Vicenç Pagès: «La solitud anul·la el sentit del ridícul»

—No sé ben bé fins a quin punt la novel·la és còmica o tràgica.

—No ho sé. Hi ha moments de tot. És com el dia a dia, en què et pots trobar moltes coses. Hi ha gèneres forçats, que forcen la mirada. Però en un dia passem per experiències molt diverses. Hi ha gent que m’ha dit que ha rigut i que ho ha passat malament. Tot depèn de l’estat d’ànim de qui ho llegeix. El que passa és una mica ridícul i, llavors, la mirada davant la ridiculesa pot ser tràgica, et pot fer pena... És com quan algú esvara amb una pell de plàtan. Pot ser tràgic però també fa riure.

—La soledat és positiva si no es coneix la companyia?

—Està ben vist això com a tesi del llibre. Jo tampoc no volia emetre cap missatge. El que passa és que després, el protagonista es torna a retirar cap a la solitud. És un moviment habitual que fem: estem amb algú, ens cansem... Per això, la idea de Robinson com a títol és prolongada, llarga, potser feliç i tot. Et pot fer desitjar la solitud.

—Insisteix molt en la postura fetal del protagonista al llit.

—És una de les seves postures, es repeteix més aviat cap al final. Té diferents postures al llarg de la novel·la. Però a mesura que avança el llibre es replega. I la postura fetal és més de protecció. Quan algú cau a terra i és agredit, adopta aquesta postura per resguardar-se. I té aquest punt simbòlic en què es comença una altra cosa.

—Per què va entrar H a casa dels veïns?

—Perquè, en el fons, el molesta el soroll que fan. Concretament, la música, que pot ser un soroll plaent sempre que no s’imposi. Quan s’imposa, és una agressió. I ell entra amb l’ànim de destruir l’aparell de música. No és una persona directa a l’hora d’acabar amb el que vol i per això s’hi passa dies. I també té un punt de xafarderia, d’exploració, de purificació... Sempre hi ha moltes raons per fer el que fa ell. I quan fa les coses no necessita una raó, sinó moltes.

—Quan el denuncien, coneix una advocada amb qui comença una relació. I passa a ser Robinson. Quan tot s’acaba, les raons que dóna a l’advocada perquè no el deixe són bastant extravagants. Com ell mateix.

—La solitud té un punt d’independència, d’energia, d’originalitat i de llibertat. Però també té un punt de bogeria i de deriva. Perquè, si no hi ha ningú que t’adverteixi dels errors, pots acabar molt malament. Llavors, per a mi, té aquest component de llibertat absoluta i també és un perill. Perquè som socials, i quan deixem de ser-ho, cometem errors greus. El personatge està sol. I quan estàs sol pot ser que siguis un creador brillant o un paranoic. Cal distingir el creador del boig. Perquè el creador té moltes facetes, però pot ser un creador sense obra. I la solitud té que també anul·la el sentit del ridícul. Això els passa a tots els solitaris i als bojos. Llavors, ell fa sempre el que troba que ha de fer. Barreja la lògica i l’estupidesa. És molt difícil que una sola persona distingeixi allò que és raonable d’allò que és ridícul.

—Seria millor per a H no haver conegut l’advocada?

—No se sap. No ho sé. Ell tampoc té les coses gaire clares. A mesura que el llibre s’acaba, es dilueix més. Es contradiu. I ell no acaba de saber això. Per a ell l’advocada i la relació han estat un descobriment: ha avançat i ha crescut. Els fracassos també són bons i el seu és interessant.

—Fins a quin punt afecta el passat familiar a tot això?

—Jo tinc una mania una mica del segle XIX, que és que la gent té un passat. I en un conte no hi ha temps per explicar el passat. En una novel·la sí. El personatge no és que sigui fill del seu passat: no és determinista. Però el passat l’explica ell, i ens ho explica a nosaltres. I també, segons com, moltes vegades veiem notícies incomprensibles: una persona que no surt de casa seva, que se suïcida o que fa alguna cosa incomprensible... Però, segurament, si el coneguéssim, no el percebríem tan incomprensible. Llavors, la història de Robinson també és la d’aquella persona de qui mai no entens res del que fa, però de mica en mica el vas coneixent. I les coses guanyen sentit. L’entens una mica. M’agrada que el lector se senti una mica pròxim. Per a mi, aquest no és un personatge com un microbi, que el mires des del microscopi: és humà. I té coses tendres. Conèixer o intuir el seu passat t’ajuda a entendre’l.

—Malgrat les bogeries del protagonista, el seu turment no sembla que siga sinònim de malestar.

—La bogeria és molt relativa. Ell treballa i compleix el seu horari. Però a la tarda fa coses estúpides, com molta altra gent ho farà. Ell no fa mal a ningú. És un equivalent de la ficció: hi ha gent que mira una sèrie, llegeix un llibre... I ell fa el que fa. El trobem boig només quan surt del seu territori i fa una violació de domicili que té conseqüències legals. Però, en realitat, és una persona molt equilibrada. La seva feina, la fa bé. És un bon professional, un bon fill. Però té una zona d’imaginació que cultiva i que desperta l’interès de l’advocada, perquè té una vida interior rica. Però com succeeix sovint amb les persones originals, acaba sent tòxic. Tot i que no és gris ni previsible: és original. I l’originalitat ens atrau, però també té un punt repel·lent.

—Només el fet de conèixer la companyia genera, de veritat, aquesta infelicitat.

—Aquest és el punt de vista romàntic. Un es manté amb un estat realista i pràctic i de cop entra en una fase d’obsessió i de malaltia. Això és molt habitual. Però ell, com que és extrem, ho pateix de manera més personal. Hi ha un metge que ho ha estudiat com una síndrome d’insomni, falta d’apetit i de concentració. És poc sa, aquest estat d’enamorament agut. La seva rutina i la seva pau queden trencades. Això és molt habitual en tot el món.

—Hi ha poca comprensió per aquesta mena de persones en la vida? Potser se’ls crea un buit massa cruel.

—La societat és molt curiosa. Moltes vegades, el que veiem amb simpatia en la ficció, en la realitat ens resulta insuportable. Ens fascinen personatges diferents, amb simbologia pròpia, creatius. Però, quan ens trobem amb un, ens és desagradable. Si haguéssim tingut com a veïns els grans creadors —el Mozart o el Da Vinci— ens haurien resultat insuportables. L’obra és una altra cosa. Però els grans creadors tenen aquest punt de bogeria aparent. Els escriptors sovint són despistats, simpàtics, apàtics... Qualsevol persona que ha fet una contribució important a la humanitat no ha respectat aquestes convencions ni les hi han respectat a ell.

—Tot plegat fa la sensació que H està condemnat a ser qui és i que Robinson va ser un miratge.

—Tenia ganes que al final no se sabés què passa. Hi ha una incertesa a mesura que s’acaba el llibre que fa força difícil saber què ha passat exactament. Tal com està narrat, és difícil distingir el que passa del que s’imagina. Quan ell ho recorda, no hi ha gaire distinció entre el que s’inventa i el que recorda. No sap ben bé què li passa. I el que passa en una novel·la tampoc no passa. Part del joc era que el lector no sabés si estava llegint la història d’un personatge o la història de la mentalitat d’un personatge.