Projecte Mut: ‘pop-folk’ trempat per a grans audiències

Als eivissencs Projecte Mut, el col·lectiu musical liderat pel cantant David Serra i el productor Joan Barbé, cal reconèixer-los el mèrit d’haver articulat un pop-folk de gran abast  partint de bases folk d’inspiració balear i reminiscències celtes. La proposta contempla evidents concessions a les radiofórmules, que ja havien assaltat amb cançons adhesives com “Junts” o “En la nit artificial”, però fins i tot en els temes més directes del seu nou disc, La vida rima, sura la intenció de  lliurar un producte ben acabat, que defuig centrar-se en els recursos fàcils. Projecte Mut pertany al gènere d’artistes —necessaris per fer indústria i seguidors de la música en català— que tracten de fer públic sense renunciar a la qualitat.

Les intencions massives es fan paleses als primers talls de La vida rima, cançons que mostren la capacitat per facturar melodies enganxoses. “Pa” és una cançó vistosa, que suma al ganxo melòdic la poderosa molt identificable veu de Serra, un riff de guitarra molt aparent i un violí que li acaba de conferir el segell folk. Cançó, com la majoria de l’àlbum, de temàtica amorosa, tractada en lletres pròpies i alienes —també hi ha poemes de Francesc Florit i Marià Villangómez— que denoten, si no una gran excel·lència lírica, almenys una intenció decidida i que s’ha d’agrair de no fer rimar “amor” amb “cor” o escriure el primer que se’ls passe pel cap: “No vull ser un sant / vull ser un tros de pa / fer sopes dins sa teva mel. / Lo que vull es tastar / es sucre des teu tacte”.

 “Sé com”, ara a ritme de rumba i acompanyament d’acordió, transmet una aparença més suada, com de déjà vu, però a la mínima que baixes la guàrdia acabes cantant a cor què vols la tornada. Eficàcia provada també en “Ses cares” —amb mur de so en tota regla— i “Amor a l’acte”, una cançó a la qual no li calen els “ooos” per moure’t de la cadira ni per animar un directe. Projecte mut, en tot cas, també són capaços de connectar en el format balada, amb la bonica i un punt èpica “Si és molt demanar”.

I quan el disc semblar relliscar pel camí de la reiteració, més o menys en arribar a la tòpica “Bell pagès”, hi acut al rescat la magnífica “Massa”, potser el millor tema del disc: una cançó molt ben armada musicalment i també en la lletra: “Bola de cristall véu es teu mirall / vola cap avall. Veu de dos estranys”. “Vaixells” i la seua construcció en crescuda serveix per mantenir en alt l’atenció i la tensió, amb el vocalista explotant habilitats diverses. En aquest punt ens trobem amb “Gin”, un instrumental gens banal que no fa de transició, sinó que té substància i entitat pròpia. 

En arribar al tram final és cert que trobem dues cançons per sota de les prestacions del conjunt, l’efervescent “Dual” i el rock massa obvi mostrat en “Ara anam!”, però la cloenda apuja de nou el nivell: “Sonada den racó” és una cançó tradicional que sotmeten a un curiós lifting, barrejant un inici d’inequívoc acabat folk amb la incorporació d’instrumentació pop i, finalment, una secció de cordes que genera un curiós efecte, com de banda sonora d’epopeia (eivissenca). 

Un altre dels tocs distintius de La vida rima que mostra a l’oient el potencial de la proposta, els altres camins possibles.