Maximilian Krah apuja una mica el micròfon, reposa les dues mans al faristol i diu respecte dels bons resultats que els auguren les enquestes: “En qüestió d’un any hem doblat els suports, i una cosa tenim clara: no en tenim prou!”
L’home de l’AfD a Saxònia, que el partit ha elegit aquest cap de setmana com a cap de llista per a les eleccions europees, no en té prou. I revela també la font de la seva inspiració: “Aquí mateix, vam presenciar durant el dia d’ahir excel·lents discursos”, diu Krah, fent referència a les paraules de representants de partits europeus propers a l’AfD.
Krah en destaca un per sobre dels altres: “Al col·lega de Bulgària, li he de dir: ai, mare! D’ells, n’hem de copiar la valentia i la passió per arribar igual de lluny.”
El “col·lega de Bulgària” era Kostadin Kostadinov, líder del partit ultranacionalista Wasraschdane (Renaixement) i membre de l’assemblea nacional búlgara, antieuropeista i fanàtic del Kremlin, per al qual minories com la gitana són “paràsits” i “escòria inhumana”.
A Magdeburg, Kostadinov ja havia proclamat que “Alemanya és des de fa més mil anys la pedra angular d’Europa” i que el segle passat Bulgària i Alemanya ja van anar “aliades a la guerra en dues ocasions”, fent referència a la Primera i la Segona Guerra Mundial. Els delegats de l’AfD van engegar un sonor aplaudiment.
Malauradament, afegia el dirigent búlgar, Alemanya es troba “en una situació política que no té en consideració el seu històric paper i significat”. Segons ell, és l’hora que el país ocupi el lloc que li pertoca com a gran potència, i no només a Europa.
Un murmuri envaeix la sala, però en qüestió de segons s’esvaeix per deixar pas als aplaudiments, les rialles i els crits de “sí, senyor!”.
Alemanya. Una gran potència. No només a Europa.
I aquest discurs, el té com a exemple Krah, la cara visible de l’AfD a les eleccions europees.
A Magdeburg l’AfD ha tornat a demostrar que en gran mesura és d’extrema dreta, però al 20 per cent de l’electorat que declara el seu suport a l’AfD en les enquestes actuals no sembla molestar-li. Els congressos del partit no tenen lloc a porta tancada, sinó que es retransmeten en directe per televisió. Tothom pot comprovar que a la sala, a diferència de congressos anteriors del partit, no se sent ni un bri de desaprovació quan a la tarima s’esbomben proclames antidemocràtiques, nacionalistes o racistes. Ni els discursos antisemites provoquen cap mena de rebuig.
Per exemple, s’hi deia que els “globalistes”, una mena d’elit internacional abominable, volen esclavitzar la ciutadania. O que els “globalistes” aspiren al “Great Reset”, un gran reinici del sistema econòmic global. També hi apareix el “gran canvi”, segons el qual la població ha de ser substituïda pels immigrants. El cap de l’Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució, Thomas Haldenwang, diu, tot seguit, que han pres nota de les “teories de la conspiració de l’extrema dreta”.
Com pot ser que un partit tingui tant d’èxit quan gairebé porta el segell oficial de ser un cas sospitós d’extrema dreta? Quina aportació ha fet l’AfD per enlairar-se d’aquesta manera en les enquestes? Què ha fet bé els darrers anys? I qui determina l’estratègia del partit? Una cosa és segura: la radicalitat és el programa. El cap de llista Krah va instar fins i tot els seus companys de partit de Magdeburg no moderar-se ni un pèl. El saxó afirma que arreu es diu que cal ajustar-se per tenir èxit, però que el seu partit ho fa diferent i, per això, actualment és el “partit de dretes més captivador” d’Europa. De moderació, a Magdeburg no se’n veia per enlloc.
Els factors d’èxit més importants per a l’AfD podrien provenir de l’exterior: primer la crisi dels refugiats, després la pandèmia de la covid-19 i, per postres, la guerra d’Ucraïna amb crisi energètica inclosa. La inseguretat, en aquest moment de naturalesa econòmica, sempre juga a favor dels partits d’extrema dreta. I així va pujar l’AfD a les enquestes a partir de l’estiu del 2022, quan molts alemanys temien pelar-se de fred a l’hivern per la crisi energètica. Per adobar-ho: molta gent fa temps que està disgustada amb les conseqüències de la globalització i el repartiment injust de la riquesa. La confiança en la política s’ha esvaït.
L’AfD no només ha identificat l’escenari favorable, sinó que presenta per a aquests grans temes solucions presumptament fàcils: tancar fronteres, menys per als treballadors qualificats, i més expulsions. El partit d’extrema dreta que va exclamar tot just després de l’acabament de les mesures anti covid-19, en part va negar el perill del virus. I ja abans d’esclatar la guerra, l’AfD va saltar contra les sancions a Rússia i a favor de les importacions de gas, i després a favor de la pau amb Vladímir Putin sense tenir en compte la vida dels ciutadans ucraïnesos.
El setembre passat el caps de l’AfD Alice Weidel i Tino Chrupalla presentaven una campanya que resumia molt bé el nucli programàtic del partit: “Primer, el nostre país”, lliure després d’emprar-lo l’expresident dels Estats Units, Donald Trump.
I la radicalitat, el discurs d’odi? Fa temps que ha perdut el seu efecte dissuasiu a moltes regions i en bona part de l’electorat. D’uns anys ençà, l’AfD activa al seu favor persones que són manifestament racistes. Els antisemites també s’hi senten prou bé i, en tot cas, segons un estudi representatiu a l’AfD aquests hi tenen tres vegades més representació que en altres partits.
L’AfD ha desplaçat el relat a Alemanya i l’ha concentrat en el que, sobretot el president de Turíngia Björn Höcke i el seu entorn, anomenen “metapolítica”. Es tracta de desplaçar els debats cap a la dreta, al voltant de no menys que una batalla cultural que mentrestant inclou també parts de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i el Partit Liberal (FDP). Una batalla cultural al voltant del llenguatge sexista, el servei públic de radiodifusió o els drets de les persones queer. Aquesta és la base a partir de la qual l’AfD recull els seus èxits.
A còpia de repetir-ho constantment, el partit ha aconseguit que es puguin dir coses que abans no es podien dir. I valors que abans eren considerats positius com la moral o l’amor al proïsme s’han devaluat; gràcies a l’AfD “el bonisme” ara no és vist per molta gent com això, sinó com a ideologia naïf. Alhora, el partit ha reeixit a minimitzar escàndols relacionats amb donacions o a ridiculitzar possibles punts febles com el passat en entorns neonazis. Així és com l’AfD aconsegueix normalitzar el seu propi extremisme.
Per construir aquesta estratègia, Höcke i companyia van decidir-se, de forma encertada, pels estats federals de l’Alemanya de l’est. Des de la caiguda del Mur, s’havia tret ferro a l’extremisme de dretes a pesar dels èxits del Partit Nacionaldemòcrata Alemany (NPD), els assassinats i els atacs incendiaris, així com una especial cultura juvenil. L’AfD encara avui en treu profit.
A més, els dirigents del partit se’n van sortir a l’hora de fer proclames conspiratives presentables, sobretot gràcies al seu ampli ressò a les xarxes socials. Sovint el partit recorria a atractives etiquetes que tenia preparades per ser fàcilment retingudes en la memòria. D’aquesta manera li agrada propagar a l’AfD que la República Federal d’Alemanya ratlla la dictadura i que cal un “canvi 2.0”. I que la protecció de la constitució és la mera protecció del govern amb la missió de protegir de l’AfD els partits de l’establishment.
Aquesta mena de relats fa temps que són mainstream al partit i en amplis cercles dels seus seguidors. Els qui hi creuen es veuen a si mateixos i el partit en una lluita contra “el sistema”. Per això, els avisos amenaçants contra la constitució són, per a molts, paraules buides.
No menys important és que el partit ha treballat de manera contínua per edificar una façana cívica. “Radicals d’extrema dreta? Encara no n’he trobat ni un al nostre partit”, proclamava recentment la cap de l’AfD Alice Weidel a Stern. Els càrrecs dirigents somriuen i fan oblidar que hi ha feixistes i extremistes a les seves files mentint i reiterant el mantra del seu perfil cívic i conservador. Ara, Weidel i Chrupalla remarquen de bon grat que, d’economia, n’entenen; ella com a antiga assessora d’empreses de collars de perles, ell com a antic propietari d’una empresa de pintures per a fermalls. I és que el perfil del partit de catedràtics i euroescèptics dels primers anys després de la creació del partit fa temps que ha quedat enrere i els més moderats han abandonat el partit en massa.
Tanmateix, a Magdeburg va quedar clar que el partit vol seguir fent servir el truc de la minimització dels extremistes. En el si del partit s’ha configurat una nova xarxa que s’encarregarà de continuar aquestes estratègies.
Dissabte a la tarda de la setmana passada, són les 17:27 h. Al costat dret del recinte s’ha reunit un grupuscle. Al voltant de Sebastian Münzenmaier, diputat del Bundestag i vicepresident del grup parlamentari, hi ha sis homes deliberant. La seva mirada denota consternació i gesticulen. Mentrestant, sona el mòbil de Münzenmaier i s’aparta a un costat per parlar.
És el moment en què ja fa més de dues hores que ha començat la votació del quart lloc de la llista i ni una segona votació ni nous candidats han resolt la decisió. La urgència creix. Circulen rumors que el pròxim cap de setmana no es podrà tancar l’assemblea d’elecció de candidats per a les europees tal i com estava planificat, sinó que caldrà reunir-se el mes de gener una altra vegada per tancar el programa.
És precisament això el que hauria volgut evitar Münzenmaier, de 34 anys i l’home fort a l’estat de Renània-Palatinat. Després del darrer i en part turbulent congrés del partit a Riesa, volia dotar l’AfD d’un aspecte més professional, amb més unitat, menys caos. Es va procurar afins d’una edat similar, com ara Damian Lohr i Alexander Jungbluth del seu mateix estat, René Aust de Turíngia, Markus Frohnmaier de Baden-Württemberg, René Springer i Dennis Hohloch de Brandenburg. També Matthias Helferich de Renània del Nord-Westfàlia, així com Jan Nolte i Andreas Lichert de Hessen.
En un grup de xat, titulat pels seus integrants segons el lema del congrés del partit “Repensar Europa”, els membres de l’AfD feien mans i mànigues per enllestir una llista de candidats el màxim de majoritària. Negociaven no només amb els caps del partit Chrupalla i Weidel, sinó també amb l’influent home de Turíngia Höcke, que com és habitual preparava una llista per a l’oficialment dissolta facció d’extrema dreta.
El resultat, batejat per molts dins de l’AfD com la “llista del consens”, hauria de facilitar votacions ràpides, però al final s’hi van tornar a immiscir molts que per consens entenen els interessos propis. D’aquí el caos per la quarta posició de la llista.
Per això, la xarxa de Münzenmaier es reunia dissabte a la tarda en un racó del recinte i a la nit, fins les dues de la matinada, en una habitació d’hotel, assolia un acord i trobava un compromís. Així doncs, l’AfD sí que se’n va sortir diumenge al vespre, de tancar les quinze posicions de la llista tal i com estava planificat. Dotze noms constaven a la llista de consens de Münzenmaier. Tot un èxit per a la nova facció.
El congrés de Magdeburg ha remogut els ressorts interns de poder del partit i s’ha vist que la facció moderada de l’antic líder del partit Jörg Meuthen ha renunciat a guanyar influència, per no parlar d’intentar elaborar una llista adequada.
També el poder de Höcke minva. Algun contrari o envejós se n’alegrava: “La facció està acabada.” O: “Höcke ja no té res a dir.” Un antic alt dirigent proper a Höcke constatava públicament que “l’antiga facció ha quedat feta miques”.
En realitat, la facció de Höcke ha quedat partida, sembla que renyida amb diversos antics portaveus. El president de Saxònia va deixar Höcke a l’estacada fins i tot a l’esfera pública i va proposar una candidata al tercer lloc sense consensuar-la amb ell. És públic i notori que falta un dels importants excervells de l’organització, Andreas Kalbitz, que ha desaparegut del partit pels seus contactes amb sectors neonazis.
Amb tot, la ideologia darrere de Höcke i la seva facció segueix viva i també present en la facció de Münzenmaier. Al nou cercle, la cosa no va de delimitar continguts, en tot cas dels “caps tossuts” situats als extrems de l’AfD que podrien perjudicar les carreres dels més joves com, per exemple, els simpatitzants del partit que van acaparar titulars pels seus plans de viatge al Donbàs.
L’entorn de Münzenmaier assegura que no hi ha cap problema amb Björn Höcke. “Treballem per a la professionalització d’una AfD més disciplinada i no pas perquè el partit es perdi en constants lluites atrinxerades.” Al partit, diuen, hi és qui tingui “els mateixos ideals, els mateixos”.
René Aust, tres quarts del mateix. És considerat un antic aliat de Höcke a Turíngia. Quan la facció es va desfer oficialment el 2020, afirmava amb entusiasme per Facebook que Höcke mostrava “en el sacrifici sense límits la seva grandesa” en renunciar des de temps enrere a ser candidat a la comissió executiva federal i no anteposar “les ambicions personals al bé del partit”.
Doncs bé, Aust obtenia la decisiva tercera plaça de la llista europea. El polític de 36 anys personifica la nova xarxa de forma arquetípica: postulats d’extrema dreta però amb un posat amistós i un pentinat inofensiu. Parla amb tothom, somriu a tothora. Només en els discursos apuja el to i braceja o tanca el puny. Llavors, deixa anar frases com aquesta dirigida als migrants: “D’aquest continent, no en fareu casa vostra.”
Internament, va destacar per ser un treballador incansable, per exemple com a membre de la comissió per al programa federal. Fa anys que advoca per una candidatura unitària. Correus electrònics de la tardor del 2021 als quals ha accedit Der Spiegel mostren com, després del, segons la direcció del partit, millorable resultat en les eleccions al Bundestag, Aust argumentava: “El motiu pel qual no avancem és perquè en el si del partit sempre ens posem mútuament falses etiquetes per servir l’opinió pública.” Aust exigia que calia parlar del partit “amb orgull” i “sense falsos complexos”.
La poca importància que el grup de Münzenmaier dona a la moderació dels postulats es veu també en la seva tria d’altres candidats. Una mostra d’això és Alexander Jungbluth de Renània-Palatinat, que en el congrés del partit parlava de “decadència d’Europa” i “bandits musulmans”. Els darrers anys havia impulsat l’entitat d’extrema dreta “U per cent”. I procedia de l’entitat estudiantil Alte Breslauer Burschenschaft der Raczeks, entitat a partir de la qual el 2011 s’havia d’implementar una mena de certificat ari en la confederació estudiantil Deutsche Burschenschaft.
La gent de Münzenmaier també va assegurar una plaça de les deu primeres de la llista europea a Irmhild Boßdorf. Originària de Renània del Nord-Westfàlia, en el discurs per presentar la candidatura reclamava “milions de reemigracions” de refugiats, és a dir, expulsions. I declarava que els alemanys no haurien de témer tant “el canvi climàtic provocat per l’acció humana” com “el canvi poblacional provocat per l’acció humana”.
Boßdorf, que els darrers anys s’ha guanyat la vida com a treballadora del partit, també té bons contactes en l’escena de la nova dreta. Prova d’això és que fa sis anys traduïa per a una editorial del ram un llibre d’un radical d’extrema dreta neerlandès condemnat per la justícia per haver equiparat les mesures anticovid-19 a la persecució dels jueus durant l’holocaust.
Tots aquests exemples són els que fan entendre que el cap de setmana de Magdeburg ha representat una derrota per a l’home fort de Turíngia i els seus. Aquests darrers admeten que hi hauria hagut “dissensions”, però que en general tot plegat va “en la bona direcció”. Les fonts, però, no volen ser citades i ni el mateix Höcke vol parlar.
Quan la facció es va desfer oficialment el 2020, Höcke se’n vantava en una entrevista: “La facció ha fet la seva història”, és a dir, s’havia diluït en el partit. Afegia que calia un impuls per consolidar la unitat del partit i admetia que la seva facció havia atret persones adequades, políticament capacitades i que eren necessàries.
Gairebé sembla que Höcke volia dir el mateix que la facció de Münzenmaier.
Traducció d’Arnau Ferre Samon
Text Ann-Katrin Müller