EL PNB I CATALUNYA

El doctor Urkullu i la síndrome Ibarretxe

La posició del PNB durant el procés sobiranista català ha generat incredulitat. Una sensació accentuada pel paper de mediador jugat per un Íñigo Urkullu a qui, alguns anys enrere, tampoc va agradar-li el ‘pla Ibarretxe’. En parlem amb tres bons coneixedors de la realitat basca.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La situació era crítica: Carles Puigdemont estava decidit a aixecar la suspensió de la declaració unilateral d’independència (DUI) i, de l’altra banda, el Govern espanyol enllestia els preparatius per estrenar l’article 155 de la Constitució, amb un seguit de mesures que incloïen la destitució del president, el vicepresident, els consellers i, segons com, la presa de TV3 i Catalunya Ràdio. 

El lehendakari, Íñigo Urkullu, va posar-se la bata blanca i va intentar salvar l’autonomia catalana al box d’urgències. A còpia de telefonades, va esforçar-se a lligar un acord de mínims pel qual Puigdemont convocava eleccions i Mariano Rajoy tornava a desar el 155 al racó de la carta magna espanyola on estava amagat des de 1978.

Però en aquell moment el malalt presentava una salut tan i tan precària que ja era massa tard per reanimar-lo. Ni un tractament de xoc podia evitar el xoc de trens. El sector més dur del Govern estatal s’havia entossudit a aplicar el 155, i en l’altre sentit de la via, Esquerra, la CUP i el carrer collaven Puigdemont perquè no aturara en sec el procés.

Urkullu va fer aquest intent a la desesperada perquè estava convençut que la topada catalanoespanyola comportava efectes regressius. Una involució de l’autogovern català que podia tenir conseqüències per al País Basc, tal com va encarregar-se d’advertir Alfonso Alonso, el president dels populars bascos. Però, sobretot, va impel·lir-lo a fer-ho l’experiència acumulada pel PNB a partir del pacte de Lizarra i el posterior pla Ibarretxe, dos processos encapçalats pel lehendakari d’aquest cognom.

En les seues etapes a la presidència del PNB, tant Josu Jon Imaz —entre 2004 i 2008— com Íñigo Urkullu —de 2008 a 2012— van redreçar el rumb marcat per Xabier Arzalluz, que s’havia alineat indissimuladament al costat del sobiranista Juan José Ibarretxe. La moderació introduïda per Imaz trobaria continuïtat amb Urkullu, qui fins i tot va exportar-la a la lehendakaritza, on va rellevar el socialista Patxi López.

Urkullu no enganyava ningú. Era públic i notori que hi volia imprimir un altre aire. En una entrevista mantinguda amb aquest setmanari el febrer de 2009, poc després d’accedir al lideratge de la formació, va assegurar que “al PNB no li agraden els fronts, és l’hora d’abandonar les polítiques de trinxera”. “Som a la fi d’un cicle, la fi de la política de blocs. Ho diu la ponència política del PNB: és l’hora d’abandonar les polítiques de trinxera en què vivim instal·lats des de 1998, amb la Declaració de Lizarra. Siga quin siga l’escenari, no tem que ningú del PNB puga caure sota la ‘il·lusió’, entre cometes, provocada per alguns que s’anomenen abertzales. Els homes i les dones del PNB saben discernir quins són els verdaders propòsits d’alguna d’aquestes forces que s’anomenen abertzales”.

Per exemple, Eusko Alkartasuna (EA), soci tradicional dels jeltzales que aquell any va preferir volar tot sol i presentar-se amb cara i ulls a les eleccions. Mentre EA buscava una confrontació amb l’Estat, el PNB provava de lligar una mena de concert polític que deixara enrere, per sempre més, les aspiracions sobiranistes d’Ibarretxe.

En aquella mateixa entrevista, de fet, Urkullu s’explicava així: “Si pretenen confrontació amb l’Estat, molt bé, però ja em dirà com. La comunitat autònoma del País Basc té diversos sentiments de pertinença, una representació molt plural i una correlació de forces que és la que és. Si hem de confrontar-nos amb l’Estat ho haurem de fer també amb els partits d’obediència estatal que hi ha ací, el PSE i el PP [...]. Els discursos estan molt bé, però les xifres i la realitat sociològica, política, ideològica i de sentiments són les que són”.

L’objectiu d’Urkullu, ara i adés, s’ha centrat a explotar la imatge seriosa i responsable que s’ha llaurat el PNB. Així, defensa que, gràcies al seu partit, la crisi econòmica i financera no ha tingut uns efectes tan devastadors al País Basc com a la resta de territoris de l’Estat. La gestió per sobre de la nació. O dit d’una altra manera: els socialistes i els populars com a aliats preferents, en lloc de Bildu.

Catalunya, mirall trencat

Joseba Egibar presideix el Gipuzko Buru Batzar, l’executiva guipuscoana del PNB. Exponent del sector més sobiranista de la formació, ja fa anys que oficia com a portaveu jeltzale al Parlament basc. Observa els esdeveniments de Catalunya d’aquests dies amb una barreja d’emoció i expectativa, i afirma que sent “admiració” per l’estratègia política seguida per l’independentisme català.

El seu to canvia, però, quan se li trau a col·lació la tebiesa que l’esquerra abertzale i alguns opinadors catalans han retret al PNB d’ençà que va començar el procés. “Som amb el poble català i respectem les seues decisions”, subratlla Egibar, que a continuació li reprotxa a Bildu els seus intents per “distingir-se del PNB a través d’afirmacions equivocades”.  

Quines? Les que parlen d’un presumpte desinterès del nacionalisme moderat basc per tot allò que té a veure amb el procés, a fi de mantenir els llaços amb els socialistes —socis de govern a Vitòria— i un PP necessari per aprovar els comptes al Parlament. Insinuacions que, segons Egibar, són fruit d’un “comportament tàctic innecessari per part d’EH Bildu, que, a diferència nostra, no és ben rebut a Catalunya perquè contamina el procés.

 

Joseba Egibar, president del Gipuzko Buru Batzar i portaveu del PNB al Parlament basc, opina que l'actuació seguida per Rajoy a Catalunya podria deixar-lo sense suports i obligar-lo a convocar eleccions anticipades.

“L’esquerra abertzale s’entesta a liderar la classificació dels grans defensors de Catalunya, però no és qüestió de fervor, sinó d’encert; en aquest sentit, hem de pensar de quina manera podem resultar més útils al procés”, assenyala Egibar, que posa com a exemple la moció de cinc punts que l’11 d’octubre passat el PNB i EH Bildu van votar favorablement a les Juntes Generals de Guipúscoa, que respectava i acompanyava “la declaració realitzada per Carles Puigdemont d’acord amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre”, que proclamava la República de Catalunya alhora que la deixava en suspens.

Tres setmanes més tard, el 3 de novembre, el Govern basc, presidit per Íñigo Urkullu, va negar-se a reconèixer la independència catalana al Parlament de Vitòria, tal com exigia EH Bildu, sota l’argument que no havia estat realment proclamada. El portaveu de l’executiu, Josu Erkoreka, va explicitar que la declaració figurava al preàmbul, un apartat sense “valor jurídic”. Segons ell, la votació duta a terme el 27 d’octubre al Parlament català significava, exclusivament, l’inici d’un procés constituent. “La frase diu allò que diu, i no diu allò que no diu. Al meu parer, no ha ocorregut allò que vostè diu que ha ocorregut”, va respondre Erkoreka a Jasone Agirre, parlamentària d’EH Bildu, que sí que considerava declarada la independència catalana.

Egibar: “Ara som presoners de les nostres hipoteques, mentre a Catalunya tot aquest procés s’ha concentrat en la darrera dècada i sense trencar un vidre”

Egibar es mostra molt dur amb l’esquerra abertzale per l’actitud seguida en aquest tema: “Haurien de tenir més altesa de mires, veure-ho tot amb perspectiva i no copiar, perquè sí, tot allò que s’ha fet a Catalunya. Ací tenim vida pròpia i un retard polític i estratègic acumulat de 40 anys perquè, per tal de defensar els interessos d’aquest poble, alguns van pensar que la via politicomilitar era la més efectiva”. I és que ETA, desarmada però no dissolta, “encara condiciona molt la marxa de l’esquerra abertzale i la direcció que hauria de prendre”, opina Egibar. “Ara som presoners de les nostres hipoteques, mentre a Catalunya tot aquest procés s’ha concentrat en la darrera dècada i sense trencar un vidre”, sentencia.

Sense violència es pot parlar...

“Ens deien que, sense violència, es podria parlar de tot, vam fer tot el possible per fer-la desaparèixer i ens en vam sortir; però, tot i que d’allò ja fa set anys, ni el procés de pau i reconciliació ni la política penitenciària no han variat ni un mil·límetre”, es plany Francisco Letamendia, un històric de l’esquerra abertzale. “Només val allò que recull la Constitució: l’única nació és l’espanyola, i l’única sobirania, la seua”, afegeix aquest professor de ciència política de la Universitat del País Basc recentment jubilat.

Els anys 70 va militar, per aquest ordre, en Euskadiko Ezkerra i Herri Batasuna. Com a diputat al Congrés, va presentar una esmena a la Constitució en què defensava el dret d’autodeterminació, per bé que tan sols va rebre el seu vot afirmatiu, el dels tres diputats d’ERC i el d’un diputat d’UCD que degué equivocar-se. Els diputats de Convergència van optar per l’abstenció, cosa que no va estranyar-lo gens, perquè “CDC llavors no estava pel dret d’autodeterminació”. Amb perspectiva, Letamendia es felicita pel fet que ara, en lloc de cinc, al Congrés hi haja “una norantena de persones proclius a aquest dret, una evolució que no està gens malament”.

 

Francisco Letamendia, ex parlamentari d'Euskadiko Ezquerra i Herri Batasuna, professor de ciència política recentment jubilat, considera que "la connexió de ferro entre les institucions catalanes i la base popular que representen l'ANC i Òmnium em sembla un fenomen únic a tot Europa”.

Encara més, quan analitza la Catalunya actual i la compara amb el País Basc, admet una certa “enveja” per no tenir “una ANC o un Òmnium”. “La connexió de ferro entre la base popular que representen totes dues entitats i les institucions catalanes em sembla un fenomen únic a tot Europa”, remarca Letamendia. “Ací tenim Gure Esku Dago, que defensa el dret de decidir, i Sare, que lluita per la culminació del procés de pau a través de la democràcia penitenciària, però cap de les dues no sintonitza amb la lehendakaritza, lamenta. “La realitat basca és molt diferent de la catalana, però si les nostres institucions bastiren ponts amb aquestes dues associacions, podríem viure el nostre procés, que, en tot cas, com dic, no hauria de ser seguidista del català... Hi ha alguns moviments soterrats que busquen justament això”.

En el darrer debat de política general, celebrat al setembre, Urkullu va emfasitzar que el “model basc d’autogovern s’ha demostrat eficaç”, però va animar a ampliar-lo a partir de dues premisses tan irrenunciables com generalistes: que siga un “acord integrador” producte del “màxim consens”. És així com ha impulsat la ponència anomenada Bases i Principis per a la Reforma i Actualització de l’Autogovern, amb un estudi de les competències encara no recepcionades i la creació d’un “mapa de la veritat” sobre els efectes que ha tingut l’existència d’ETA. Tant el lehendakari com l’actual president de l’Euskadi Buru Batzar, Andoni Ortuzar, s’emmarquen en el sector més caut de la formació.

Letamendia: “Si el PNB defensa el dret de decidir és gràcies a les manifestacions multitudinàries en favor del 'procés' que celebrades a Euskal Herria, a les quals ha acudit molta gent del partit”

“Si el PNB defensa el dret de decidir, ni que siga amb timidesa, és com a conseqüència de les manifestacions multitudinàries en favor del procés que s’han celebrat els últims mesos a Euskal Herria, a les quals ha acudit molta gent del partit”, explica Letamendia. “A mitjà i a llarg termini, la cúpula del partit se n’adonarà i obrarà en conseqüència”, desitja en veu alta. De moment, però, les intencions d’Urkullu no van més enllà de la creació d’un Estat confederal. Res a veure, temps era temps, amb el famós “Estat lliure associat” de què parlava Ibarretxe.

Pragmatisme amb premi

Aquesta posició del PNB, que alguns no dubten a qualificar de “pragmàtica”, li ha proporcionat beneficis en matèria de vots, al PNB. Això comenta el president editorial i director de Cambio 16, Gorka Landaburu, en referència a “l’atracció de votants moderats del PSE i del PP”. “Bildu s’ha enganxat a l’estelada i critica el PNB perquè no els fa costat en aquesta lluita: ‘Escolte, si vostè diu que també és nacionalista, per què no se’n ve amb nosaltres?’. Ara mateix la relació entre els uns i els altres està pràcticament trencada”, descriu.

Víctima d’ETA, Landaburu afirma que el distanciament el motiva la legitimació de la violència en el passat. “No hem d’oblidar que, en el passat, l’esquerra abertzale va ser el braç polític d’ETA”, concreta el periodista. “Ara EH Bildu parla dels drets humans, de pau, etcètera, i és clar que són benvinguts, però no hem de perdre de vista quina és la realitat basca, on l’independentisme no supera el 30%. No haurien d’espentar tant”.

 

Gorka Landaburu, director de la revista Cambio 16, assegura que la posició moderada del PNB li ha permès de rebre el vot d'antics electors del PP i del PSE.

Ateses les circumstàncies, s’imposa el pragmatisme abans esmentat. És a dir, la gestió de tots els tributs, de l’Ertzaintza, l’educació i les universitats, la sanitat... “Amb un factor afegit, gens negligible: el PNB és molt i molt europeista, un dels fundadors de l’Europa del mercat comú. El seu cor és independentista, però el seu cervell no, i li fa més cas al segon”, resumeix Landaburu.

Landaburu: “Mentre estiga controlat per Urkullu i els seus, el PNB defugirà aventures"

Una sacsejada de l’actual equilibri de forces a l’interior de l’Estat podria amenaçar els beneficis consolidats pel País Basc. “La reforma de la Constitució és temuda al si del PNB, pensen que podria fer perillar els avantatges actuals”, destaca el director de Cambio 16. “Mentre estiga controlat per Urkullu i els seus, el PNB defugirà aventures. Diumenge, si és l’Aberri Eguna, puja a la campa i fa veure que és independentista, però l’endemà, dilluns, se’n torna a la ciutat i sap que s’ha d’ocupar de Kutxabank, de la policia pròpia, de l’economia... Llavors es torna a posar el vestit de gala”, ironitza. “El PNB no vol malbaratar la relació tan fluida que té amb el nacionalisme català, però tampoc volen veure-se’n afectats i eixir-ne perjudicats”, conclou Landaburu.

Ni por ni pressa

Francisco Letamendia no pateix per l'eradicació del concert econòmic: “Ningú no s’ho planteja, d’això ni se’n parla. Per raons personals, el PP és el més interessat a mantenir-lo. Si això s’alterara, la postura del PNB també canviaria radicalment”.

L’exdiputat d’HB confessa una “admiració il·limitada” pel procés i no perd l’ocasió de fer veure com, a la resta de l’Estat, “ha revertit allò dels catalans bons i els bascos dolents, ara resulta que els bons som nosaltres!”.

“És cert, abans Ibarretxe era el dolent i [Pasqual] Maragall, el bo”, evoca Joseba Egibar. “De qualsevol manera, al PNB sempre seguim la màxima de José Antonio Agirre [lehendakari basc a l’exili], que va dir allò de ‘nosaltres, amb Catalunya’; és a dir, que donarem suport absolut a tot allò que faça el poble català”.

Amb relació a l’estabilitat de la política estatal, en què els vots del PNB són clau per aprovar lleis tan importants com la de Pressupostos, Egibar nega que la situació política catalana puga repercutir-hi. Ho nega perquè, segons diu, “no vam nàixer per donar suport ni estabilitat als governs espanyols, i en aquest cas concret, l’únic acord pressupostari a què hem arribat amb el PP correspon a l’any 2017”. “Encara més greu, alguns dels aspectes recollits en aquell pacte no s’han complert, cosa que ens impedeix obrir una negociació sobre els Pressupostos de 2018”, remata.
“Allò que ara mateix ens importa més és què passarà amb Catalunya. Allò que haja de fer o no el senyor Rajoy no ens importa tant... Potser haurà de dissoldre les dues cambres i convocar eleccions”, deixa anar Egibar, com qui no vol la cosa. 

Al capdavall, el PP necessita els cinc vots del PNB al Congrés per tirar endavant els seus comptes, però el PNB també necessita els vots del PP per aprovar els seus. Una batalla més entre els sentiments i la praxi. Una més. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.