John Peirce atura la petita furgoneta blanca en un revolt a la vora de la ruta Dalton Highway, obre el maleter, arreplega un martell i un garrot de ferro per endinsar-lo en un camí de grava fins que troba un tub d’un gris blanquinós que reposa sobre unes potes metàl·liques de color teula. Aixeca el garrot i hi etziba tres cops suaus com un mag ho faria al seu barret. Clong, clong, clong, un soroll de buidor ressona i diu: “No tingui por, no el faré malbé.” Peirce té 61 anys i ja en fa molts que conviu amb el tub, amb el qual manté una relació de bons coneguts.
Fa 46 anys que l’oleoducte Trans-Alaska està en funcionament. Fa 1,2 metres de diàmetre, té una longitud d’uns 1.300 quilòmetres i travessa tres cadenes muntanyoses en el seu camí des de l’oceà Àrtic fins a la ciutat portuària de Valdez, al sud-est de l’estat d’Alaska. Transporta petroli cru, que s’extreu al nord. És la substància que manté Alaska en vida.
Unes passes més enllà, Peirce torna a menester el martell per clavar el garrot de ferro a la tundra. Vol mostrar com de prima és la capa de terra descongelada que es troba damunt del permafrost. Aquí, hi creixen molses, liquen i petites mates d’herba. Quan el garrot troba el topall, és que ha topat amb la capa de gel etern. Ara, al juny, Peirce no passa dels deu centímetres. La qüestió és quant de temps aguantarà així.
“No farem més perforacions”, prometia el president dels EUA Joe Biden durant la campanya electoral del 2020. L’agost del 2022 signava la Llei de Reducció de la Inflació, amb la qual es volien rebaixar fins al 2030 entre un 30 i un 40 per cent les emissions de carboni del país. A diferència del seu predecessor, Biden era vist com un president que es prenia seriosament l’objectiu dels 1,5 graus de l’Acord de París.
Posteriorment, el març del 2023, Biden autoritzava la companyia petrolera ConocoPhillips a explotar tres nous punts de perforació en el marc del projecte Willow. Willow és una localitat situada a l’oest de les àrees del nord d’Alaska explotades fins ara i que ja havien estat autoritzades. És per això que, en el cas que el govern els hagués denegat, s’hauria amenaçat amb processos judicials i possiblement sancions de milers de milions de dòlars. Biden, per tant, no es pot desentendre del petroli.
Tant és així que del “No farem més perforacions” es passarà en els propers anys a uns 180.000 barrils de petroli al dia que, a més, fluiran per l’oleoducte d’Alaska.
La indignació era gran. Els activistes climàtics van ocupar carrers i xarxes socials sota el lema “Stop Willow”. Significat: això no pot ser, ningú no pot voler Willow.
“Alaska”, avisa el ministeri d’Agricultura dels EUA, “és al capdavant del canvi climàtic.” En aquest estat, l’escalfament es produeix dues o tres vegades més ràpid que a la resta del planeta. El gel de la terra i el mar es fon i va deixant al descobert superfícies més fosques que, al seu torn, s’escalfen més ràpidament.
Entre els anys 1901 i 2016, la temperatura mitjana de l’estat va pujar 2,6 graus, i entre el 2016 i el 2019 Alaska va viure els dos anys més calents des que es recullen dades meteorològiques.
La combustió mundial de gas, petroli i carbó és una veritable creu per a Alaska, ja que en pateix els efectes de manera més ràpida i dura, una mena d’avantsala del que espera a la Terra. Alaska, acostumada a ser qualificada com el “congelador de la nació”, es desgela.
Però hi ha quelcom que no encaixa: una àmplia majoria dels ciutadans del país aproven el projecte Willow. Sobretot a Alaska.
“Per fi ho hem aconseguit”, deia la senadora republicana d’Alaska, Lisa Murkowski. La seva col·lega del Partit Demòcrata al congrés, Mary Peltola, la primera diputada indígena d’aquest estat, reaccionava amb alegria: “M’agradaria mostrar el meu agraïment al president i la seva administració per haver escoltat la veu dels ciutadans d’Alaska en aquest assumpte d’importància per a ells.”
Els grups aborígens figuren entre els partidaris del projecte. Nagruk Harcharek, de 37 anys, encapçala Voice of the Arctic Inupiaq, una agrupació de 24 organitzacions en què els habitants natius del vessant nord, els inupiaq, s’han retrobat. 30 d’aquestes associacions es troben aquí al nord. Diu: “Willow és una font de vida per als nostres ciutadans.”
Els més afectats pel canvi climàtic són els que més desitgen el petroli. A què es deu això? I què passa si la zona es continua escalfant?
Just després del llogaret Deadhorse, ben al nord d’Alaska, la petita furgoneta del guia de viatges Peirce entoma la corba d’una calçada de grava. A l’horitzó, es deixen veure les primeres siluetes de torres d’extracció dibuixades al cel. Peirce porta un grup camí de l’oceà, però una barrera deté l’expedició.
Els turistes de Peirce han comprat l’Arctic Ocean Adventure: volen posar els peus en remull a l’aigua freda i emprendre el camí de tornada a Fairbanks per la Dalton Highway, una via de comunicació assídua de camioners sobre la qual s’expliquen històries horripilants. En els seus 666 quilòmetres no han de fallar els frens ni acabar-se la benzina perquè la poca ajuda que hi pot haver no passa del telèfon via satèl·lit.
La ruta comença aquí a Deadhorse, ja que, rere la barrera, s’hi ubica l’indret que manté Alaska en vida: el camp petroler de Prudhoe Bay.
El petroli va ser descobert a la costa de l’oceà Àrtic el 1968: 25 mil milions de barrils sobre una superfície de 86.000 hectàrees. El grup petroler BP va estimar llavors que d’aquests se’n podrien arribar a extreure uns 13 mil milions. Molt més que al més gran dels camps petrolers de Texas.
Com que allà dalt el mar sempre estava gelat i el petroli no es podia transportar amb vaixell, el 1977 va entrar en funcionament l’oleoducte d’Alaska: al llarg de 1.287 quilòmetres el petroli creua tot l’estat. L’any 1988 van arribar-hi a fluir uns 2 milions de barrils al dia, mentre que el 2022 tan sols en van ser 480.000. Cada cop es torna més difícil i més car arribar al petroli.
Per assolir l’oceà Àrtic, Peirce i el seu grup han de creuar el terreny que les companyies petroleres tenen arrendades de l’estat. L’empresa texana Hilcorp en controla els accessos. D’un contenidor blanc, n’apareixen dos membres de la seguretat, que demanen els passaports als turistes. Al cap d’uns minuts, s’aixeca la barrera i la furgoneta emprèn de nou el camí. Els documents d’identitat queden enrere.
Peirce explica que als poblats de contenidors del voral de la via hi viuen els treballadors de les petroleres. La gran majoria treballa per torns: dues setmanes a Deadhorse, dues setmanes a casa. I és que fins i tot les feines poc qualificades assoleixen salaris de sis dígits. Condició: sis mesos sense gairebé sol i temperatures extremament baixes. “Ah sí”, diu Peirce, “i enlloc de la rodalia s’hi pot comprar alcohol.” Es diu que els contractes de treball inclouen una clàusula que prohibeix el consum de drogues i alcohol.
La població d’Alaska és d’uns 737.000 habitants. Un estudi de la Universitat d’Alaska Fairbanks estima que al voltant d’uns 22.000 d’aquests treballen en el sector energètic. En l’extracció de petroli i gas en són uns 8.000. Per què, tot i això, la majoria és favorable a l’explotació del petroli?
“Tothom en treu alguna cosa dels beneficis”, diu Peirce. El 1976 es constituïa un fons estatal al qual s’injecten anualment una quarta part dels ingressos estatals provinents de les matèries primeres. Des del 1982 aquest fons permanent reparteix la meitat dels guanys anuals entre tots els habitants d’Alaska. El darrer any van ser 3.284 dòlars per persona, més que mai abans. La guerra d’Ucraïna va disparar-ne el preu.
Els petrodòlars, els veuen els habitants d’Alaska al compte. El que passa a casa seva amb l’escalfament gradual, en molts indrets ho poden comprovar fàcilment de camí a la feina.
El científic John Walsh estudia des de fa gairebé 50 anys el canvi climàtic a l’Àrtic. Vol mostrar les conseqüències que té l’escalfament de la terra en aquest estat federal. Walsh seu al seient del copilot d’un Nissan blau que roda a 50 km/h per una carretera radial a l’oest de Fairbanks. A través del parabrisa indica cap endavant i diu: “Aquí.”
La via, fins ara suau i llisa, es contorsiona com si algú l’hagués plegat amb força. El cotxe comença fer bots. Quan els habitants de Fairbanks parlen d’aquesta carretera, posen els ulls en blanc i diuen: “La muntanya russa.”
L’asfalt negre crema i escalfa el terra. Allà on passa per sobre del permafrost s’enfonsa a distàncies regulars. També els avets rojos del voral s’inclinen perquè gairebé no es poden aguantar drets sobre un terra que es desfà.
En una zona residencial al voral de la carretera, Walsh assenyala una casa que al mig mira cap avall com si fes morros. El terreny que es desfà l’està enfonsant.
Walsh obre un document a l’ordinador a la Universitat de Fairbanks que mostra el que li espera, a Alaska. 20 pàgines de catàstrofes.
Hi consten des d’incendis forestals, núvols tòxics i pluja gelant, passant per plagues d’algues que emmetzinen animals marins i maten els salmons, fins al desgel marí que deixa de protegir les costes de les tempestes i les inunden.
D’ençà dels anys 30 el sòl de Fairbanks s’ha escalfat un grau de mitjana a un metre de profunditat, però la temperatura encara es troba una mica sota zero. “Els meus col·legues han calculat que vers el 2100 el permafrost haurà desaparegut de tot l’interior de l’estat”, diu Walsh, així com al nord, on les petroleres hi tenen les perforacions, “podria assolir temperatures al voltant dels zero graus”.
La geòloga Louise Farquharson només ha de fer unes poques passes sortint del seu laboratori de la Universitat de Fairbanks per arribar a un bosc de bedolls per mostrar els efectes de l’escalfament en el paisatge.
Caminant per una sendera, Farquharson explica que el sòl de l’interior d’Alaska està compost bàsicament d’arena i argila. És on hi ha les “falques de glaç”.
“Aquestes falques s’originen quan a l’hivern la terra s’esberla pel fred. Durant la primavera s’hi escola l’aigua del desgel, que l’hivern següent torna a glaçar-se”, explica Farquharson. Durant segles i mil·lennis es van anar creant formacions de glaç assolint profunditats de fins a 20 metres. “Si es desfan”, afirma Farquharson, “el terra s’ensorrarà”.
Fins l’any 2050, els danys podrien afectar entre un 30 i un 50 per cent de la xarxa viària, la ferroviària i els aeroports de la regió polar. Els costos associats a Alaska podrien arribar als 24,5 miliards de dòlars, estimen investigadors de la George Washington University. Tanmateix, l’estovament del terreny podria tenir conseqüències encara més greus per al clima.
“Sempre hem cregut que la tundra no era un problema. Ni incendis, ni alimentació per insectes, ni tala d’arbres. Simplement, sempre hi ha estat. Això és diferent ara.”
Eugénie Euskirchen investiga les plantes de l’Àrtic. La biòloga mesura la quantitat de diòxid de carboni que l’ecosistema és capaç d’emmagatzemar i quant en retorna a l’atmosfera.
El permafrost àrtic acumula uns 1500 miliards de tones de restes animals i vegetals. Carboni encapsulat al subsol durant mil·lennis. “Ara, obrint jaciments petrolers i amb l’escalfament de la Terra, el terreny es desfà i probablement se n’estan alliberant grans quantitats”, afirma Euskirchen.
Un estudi en què va participar va analitzar dades de més d’un centenar d’emplaçaments de l’Àrtic. Es va comprovar que quan els subsols del permagel estan coberts de neu durant l’hivern i gairebé no té lloc la fotosíntesi, s’emeten 1,66 mil milions de tones de carboni. Durant l’estiu, de l’atmosfera se n’absorbeixen 1,03 mil milions. Conclusió: el subsol ha passat de ser emmagatzemador de diòxid de carboni a ser-ne emissor.
Què vol dir això a partir d’ara?
“Que ens les hem de veure amb una reserva de diòxid de carboni que no hem tingut en compte correctament a l’hora de fer els càlculs sobre l’escalfament del sòl”, diu Euskirchen. Els seus col·legues del Woodwell Climate Research Center parteixen de la base que, fins i tot prenent àmplies mesures de protecció climàtica, del terreny encara s’alliberaran entre 22 i 432 mil milions de tones de CO2. Però es poden fer previsions d’una manera més precisa?
Segons Euskirchen, l’Àrtic no és pas un lloc de treball senzill, sinó que resulta difícil de mesurar-hi i modelar-hi les emissions. La més mínima variació geogràfica, com ara mesurar en un vessant nord o sud, pot representar una gran diferència. És per això que Euskirchen diu que els models encara són imprecisos.
En l’Acord de París de 2015, els països van acordar mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5 graus fins al 2100. “En aquell moment, es partia de la premissa que per aconseguir-ho calia establir un màxim de 340 mil milions de tones d’emissió de CO2”, afirma Euskirchen. Inclús si prenem el valor mitjà dels 22 fins a 432 mil milions de tones pronosticades que podrien emanar del permagel, el panorama no és encoratjador.
Alaska no només ha de combatre els incendis forestals, les inundacions, les carreteres malmeses i les cases que s’ensorren, sinó l’elevadíssim cost de la vida, ja que gairebé tot s’ha de fer portar per avió, de manera que la vida és gairebé tan cara com a Nova York o Hawaii.
Els diners que un cop l’any paga el fons estatal són cabdals per a bona part de la població. Però a la nòmina també s’hi pot veure el que fa possible el petroli: l’exempció de tota càrrega fiscal.
Alaska va abolir el 1980 l’IRPF. Tret d’un “impost del pecat” que grava tabac, alcohol i cànnabis, l’Estat tampoc imposa cap mena d’IVA.
Durant anys, el pressupost públic es fornia en més d’un 80 per cent dels impostos provinents de la indústria petrolera i gasista. El 2022 encara eren gairebé uns dos miliards de dòlars i representava un 70 per cent. Per comparar: el sector piscícola, la següent partida en aportació, arribà a uns 55 milions de dòlars. Només el 2 per cent.
Del petroli, també en treuen profit les persones que viuen en els entorns perjudicats d’una manera més persistent pel canvi climàtic: els grups natius del nord del país.
Nagruk Harcharek, president de Voice of the Arctic Inupiaq, va créixer a Utqiaġvik, la ciutat més septentrional dels Estats Units. L’indret, antigament conegut com a Barrow, és la capital administrativa del districte del North Slope, la regió on s’ubiquen els camps petrolers d’Alaska.
Abans de posar-se a parlar del petroli, Harcharek recorda els anys de joventut quan feia servir la “galleda de la mel”: una galleda per fer-hi les necessitats.
“I ja està”, diu Harcharek. “No hi havia aigua corrent, ni canalització.” L’any 1969 només 19 de 800 llars disposaven de vàter amb cisterna.
Abans de l’arribada del petroli, gairebé no hi havia escoles, segueix. “La majoria de la canalla marxava en avió”, cap a ciutats amb internats. “Van ser separats de la família, de la seva cultura”, diu Harcharek. Els petrodòlars ho van canviar tot.
El president Richard Nixon va signar el 1971 l’Alaska Native Claims Settlement Act, que regulava els drets sobre el sòl dels habitants natius i creava una dotzena de col·lectivitats regionals i més de dues-centes de locals. Es va constituir l’organisme de govern del districte de North Slope, que tenia la potestat de gravar amb impostos les grans companyies petroleres i que disposa d’un pressupost anual d’uns 400 milions de dòlars. El 95 per cent dels ingressos provenen, segons Harcharek, dels impostos sobre l’extracció que paguen les petroleres.
Les col·lectivitats estan en mans dels habitants natius i s’organitzen en forma d’empresa privada. Una d’aquestes, Arctic Slope Regional Corporation (ASRC), té la seu en aquesta regió. Des de fa 28 anys és l’empresa que registra més beneficis de tot Alaska.
L’ASRC és propietària de dos milions d’hectàrees de terra i pot reclamar compensacions monetàries a les companyies petroleres a canvi de noves llicències d’extracció. D’ençà del 1972 calculen que han repartit uns mil milions de dòlars en dividends. Uns 13.000 inupiaqs en són socis.
Els Estats Units van compensar els grups natius per l’explotació de la seva terra fent-los partícips del negoci del petroli. El progrés que gràcies a això van assolir els ciutadans del nord, afirma Harcharek, gairebé ningú l’ha desaprofitat.
“Avui dia gaudim d’una moderna xarxa elèctrica, i d’uns sistemes d’aigua i aigües residuals també moderns. A més de carrers i escoles”, diu Harcharek. Són sobretot els habitants més vells els que expliquen de bon grat com de còmode és apujar la calefacció de casa en lloc d’haver d’anar a cercar fusta flotant al mar.
El projecte Willow, contra el qual s’han produït tantes protestes, té el suport, segons Harcharek, de l’àmplia majoria de la població de North Slope.
Rosemary Ahtuangaruak, alcaldessa del poble de Nuiqsut, hi mostra un clar rebuig. Nuiqsut i els seus prop de 500 habitants són la població més propera al nou punt d’extracció. Afirma que Willow pot reduir les manades de caribús, una espècie que es caça des de fa generacions i d’una gran importància per a la supervivència, o fins i tot provocar que canviïn les rutes que recorren. Tot i això, fins i tot a Nuiqsut l’estat d’opinió sembla hegemònic: la corporació local Kuupik ha aprovat el projecte.
Com s’ho fa Harcharek per lligar canvi climàtic i la nova prosperitat?
“El mateix Biden va dir en el seu discurs que ens caldrà extreure petroli almenys durant deu anys més”, diu Harcharek. Ell mateix creu que més aviat en seran quaranta més, ja que cal crear una transició i el pressupost del districte, d’uns 400 milions de dòlars, depèn totalment del petroli.
“La temperatura de la Terra puja”, afirma Harcharek. “Això és així.” I afegeix que aquesta és la causa per la qual a Utqiaġvik s’ha de construir un dic que ha de protegir dels efectes dels temporals amb un cost de 300 milions de dòlars, dels quals el 70 per cent els aporta el govern. Els 100 restants, els ha de posar el districte, el qual, sense els petrodòlars, no s’ho podria permetre.
En observar els problemes que, entre d’altres, causa la combustió de petroli, què desitja Harcharek per al futur? I per als seus fills?
“Que puguin viure la vida que jo he pogut viure, caçant balenes”, diu Harcharek. Però com pot acabar bé això?
Harcharek no perd l’esperança. Explica que la gent, que antany depenia de la caça de la balena i que gairebé va provocar-ne l’extinció, podria aconseguir trobar una alternativa gràcies a la seva capacitat innovadora. “En el moment en què es va ser capaç d’extreure petroli del subsol, les balenes van quedar fora de perill.”
Harcharek espera que una onada d’invents ajudarà a desfer-nos dels combustibles fòssils. La pregunta que no s’esvaeix és què en quedarà, de l’espectacular naturalesa d’Alaska . •
Kerstin Kullmann
Traducció d’Arnau Ferre