El músic i compositor Daniel Viglietti, nascut a Montevideo el 1939, va morir el passat 30 d’octubre a la capital uruguaiana en patir una fallida cardíaca quan el sotmetien a una operació quirúrgica. La mort de l’autor d’“A desalambrar” ha sorprès els seus familiars i amics perquè Viglietti no tenia malalties cardíaques. Viglietti era un dels últims veterans de la Nueva Canción, hereu dels ensenyaments de guitarra clàssica mamats en una casa d’intèrprets reconeguts i de la nova música popular del subcontinent que, al final, lideraria amb Víctor Jara i Quilapayún a Xile; Mercedes Sosa a l’Argentina i que pocs anys després s’enriquiria amb la Nueva Trova Cubana de Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, entre d’altres.
La seva formació bàsica l’havia dotat d’una tècnica de concertista de guitarra. La seva mare, Lyda Indart, era pianista i el seu pare, Cédar Viglietti, guitarrista i de ben menut va poder aprendre al costat de mestres clàssics. Però als anys 60 Viglietti deixa els concerts clàssics i s’uneix a un moviment que havien iniciat dues estrelles d’una generació anterior: principalment Violeta Parra a Xile i Atahualpa Yupanqui a la veïna Argentina. Tots dos provinents de la música folklòrica —tots dos esforçats a conèixer, escoltar i conservar la música popular dels racons més amagats dels seus països—, Parra i Yupanqui van defensar posicions polítiques d’esquerres i, especialment Parra, van introduir els temes socials a les seves lletres. Tot i ser coneguda sobretot com l’autora de “Gracias a la vida”, Parra és també la responsable de “Maldigo el alto cielo”: la primera cantant que decididament va exigir justícia social, drets per als desposseïts i un compromís real de l’Església amb els pobres i amb l’esquerra política.
Viglietti va recollir el testimoni dels dos mestres. Com ells, i com Víctor Jara o Mercedes Sosa, Viglietti va començar amb música folklòrica, en aquest cas uruguaiana, el 1964 (Canciones folklóricas y 6 impresiones para canto y guitarra és el seu primer disc) per després agafar l’estela dels cantautors més compromesos. El seu èxit més universal va arribar el 1969 amb les Canciones para el hombre nuevo, que incloïa “A desalambrar”, poemes musicats de García Lorca i Nicolás Guillén i una versió del “Duerme negrito” que havia rescatat Yupanqui i que després faria encara més famosa Jara.
Si Víctor Jara no va sobreviure a la detenció i tortures de la dictadura xilena, Viglietti va ser detingut i empresonat per la dictadura uruguaiana el 1972, cosa que va provocar una campanya de solidaritat internacional per exigir-ne l’alliberament. Va sortir de la presó però va haver d’exiliar-se de l’Uruguai una llarga etapa d’onze anys, la majoria dels quals va viure a París —com Quilapayún de Xile o Mercedes Sosa i Atahualpa Yupanqui, de l’Argentina.
En tornar a l’Uruguai, Viglietti no només va continuar la seva carrera musical —amb destacades col·laboracions amb Mario Benedetti— sinó que va atresorar un monumental arxiu fonogràfic de la música popular i la va divulgar a través d’un programa radiofònic, Tímpano, a la Radio El Espectador de Montevideo, i un de televisiu, Párpado, a TV Ciudad.
Aquest mateix any Viglietti va actuar al Barnasants, al costat d’un dels cantautors valencians que més l’admiren, Feliu Ventura.
“Vam parlar una estona —recorda el de Xàtiva— perquè vaig fer una versió d’“A desalambrar” al meu disc Referents i, per primera vegada, vaig poder veure un concert sencer de Viglietti”, una experiència que li va semblar “espectacular per moltes coses, per les seves cançons i les seves lletres, però també pel domini que tenia de la guitarra”.
Ventura el considera un referent, sobretot, perquè “jugava molt bé amb jocs de paraules en les seves lletres, cosa que m’agrada molt fer a mi també”.
Per Ventura, Viglietti “forma part d’aquells cantautors i grups que van donar orgull al sentiment de pertinença a Llatinoamèrica com una nació de nacions, una gran idea dels revolucionaris dels anys 70: una regió amb molta diversitat cultural i escenaris molt diferents que, malgrat això, feia un camí comú contra dictadures locals i l’imperialisme dels EUA”.
L’últim record a Violeta Parra
Un dels últims concerts de Viglietti, com ens han explicat les descendents de Violeta Parra, va ser a Xile i va incloure un homenatge a la cantautora. L’admiració de Viglietti per Violeta Parra l’havia explicitat diverses vegades però la posà a la pràctica molt clarament en la cançó “Esdrújulo”, que remetia a la cançó de la xilena que criticava l’infantilisme d’alguns dels seus enemics, “Mazúrquica modérnica”. Parra se’n fotia, sense embuts, dels “graciósicos” convertint en esdrúixoles la majoria de les paraules:
Me han preguntádico varias persónicas
Si peligrósicas para las másicas
Son las canciónicas agitadóricas.
Ay, qué pregúntica más infantílica!
(...)
Le he contestádico yo al preguntónico
Cuando la guática pide comídica
Pone al cristiánico firme y guerrérico
Por sus poróticos y sus cebóllicas,
No hay regimiéntico que los deténguica
Si tienen hámbrica los populáricos.
En “Esdrújulo”, Viglietti no amaga la influència de Parra; l’assumeix i la reinventa per enviar un missatge igualment crític i social:
Cuando el pobrísimo tome las cúpulas
y los famélicos tomen las Áfricas
y los indígenas tierra amazónica
y los mecánicos tomen las fábricas
y los utópicos salgan del prólogo
y los daltónicos pinten lo nítido
y los chuequísimos bailen de júbilo
ya lo terrícola será libérrimo
cual ritmo cíclico de un canto esdrújulo.
La filla de Violeta Parra, Isabel Parra, ha explicat la seva última trobada amb Daniel Viglietti només 18 dies abans de la seva mort. El 12 d’octubre passat Viglietti va visitar el Museo Violeta Parra de Santiago de Xile i allà es va trobar amb la filla i la neta de l’autora de “Gracias a la vida”, Isabel i Tita Parra, totes dues també cantants. Les Parra ho recorden en sengles textos publicats al setmanari uruguaià Brecha en el seu últim número, dos articles que la família Parra ha fet arribar a EL TEMPS.
Tita Parra recorda que “acabava de ser a Xile i Bolívia; va venir a convidar, a acomiadar-se, a cantar, a escoltar, a abraçar, a entrevistar, a donar forces i ànims, a celebrar, a riure i a contagiar el seu amor a la vida i a la música, als Parra, amb el seu incondicional fervor i passió”.
Viglietti “venia de Bolívia”, explica la mare de Tita, Isabel Parra, al seu article: “D’allà va aparèixer al Museo Violeta Parra a Santiago. Ens havíem programat per cantar amb ell a Montevideo, però finalment vam acordar que Daniel presentaria Tita a la sala Zitarrosa aquests dies”. L’actuació de Tita Parra en aquesta sala de Montevideo, acompanyada de Viglietti, estava programada per al 4 de novembre.
Viglietti, però, va canviar la seva rutina i va decidir convidar Isabel en un concert a Xile
“En aquesta última trobada aquí a Santiago —diu Isabel—, Daniel em va demanar que l’acompanyés en la seva presentació en un teatre d’aquesta ciutat, l’última que va fer a Xile”. Lourdes, la dona de Viglietti —recorda Parra— “estava preocupada perquè aquest recital no havia tingut promoció”.
Isabel va acompanyar Viglietti al concert. “Daniel estava agraït i emocionat que em presentés a acompanyar-lo. Li vaig proposar que cantéssim la ‘Mazúrquica modérnica’, i que jo ho feia sempre a capella, amb un cor amb el públic. Li va semblar divertit i em va dir ‘et dono el to...’. Em va presentar d’una manera entranyable i profunda, vam cantar una estrofa ell i l’altra jo. Estava alegre i entusiasmat. Ell tenia el text complet al seu quadern. Vam sortir a l’escenari, ens vam abraçar, va ensenyar al públic el que havien de cantar... Immens cor... Teatre ple... Acabà el cant... aplaudiments prolongats... Daniel s’aixeca i s’acomiada de mi amb una abraçada que se’m queda a l’ànima...”. L’“última abraçada”.
De concert, Viglietti encara en faria un altre, l’últim, a Las Piedras, a l’Uruguai, el 27 d’octubre, tot just tres dies abans de morir.