Ludovico Ariosto, segons Salman Rushdie i José Enrique Ruíz-Domènec
L’autor d’Els versos satànics i l’historiador català citen el poema èpic Orland furiós de Ludovico Ariosto (1474-1533) a Els llenguatges de la veritat i El somni d’Ulisses, respectivament.
Dos autors contemporanis parlen de Ludovico Ariosto per explicar la distància física i mental que separava Orient d’Occident al segle XVI.
En un dels assaigs de Salman Rushdie que recull el llibre Els llenguatges de la veritat (Empúries, 2023) titulat “L’artista compost: l’emperador Akbar”, l’autor diu sobre el segle XVI: “Occident sabia ben poca cosa d’Orient, aleshores. A la poesia del Renaixement -per exemple, a el gran poema èpic Orlando furioso, de Ludovico Ariosto(...)-, la fantasia substitueix la ignorància. Ariosto pot descriure un príncep com el ‘governant de l’Índia i Catai’, i el poeta pressuposa que una bestiesa així tindrà prou sentit perquè els lectors la considerin plausible”. Catai era com Marco Polo anomenava una regió que es correspon amb mitja Xina. Però Rushdie fa aquesta explicació per afirmar que “la versemblança no era necessària (...) tampoc per part de Shakespeare” i recorda un fragment d’Otel·lo que explica que en els seus viatges no només ha trobat antropòfags sinó també “homes amb el cap sota l’espatlla”.
Per la seua banda, José Enrique Ruiz-Domènec, en el meravellós assaig El somni d’Ulisses (Rosa dels Vents, 2022) escriu: “El 1516, Ludovico Ariosto posa als llavis d’Andrònica, en concepció a Astolfo, la següent consideració al voltant de les exploracions geogràfiques: ‘dels extrems paratges de ponent, nous argonautes obriran finalment el camí desconegut en el dia present. En aquells dies es veurà, com Vasco de Gama, fer la volta a l’Àfrica i a l’Índic...; i a altres, seguint l’itinerari d’Ulisses, deixar les destres i sinistres vores del mar que dues per obra hercúlia es van fer, ja no ambiguament darrere del sol sinó del sol imitant el camí rodó darrere de noves terres i un Nou Món’.” El descobriment d’Amèrica, conclou Ruíz-Domènec, “consagra una nova lectura del somni d’Ulisses”.
Nina Simone, segons Antoni Gómez i Liz Garbus
Dues cançons bàsiques en dos retrats de Nina Simone. A El foc i la cendra, Antoni Gómez assenyala la importància de “Four Women”; al documental What happened, Miss Simone? (2015), Liz Garbus destaca “Mississippi Goddam”.
Antoni Gómez presenta un llibre de retrats de dones, El foc i la cendra, a Onada editorial. Catorze biografies d’artistes i intel·lectuals escrites per a elles, en segona persona. La de Nina Simone s’estructura a partir de la cançó “Four Women”: “Per part de la mare, hi havia una rebesàvia índia que es va casar amb un esclau negre. El ferrocarril i les plantacions van exterminar els indis de les seues terres. Tenies també sang irlandesa, conseqüència de la relació entre un propietari blanc i una avantpassada esclava. Aquesta herència familiar va influir en una de les cançons teues més conegudes, Four Women. Quatre dones negres, cadascuna amb un aspecte diferent, però totes elles dones orgulloses malgrat el racisme i l’opressió dels blancs. L’última, Preciositat: “La meua pell és castanya/ els meus modals són rudes, / vaig a matar el primer imbècil que veja / perquè la meua vida ha sigut molt dura. Estic molt amargada aquests dies / perquè els meus pares eren esclaus. / Com em diuen? / El meu nom és Preciositat”. (traducció de Gómez) Peaches en l’original.
En canvi, el magnífic documental What happened, Miss Simone?, dirigit per Liz Garbus el 2015, arriba al clímax amb la cançó “Mississippi Goddam” (Maleït Mississipí), la reacció de Simone a l’incendi intencionat d’una església en Birmingham, Alabama, que va provocar la mort de quatre xiquetes: “Aixeca’t, compta amb els altres / Perquè tothom sap allò de Mississipí, maleït sia / Aposto que pensaves que estava fent broma, oi?/ Piquets, boicots escolars / Intenten dir que és un complot comunista / Tot el que vull és igualtat / Per la meva germana, el meu germà, la meva gent i jo”.
Es pot veure a Netflix.
Els articles de Joan F. López Casasnovas i el centenari d’Italo Calvino
L’Institut Menorquí d’Estudis aplega els articles de llengua de Joan F. López Casasnovas (Ciutadella, 1955-2022), entre els quals hi ha un sobre el dialecte i Italo Calvino, del qual es compleixen cent anys.
Jo vull el vol dels falcons (IME, 2023) és un aplec dels meravellosos articles sobre llengua signats per Joan F. López Casasnovas en diversos mitjans d’abast menorquí i balear. D’Italo Calvino, que enguany hauria fet cent anys (i del qual Comanegra editarà al setembre L’últim és el corb), López Casasnovas recollia els seus pensaments sobre “els dialectes”: “Italo Calvino, parlant dels dialectes, lloa la riquesa lèxica i expressiva de les parles locals, (...) però tot seguit n’assenyala els límits: ‘La cultura dialectal manté la plenitud de la seva força mentre es defineix com a cultura municipal, d’una comarca, d’una vall i la diferencia d’altres ciutats, comarques i valls (...) El dialecte guanya la llengua quan conté mots per als quals la llengua no té cap equivalent. Però això dura fins que durin tècniques (agrícoles [...])”.
