Anàlisi

Diners, ‘valenciania’ i un poquet de valentia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La xiqueta de la fotografia havia nascut poc abans de la mort del general Franco. Era el 9 d’octubre de 1977 i assistia, als muscles de son pare, a la multitudinària manifestació en defensa de l’Estatut celebrada als carrers de València. Una diada històrica, que va aplegar sota un mateix clam centenars de milers de persones d’ideologia i simbologia diversa. D’aleshores ençà, al País Valencià, no n’hi hagut cap altra de tan nombrosa com aquella.

40 anys després, amb un excés d’optimisme, el Govern de la Generalitat somia repetir aquella imatge unitària, ara amb un leitmotiv de caràcter pecuniari: l’exigència d’un finançament just, que no faça pagar els valencians com si foren rics, malgrat disposar d’una renda per càpita onze punts inferior a la mitjana espanyola. Tant el president valencià Ximo Puig –que insisteix a recordar que “sense autonomia financera, l’autogovern valencià no és viable”– com la vicepresidenta Mónica Oltra –que ara fa uns mesos va suggerir que, perquè les demandes valencianes foren escoltades, calia “montar un pollo”– han convidat els ciutadans a signar el manifest “Per un finançament just” i a prendre part de la marxa que tindrà lloc dissabte, 18 de novembre, al centre de València.

Per tal d’atiar la flama, les seues formacions respectives, el PSPV i la coalició Compromís, han celebrat aquests dies un seguit d’actes informatius de cap a cap del país, en què han tractat de conscienciar els assistents sobre la transcendència de la reforma del sistema de finançament que hi ha en marxa. Els expliquen que els 1.360 milions d’euros que els valencians deixen d’ingressar anualment amb el sistema encara vigent repercutirien de forma màgica en la seua vida quotidiana. Una manera d’animar la participació i d’estendre l’argumentari entre la població, com si fora una taca d’oli.

La conjuntura, tanmateix, no resulta gens propícia. D’una banda, perquè el debat sobiranista català ha escampat unes ànsies recentralitzadores que no sols emanen de ponent; i, d’una altra, perquè el PPCV –el principal partit del País Valencià, que secunda la reivindicació però no la convocatòria ni el manifest– esbomba els presumptes paral·lelismes entre aquesta estratègia i la seguida pel catalanisme, amb l‘“Espanya ens roba” com a eslògan iniciàtic de capçalera. Tot va començar allà, alerten.

El ben cert és que la manifestació del 18, de novembre, que formalment han convocat els sindicats UGT i CCOO, ha rebut el suport de desenes i desenes d’entitats, de la Cambra de Comerç de València i, ni que haja estat in extremis, de Ciutadans, la patronal CEV i el lobby empresarial AVE, que aixopluga il·lustres de l’economia autòctona com Juan Roig o el navilier Vicente Boluda. Com que les advertències dels dirigents populars no han provocat l’efecte desitjat, en les últimes hores han hagut de redoblar la seua aposta, enviant missatges directes a Pedro Sánchez i Albert Rivera en què els han comunicat que Poble Lliure –adscrit a la CUP– també hi seria present. Un intent desesperat per no quedar en evidència, sabedors com són que una manifestació transversal com aquesta, amb una demanda comuna, pot deixar-los com a “antivalencians” a ulls de la població. Resta un any i mig per a les eleccions i les errades es poden pagar caríssimes.

Afortunadament per a ells, és probable que la cita del dia 18 no passe a la història. L’infrafinançament s’ha fet un lloc en el cervell dels valencians, però no prou gran per impel·lir-los a ocupar els carrers. A més, si es pretenia aconseguir un impacte real, caldria haver convocat els manifestants a Madrid, mitjançant un desplaçament massiu, ben organitzat, que hauria servit per remoure consciències i per qüestionar el mite franquista del “Levante feliz” i el els “valencianos muelles”, encara més antic.

Una revolució d’aquesta mena és impensable, en bona mesura, per la tebiesa que l’autogovern valencià ha demostrat en els 35 anys de vida que acumula. Per tal de commemorar aquesta efemèride del primer Estatut i el quarantè aniversari de la manifestació del 77, la Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació –que dirigeix Manuel Alcaraz– ha aplegat de dimecres a divendres, en un congrés, mig centenar d’especialistes en camps diversos. La gran majoria s'ha centrat a lloar els avanços aconseguits en aquesta etapa, una visió bucòlica que va contrastar, i de quina manera, amb la d’Andrés Boix Palop, professor de dret administratiu de la Universitat de València.

Boix va fer-ne una avaluació “molt negativa”, basant-se en les dades econòmiques i sociològiques que situen els valencians a la cua de moltes classificacions, com ara la d’esperança de vida, i al capdavant d’algunes altres gens honorífiques, com la d’analfabetisme funcional. No sols es tracta de l’infrafinançament. També s’ha afeblit la indústria i no s’han fet passes cap al futur en matèria d’innovació i desenvolupament tecnològic. Segons Boix, “autogovern ha de ser sinònim d’ambició i de valentia”, tot just allò que s’ha trobat a faltar en els successius governs del País Valencià. “Els polítics d’ací sempre han preferit un autogovern de perfil baix, com si l’autogovern se circumscrivira a ocupar uns palaus molt bonics, a tenir uns cotxes oficials amb la teua bandereta i res més. O l’autonomia no era tal o ha estat pèssimament gestionada”, va reblar indignat.

“Aquests 35 anys d’institucions pròpies no han servit per millorar la nostra qualitat de vida”, va resumir Boix en la seua intervenció, durant la qual també es va mostrar molt crític amb la manifestació: “Els nostres governants diuen que servirà per recuperar la nostra autoestima, però jo crec que no significarà res”. Ho sabrem ben aviat.

Una cosa està clara. Si hi van, tant la xiqueta de la imatge –que avui tindrà prop de 45 anys– com son pare –que fregarà la setantena– ho faran sense la il·lusió de 1977. El panorama potser no siga tan dantesc com dibuixa Boix, però tampoc no és gaire més engrescador. Per comptes de “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” alguns voldrien cridar “diners, valenciania i un poquet de valentia”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.