La reina ressuscitada de The Smiths

Hi ha pocs quinquennis en la història de la música tan ben aprofitats com el que va unir entre 1982 i 1987 dos talents prodigiosos de la ciutat de Manchester, el cantant i lletrista Steven Patrick Morrissey i el guitarrista i compositor Jonny Marr, els quals, en companyia de la secció rítmica formada pel baixista Andy Rourke i el bateria Mike Joyce, feren de The Smiths una de les formacions més influents del pop del segle passat. I la pedra angular del seu impacte fou un disc, The Queen is dead (1986), que trobareu en infinitat de llistes com un dels àlbums més redons i concloents de la música pop de tots els temps. 

Segurament atiat pel seu sempitern afany de portar la contra, Morrissey assegurava en les seues memòries que el millor àlbum de la trajectòria de The Smihts era Strangeways here we come (1987), però ni aleshores ni al cap de trenta anys, aquest disc, tot i els nombrosos encerts que conté, suporta la comparativa. No és estrany, per tant, que ara, amb un any de retard respecte del trentè aniversari, The Queen is dead es recupere amb els extres i les remasteritzacions de rigor per fer passar per caixa els molts mitòmans de la banda.

Pel que fa als extres, un dels principals ganxos són les demos de les cançons, en algun cas inèdites, com ara l’emocionant “I know it’s over”. Aquest material permet albirar el procés constructiu de les cançons, com “Cemetry gates” es convertí d’una cançó prometedora però sense múscul, amb el baix de Rourke molt en primer pla, en un tema gloriós gràcies a les vigoroses guitarres de Marr i el fraseig intransferible de Morrissey. O com, amb bon criteri, la primera idea d’introduir una trompeta jazzy creuant-se atropelladament amb la veu del cantant fou feliçment abandonada en “Never had no one ever”. Més interès té segurament reunir les cares B dels singles d’aquell àlbum, “Rubber ring”, “Asleep”, la sentenciosa “Money changes everything” o la meravellosa “Unloveable”, bellesa en estat pur.

Sobre el paper, tanmateix, un dels plats forts d’aquesta reedició és una actuació en directe enregistrada a Boston, de 1986, amb cançons procedents de The Queen is dead i clàssics dels treballs precedents, com ara “How soon is now?”, “Hand in globe” o “Is it really so strange?”. De nou, en aquest cas, l’interès és relatiu: rau a capturar un instant concret d’una banda també prodigiosa en directe. No obstant això, ni per qualitat del so, ni per la rodonesa de les interpretacions ni tampoc per repertori, aquest disc li aguantaria un sol assalt en un hipotètic combat de boxa  a l’àlbum canònic en directe de The Smiths, Rank (1988), un prodigi enregistrat al setembre de l’any 1986 a Londres i amb el qual la banda liquidava els seus compromisos contractuals amb Rough Trade, el segell que els va llançar.

‘The Queen is dead’ quasi fa rebentar el cap de milions de joves i adolescents occidentals amb la seua arrogància

Comptat i debatut, més enllà de les dèries mitòmanes o col·leccionistes, el gran atractiu d’aquesta reedició és tornar a posar sobre la taula, amb els talls remasteritzats, una col·lecció de cançons superba, un catedral pop construïda sobre l’estil singular d’escriure textos i cantar de Morrissey i l’olfacte compositiu i la destresa instrumental de Marr, un follet de les sis cordes. Un disc que quasi fa rebentar el cap de milions de joves i adolescents blancs i occidentals, perquè els interpel·lava amb la seua arrogància, pel desig de ser únics i diferents tan ben representat en l’egolatria i radicalitat de Morrissey. Una obra mestra que hauria de provocar efectes importants també en noves generacions de melòmans, atesa la impecable manera com les cançons han suportat el pas del temps sense ressentir-se’n. 

Fet i fet, el tema titular, “The Queen is dead”, no ha perdut un àtom de gruix, de capacitat de sacsejar l’oient. Ni tampoc la irònica “Frankly Mr. Shankly”, una peça de pop majúscul en aparença menor, com li passa a “Some girls are bigger than others”, per estar envoltades de meravelles com “Cemetry gates” o la intensitat emotiva continguda en “I know it’s over”. Un disc que fins i tot va rebentar les pistes amb “Bigmouth strikes again” o fusionava amb destresa el discurs musical d’un grup tan britànic amb les sonoritats de l’altra banda de l’Atlàntic en “Vicar in a tutu”. 

En tot cas, si The Queen is dead és un dels pilars de la terra del pop, és per l’esfericitat de dues cançons inabastables, perfectes, “The boy with the thorn in his side” i “There is a light that never goes out”. Sols per ampliar en un grapat de persones el cercle d’adeptes, pagava la pena ressuscitar la reina.