Encara que la seua influència al si de Vox ja no era la d’abans, Iván Espinosa de los Monteros confiava que les eleccions del proppassat 23 de juliol el situarien com a ministre d’un govern de coalició amb el PP. En canvi, dues setmanes més tard, el 8 d’agost, compareixia públicament per a comunicar la seua decisió de no prendre possessió del seu escó al Congrés i d’abandonar la política.
L’adeu de qui va formar part de la gestació de Vox, una dècada enrere, i qui n’ha exercit com a portaveu parlamentari, no és una baixa qualsevol. Però, sobretot, tampoc no és un moment qualsevol.
El cicle electoral de 2021-2023 conclou amb Vox present en quatre executius autonòmics —els de Castella i Lleó, Aragó, Extremadura i el País Valencià— però sense el premi gros que esperaven: conformar un govern de coalició amb el PP que posara fi al lustre de Pedro Sánchez com a president espanyol.
Ni tan sols l’expectativa d’una repetició electoral, en cas que el líder socialista no aconseguisca els suports necessaris per ser investit de nou, no han calmat les aigües a Vox, que baixen tèrboles de fa temps. Perquè, en efecte, la d’Espinosa de los Monteros no és la primera renúncia de volada. Justament ara fa un any, el 29 de juliol de 2022, ja va acomiadar-se’n Macarena Olona, que també havia estat portaveu al Congrés i va fracassar com a candidata a les eleccions andaluses.
El fantasma de Ciutadans
La incertesa que plana sobre Vox evoca el semestre tràgic que va viure Ciutadans entre maig i novembre de 2019. En aquell període, el partit taronja va passar de marcar el seu rècord de diputats al Congrés, els 57 del 28 d’abril de 2019, al seu mínim històric, els 10 que va obtenir-hi el 10 de novembre de 2019. I, igual com ara a Vox, s’hi van produir baixes sonores.
La més destacada, en aquella ocasió, fou la del català Toni Roldán, incòmode per la postura intransigent d’Albert Rivera, el president de Ciutadans, a l’hora d’arribar a un acord amb el PSOE que propiciara un govern de coalició amb 180 diputats al darrere. Un executiu sòlid, amb un suport parlamentari estable i allunyat dels extrems, que s’emmarcava de ple en la normalitat europea. Luis Garicano, eurodiputat de la formació, defensava els mateixos posicionaments que Roldán i va exposar-los internament, però, això sí, no va fer el pas d’abandonar la política.
La repetició dels comicis, la tardor d’aquell any, va ser tan fatídica per a Ciutadans com ho podria ser ara per a Vox? Aquesta és la gran pregunta que sura a l’ambient després que l’escrutini haja deixat el partit d’Abascal en una situació adversa. En relació amb les eleccions de novembre de 2019, Vox a penes ha perdut el 17 % dels seus vots, però la llei D’Hondt i el bipartidisme imperfecte han provocat que això es traduisca en un 36,5 % menys d’escons.
Aquest descens en nombre de vots i representació té conseqüències diverses, i totes elles negatives. D’una banda, transmet la sensació de partit en reculada. D’una altra, els ingressos econòmics també resulten inferiors, cosa que obliga a redimensionar el partit. I, per acabar-ho d’adobar, situar-se per sota dels 50 escons impossibilita que el grup parlamentari puga presentar mocions de censura —en tres anys i mig, Vox va presentar-ne dues contra Sánchez: en el primer cas, amb Abascal com a candidat, i en el segon, amb l’economista veterà Ramón Tamames— o recursos davant el Tribunal Constitucional.
Vox no ha patit el trasbals de caure de 57 diputats a 10, tal com li va succeir a Ciutadans, però el pas de 52 a 33 pot resultar igualment determinant. L’electorat conservador i els poders econòmics que orbiten al voltant seu n’han pres nota i no és descartable una caiguda abrupta en una hipotètica segona volta dels comicis.
D’ací que Vox haja adoptat una postura possibilista. Lluny de les exigències imposades a Extremadura, Aragó o Múrcia, on s’han mantingut taxatius a l’hora de reclamar la seua incorporació als respectius governs, la realitat del 23J els ha dut a oferir els seus vots al PP per tal que Alberto Núñez Feijóo siga investit president amb els vots populars, de Vox, UPN i Coalició Canària, a més del vot afirmatiu o l’abstenció del PNB. No obstant, la formació presidida per Andoni Ortuzar ha rebutjat, per activa i per passiva, qualsevol fórmula que situe Vox i el PNB al mateix costat de la balança d’una investidura. Per aquest motiu s’han negat a seure a parlar, des del minut zero, amb els populars.
La jugada de Vox no és poca cosa. No volen aparèixer davant l’opinió pública com els impossibilitadors d’una solució a l’atzucac que ha generat el 23J. Es neguen a ser percebuts com els responsables d’una repetició electoral. I és que Ciutadans ja va concloure que el seu immobilisme entre abril i setembre de 2019, quan Rivera ni tan sols no va voler reunir-se amb Sánchez, fou el causant de la desfeta posterior, que els va fer passar de 4.155.000 sufragis a 1.650.000 en sis mesos i mig.
Dues ànimes o una de sola?
Més enllà dels càlculs electorals i de les possibles combinacions per tal d’afavorir la investidura de Feijóo i la no repetició de les eleccions, a Vox batega una disputa soterrada entre les dues ànimes que hi cohabiten. Una pugna cada vegada més decantada cap al costat falangista i en què juga un paper destacadíssim el portaveu de la formació, Jorge Buxadé, i qui és portaveu del grup municipal a l’Ajuntament de Madrid, Javier Ortega-Smith.
En aquest sentit, la renúncia a tots els càrrecs d’Iván Espinosa de los Monteros encarna la subjugació definitiva del sector ultracatòlic, que ha perdut capacitat d’influència així que els nostàlgics de la Falange i un altre Rivera, José Antonio, hi anaven guanyant pes.
Aquests dies, la premsa conservadora i ultraconservadora ha subratllat que la marxa d’Espinosa de los Monteros suposa un gir extremista. N’hi ha que fins i tot han especulat amb el seu possible aterratge a les llistes del PP en un futur no gaire llunyà.
Siga com siga, és notori el protagonisme creixent de Buxadé i de l’home fort del partit a Catalunya, Ignacio Garriga, secretari general de Vox a escala estatal des de la tardor passada. Les crítiques despietades del periodista Federico Jiménez Losantos contra aquest sector denoten el control progressiu del partit per part de la facció falangista.
A Vox tenen motius per encendre totes les alarmes. Els estira-i-arronses interns, amb comiats ben cridaners, acostumen a ser el preludi d’una catàstrofe major. I encara que la presència al Congrés continua sent generosa, amb els 33 diputats, no gaudeixen del pes autonòmic que sí que va arribar a tenir Ciutadans. Ni tampoc a escala local, ja que Ciutadans va obtenir més de 2.700 regidors en 2019, mentre que Vox, el maig d’enguany, va quedar per baix dels 1.700.
No és previsible un ensorrament tan accelerat com el de Ciutadans, però la base institucional de la ultradreta és més poc consistent, i la seua presència al territori és tan tímida com ho era la de Cs. Ara bé, el discurs extremista n’és un avantatge en èpoques d’incertesa i de majories parlamentàries efímeres. Centenars de milers de votants espanyols volen escoltar allò que diu Vox i, sobretot, tal com ho diu Vox. Sense embuts.
Una segona volta de les eleccions al Congrés i el Senat de ben segur reportaria un resultat més beneficiós per al PP, però la magnitud de la davallada de Vox no és tan clara. Ni de bon tros. Costa imaginar-los amb 10 o 12 diputats, com Ciutadans, i fins i tot podria passar que la suma de PP i Vox, malgrat tot, tampoc no sumara majoria absoluta. Com ha succeït ara.
La fórmula de govern “a la valenciana”, amb Vox ocupant una de les vicepresidències i tres carteres sobre un total de deu, va esvaint-se a poc a poc. Una bona notícia per als populars a mitjà o llarg termini, ja que poden somiar un futur sense competidors en el seu espectre polític, però també a la distància curta, perquè això els situa en una posició de domini sobre el soci.
En el cicle electoral anterior, Ciutadans sempre va tenir la percepció que era un convidat de pedra i que estava condemnat a desaparèixer, com finalment va acabar passant. Quan duien sis mesos a diversos governs autonòmics, van patir la caiguda abrupta al Congrés que va comportar la dimissió immediata de Rivera i l’entrada d’Inés Arrimadas, que tampoc no va reeixir a redreçar la nau.
Aquest estiu, en què s’ha estrenat en diversos governs autonòmics, Vox ha començat a notar que el vent hi bufa en contra. I, ironies de la vida, es tracta de vent de ponent. Qui sap si aquesta ventada, animada per mitjans que consideraven amics, també s’endurà Abascal.