“Tot va començar amb una foto emmarcada del Cerví que presidia l’habitació de la meva infantesa. Aquella fotografia, d’un metre quadrat, era el primer que veia cada dia quan m’aixecava i el darrer que contemplava abans d’anar a dormir. Em vaig enamorar d’aquella silueta majestuosa a poc a poc, desitjant-la i tement-la al mateix temps. En els meus somnis, imaginava que algun dia hi pujaria”. I així ho va fer anys després Kilian Jornet, l'esquiador i corredor de muntanya sabadellenc, que ha estat campió del món d'esquí de muntanya en 2010 i 2011, i campió del món de curses de muntanya del 2007 fins a 2011. Tot queda enregistrat al seu projecte Summits of my life, un llibre il·lustrat amb les seues fites aconseguides des del 2012. Per davant, vuit cims per conquerir. A la motxilla les ganes, la il·lusió i la humilitat de qui estima i respecta la muntanya a parts iguals.
Sens dubte, es tracta d’un atleta precoç. Sols cal fixar-se en les dades. Criat als boscos del Cap del Rec, al Pirineu català, amb 10 anys va realitzar la travessia completa dels Pirineus en 42 dies. Amb 13 va començar a participar en competicions d’esquí de muntanya. Seguint aquest ritme, als 25 anys ja havia guanyat totes les curses amb les quals va somiar en la seua infantesa. “És dolç quan els somnis es fan realitat, però també és un moment trist: aquella motivació que em feia anar una mica més enllà en les sèries o fer unes hores més d’entrenament, els nervis d’abans de la sortida d’una cursa que feia tants anys que somiava guanyar… tot això havia desaparegut”. Com que es declara un “ionqui de les emocions”, no va dubtar a proposar-se nous objectius, alguns d’ells mai aconseguits per ningú. El Cross Mont Blanc, d’oest a est i de nord a sud, l’ascens del Mont Blanc, del seu estimat Cerví, de l’Elbrús, del Denali, de l’Aconcagua i del tan somiat Everest eren els seus nous reptes.
“Sabia que a la muntanya el que ven són els rècords, i que estan molt subjectes a les condicions i els mitjans que es fan servir per a aconseguir-los, però també sabia que el que queda tot plegat no és més que la memòria i el record de ‘com ho hem fet’”. Aquesta és l’essència de Summits of my life: l’amor a la muntanya. Més enllà de cronòmetres, de medalles o de victòries. La vertadera glòria per a Jornet és aprendre i gaudir de cada passa que hi fa. No rendir-se, anar més enllà. Perquè quan no pots més sempre pots una mica més. I allí és on t’espera la felicitat. L’equip humà fou molt rellevant per tirar aquest projecte endavant: mentors, amics, companys, pèrdues, separacions i abraçades. Tot enregistrat per la càmera de Seb Montaz.
És 16 de juny de 2012 i comença el primer repte. Jornet encara no ho sabia, però seria el més amarg. Acompanyat per Stéphane Brosse, es disposen a travessar el massís de Mont Blanc, des de Les Contamines, a França, fins Champex, a Suïssa. 60 kilòmetres, un desnivell de 7.500 metres, vuit cims i un repte que s’emprèn per primera vegada d’est a oest. Al segon dia de travessia la sort canvia i la muntanya mostra la seua cara més amarga. “Un instant és el que separa la felicitat del dolor. Tot es decideix en uns mil·límetres, en dècimes de segon. La cornisa on es troba l’Stéphane es trenca enduent-se’l per sempre amb una gran quantitat de neu”. Arriba setembre i Jornet es carrega de nou la motxilla a les espatles per continuar. Aquesta vegada vol travessar el Mont Blanc de nord a sud, des de Courmayeur, a Itàlia, fins a Chamonix, de nou per la via de la Innominata, una de les més complexes. 8 hores, 42 minuts i 57 segons després, repte aconseguit. Aquesta és la felicitat per a Jornet.
Un any després, reprèn el camí. Vol conquerir el cim del Montblanc, seguit del seu primer amor. “El Cerví, aquesta muntanya màgica… Quan era petit, tenia un pòster a la meva habitació i hi somiava. Aleshores no em podia imaginar que uns anys més tard seria aquí, a la seva falda, a punt d’intentar aquest repte mentre n’admiro una vegada més la bellesa”. L’agost del 2013, Jornet va aconseguir un nou rècord quan superà el corredor italià Bruno Brunod. No podia, però, deixar Europa abans d’intentar conquerir el seu cim més alt: l’Elbrús, un volcà inactiu a la serralada del Caucas. Aquesta història ens ensenya que la derrota és part de la vida i que el camí és, en sí mateix, el triomf. Després de dos dies d’intents, Jornet ho té clar. “M’adono que he de fer mitja volta, que és pràcticament impossible; el fred és insuportable, no puc continuar. Amb tot, ha estat una experiència inoblidable [...] la companyia i el bon ambient entre tots els participants és un record excel·lent que ens enduem de tornada cap a casa”. A l’altra banda de l’oceà, Jornet torna a fer història. Tant al Denali, un dels massissos més gèlids, al punt més alt d’Amèrica del Nord; com a l’Aconcagua, situat a la província de Mendoza, a l’Argentina, el cim més alt dels Andes.
Fa només uns mesos, en maig d’aquest mateix any, Jornet va arribar a la joia de la corona. Al cim anhelat per qualsevol amant de la muntanya. Amb 8.848 metres i un desnivell positiu de 3.748 hi ha el gegant, el repte per excel·lència. Però, com tot a la vida, allò que paga la pena costa de ser assolit. La cima del món no anava a ser menys. L’ascens estava programat per a l’abril de 2015. Però la natura ens mostra, una vegada més, que és imprevisible i feroç. Dos dies abans que Kilian, junt amb Jordi Tosas i el càmera Seb, emprengueren el seu viatge cap al Nepal, un terratrèmol de 7,8 graus va sacsejar el país. Abans d’escaladors, persones. Deixen de banda l’Everest i s’impliquen en l’ajuda humanitària, imprescindible en aquell moment. Tot i això, un repte és un repte. Un any després decideixen reprendre l’últim capítol de Summits of my life i comproven que “la zona afectada començava a bategar de nou”. L’últim dia d’agost es llancen a la glacera i comencen l’aventura amb unes condicions favorables. Aquesta sembla la definitiva. “De sobte, en un instant, tot comença a canviar. El cel es tapa, comença a nevar cada vegada amb més intensitat, i no tenim altre remei que retrocedir fins a Rongbuk. Ho tenim tot preparat i no ens volem resignar. Però el vent no vol parar de bufar i les precipitacions són constants. El monsó s’intensifica, i abandonem”. Dos intents més a la setmana següent corren la mateixa sort. La muntanya ens ensenya la seua majestuositat i la seua duresa. “Definitivament, l’Everest ens ha girat l’esquena. [...] Cal respectar les condicions que imposa la muntanya, i reconèixer el moment de fer marxa enrere [...] Sento que he madurat com a alpinista i que l’experiència no haurà estat en va. La paciència és la mare de la ciència. I de l’alpinisme també. Tornarem a intentar-ho!”
L’èxit arriba per a qui lluita. Finalment, la matinada del 21 de maig d’aquest mateix any, 26 hores després, Kilian Jornet aconsegueix fer el cim sense oxigen ni cordes, sense xerpes, tot sol, i sense portar cap sistema de comunicació al damunt. “Marxem? No encara”. L’ambició per superar-se fa que una setmana després el llance de nou i millore aquesta marca: 17 hores des del campament base avançat. “Aleshores sí, esclato d’emoció: dos Everest en una setmana!”.
“Han estat cinc anys d’aprenentatge que m’han permès descobrir alguns dels indrets més espectaculars del món i, davant d’ells, la meva insignificança”. Summits of my life és molt més que un dietari personal d’un dels millors esportistes del panorama actual. És humilitat, aprenentatge, lluita, passió, admiració i respecte per allò al que Kilian Jornet ha decidit dedicar la seua vida. És la història de qui no es rendeix, de qui ho torna a intentar i de qui troba en el fracàs un motiu encara més fort per aixecar-se i continuar. “Deia que és trist quan els somnis es fan realitat, que queda un buit, però en aquest cas no ha estat així, perquè els millors somnis, quan es compleixen, t’obren les portes a nous somnis que abans no podies imaginar”. Sens dubte, un llibre inspirador que, tot i ser un recull d’experiències i de metes aconseguides per un dels millorsskyrunners del moment, va més enllà amb una vessant més humana que enriqueix l’esperit del lector.