salvador Riera.
Quina relació va mantindre Josep Aragay amb Breda? Tot i que l’artista era nascut a Barcelona, fill del carrer del Carme, les seues arrels eren montsenyenques: per part de pare, la família provenia de Cànoves, a l’extrem sud del massís, mentre que la branca materna, els Blanchar, eren naturals de Breda. Aragay fou un personatge polifacètic: pintor, ceramista, dibuixant i teòric de l’art en ple debat entre el classicisme i la modernitat. Malgrat la seua implicació en el Noucentisme, Aragay ha perviscut a l’ombra de les grans figures d’aquest moviment.
Com a col·laborador en premsa escrita, signà sota el pseudònim de Jacob a diversos mitjans humorístics i, junt amb Francesc Pujol i Xavier Nogués, fundà la revista Picarol. Aragay publicà un parell de títols de caire teòric —La pintura catalana contemporània, la seua herència i el seu llegat (1916) i El nacionalisme de l’art (1920)— i impartí classes a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, fins que el 1925 abandonà Barcelona per instal·lar-se definitivament a Breda. Tenia 35 anys quan inicià l’èxode urbà. Hi fundà un taller de ceràmica, activitat a la qual dedicaria la resta de la seua vida professional.
El Museu Josep Aragay fa un acte de justícia amb aquest personatge tan singular com desconegut: mostra la seua obra ordenada en quatre àmbits: pintura, dibuix, ceràmica i gravat en un espai sobri i de recolliment.
MUSEU DARDER
Plaça de la Font, 11
Banyoles
Tel. 972 572 361
www.museusdebanyoles.cat/darder
E-mail: museudarder@ajbanyoles.org
De dimarts a dissabte: de 10:30 h a 13:30 h i de 16:00 h a 18:30 h
Diumenges: de 10:30 h a 14 h
Darder, Francesc Darder i Llimona, va ser un personatge singular, curiós, polifacètic. Era barceloní, amb estudis de veterinària i passió per la història natural. A la seua ciutat natal havia fundat un comerç especialitzat en la venda d’articles per a la cunicultura. Al Conejar modelo barcelonés el precedí la publicació de la revista El Zookeryx, de la qual fou director i que amb els anys seria rebatejada amb el nom de Revista Universal Ilustrada.
A més del Parc Zoològic de Barcelona, va crear a la mateixa ciutat el Museu Zootècnic. De tots dos, en fou el director, i va dirigir, també, els laboratoris d’ictiologia de Barcelona i de Banyoles, vila a la qual va arribar el 1910 atret pel seu estany. D’ell sorgí la idea de repoblar-lo i n’impulsà la Festa del Peix. Banyoles el nomenà fill adoptiu i sis anys més tard, el 22 d’octubre de 1916, obrí les portes el Museu Darder d’Història Natural, fruit de la donació dels fons del naturalista. El 1918 Francesc Darder moria a causa d’una mossegada de serp.
El Museu Darder d’Història Natural ha esdevingut un referent entre els museus catalans i un dels veterans de les comarques gironines. El 1916 s’ubicà en un edifici municipal, a la Plaça dels Estudis, on encara es troba avui dia. L’extraordinària quantitat d’animals exòtics ha captat la curiositat d’entesos i profans. El seu fons, que arriba en l’actualitat a les 20.000 peces, s’ha anat ampliant amb donacions de particulars.
L’any 2003 el centre tancà temporalment, per tal de remodelar l’edifici i crear-ne un discurs museogràfic coherent, per aportar llum sobre la percepció que des de les Ciències Naturals es tenia de la biologia a principis del segle XX, així com de la taxidèrmia com a mètode de conservació dels éssers vivents.
D’altra banda, incorporava una part dedicada a la conca lacustre de l’Estany de Banyoles, una idea que havia nascut a principis dels anys 70, però que fins la data romania desada al calaix dels projectes. Hi trobareu, doncs, el Centre d’Interpretació de l’Estany, on l’aigua n’és el fil conductor i on es proposa un recorregut des del seu origen, a l’Alta Garrotxa, fins l’estany, tot passant pels estanyols, brolladors i fonts.
El fons del museu el completen una desena de col·leccions, com ara la de l’Institut Vell de Girona, dipòsit de l’Ajuntament de Girona, o la col·lecció Ylla de papallones, promoguda per l’Ajuntament de Banyoles i duta a terme per l’especialista Josep Ylla, el qual va realitzar la captura dels exemplars durant un any a tres punts al voltant de l’Estany.