Primer de tot, considerem-ho des d’un punt de vista científic. Sembla que no hi ha cap diferència metodològica entre l’astronomia i l’economia: ambdós camps anhelen trobar lleis d’acceptabilitat general per a un grup circumscrit de fenòmens, amb l’objectiu d’establir-hi la interconnexió més comprensible. En realitat, però, aquestes diferències metodològiques no existeixen. Resulta complicat trobar lleis generals en el camp de l’economia, ja que els fenòmens econòmics solen estar condicionats per diversos factors que són difícils d’avaluar per separat. A més, l’experiència acumulada des de l’inici del període civilitzat de la història humana, com ja se sap, s’ha vist influenciada i limitada per causes que no són gens de naturalesa econòmica. Per exemple, moltes de les grans nacions de la història deuen la seva existència a la conquesta.
Els conqueridors es van establir legalment i econòmica com la classe privilegiada del territori conquerit. Van agafar el monopoli de la terra i van designar un clergat d’entre els del seu mateix rang. Els sacerdots, que controlaven l’educació, van instaurar la divisió social de classes i van crear un sistema de valors que, d’aleshores ençà, guia el comportament social de les persones de manera gairebé subconscient.
No obstant això, la tradició històrica és, per dir-ho d’alguna manera, obsoleta; enlloc no s’ha superat encara allò que Thorstein Veblen anomenava “la fase depredadora” del desenvolupament humà. Els fets econòmics observables pertanyen a aquesta fase, i totes les lleis derivades no poden aplicar-se a altres fases. Puix que el propòsit real del socialisme és, precisament, superar la fase depredadora, la ciència econòmica actual pot explicar la societat socialista del futur.
En segon lloc, el socialisme va encaminat a una fi social i ètica. La ciència, però, no pot concebre cap finalitat, i molt menys inculcar-la a les persones; la ciència, com a màxim, pot aportar els mitjans pels quals es poden aconseguir certes finalitats. D’altra banda, aquestes finalitats són concebudes per personalitats amb ideals nobles i, en el cas que siguin vigoroses i vitals, són adoptades i portades endavant per tots aquells que, amb una mica d’inconsciència, determinen la lenta evolució de la societat.
Per totes aquestes raons, hem de procurar de no sobreestimar la ciència i els mètodes científics quan es tracta de problemes humans; com tampoc hauríem d’assumir que els experts siguin els únics amb dret a opinar sobre qüestions que afecten l’organització de la societat.
Des de fa un temps, hi ha moltíssimes veus que consideren que la humanitat està passant per una crisi i que s’ha posat en greu risc la seva estabilitat. Una de les característiques d’aquesta situació és que els individus es mostren indiferents o, fins i tot, hostils vers el grup al qual pertanyen, ja sigui gran o petit. Per tal d’il·lustrar el meu raonament, permeteu-me que narri una experiència personal. Recentment, vaig debatre amb un home intel·ligent i afable sobre l’amenaça d’una nova guerra que, en la meva opinió, posaria en perill la nostra mateixa existència, i vaig remarcar que només una organització supranacional podria protegir-nos-en. Llavors, l’home, amb tota calma, em va dir: “Per què està totalment en contra de la desaparició de la raça humana?”.
Estic segur que tan sols un segle enrere ningú no hauria fet una declaració com aquesta amb tanta naturalitat. És una declaració pròpia d’un home que s’ha esforçat en va per aconseguir un cert equilibri amb si mateix i ha perdut tota esperança. És l’expressió del dolor, de la solitud i l’aïllament que pateix tanta gent avui dia. Quina és la causa? Hi ha sortida?
És molt fàcil fer-se aquestes preguntes, però difícil respondre-les amb un cert grau de seguretat. Ho intentaré de totes maneres, tan bé com pugui, tot i que sóc conscient que els nostres sentiments i lluites són a vegades contradictoris, llòbrecs, i que no es poden expressar amb fórmules fàcils i senzilles.
L’ésser humà és, a la vegada, un ésser solitari i un ésser social. Com a ésser solitari, tendeix a protegir-se a si mateix i les persones més properes per tal de satisfer els seus desitjos personals i desenvolupar les seves habilitats innates. Com a ésser social, busca el reconeixement i l’afecte dels altres éssers humans, compartir els seus plaers, consolar-los en els moments difícils i millorar les seves condicions de vida. Tan sols l’existència d’aquests esforços, els quals poden entrar en conflicte, condiciona el caràcter de l’ésser humà; i la combinació específica dels quals determina el grau en què un individu pot assolir un equilibri interior i contribuir al benestar de la societat.
És possible que la força relativa d’aquests dos vessants, en general, tingui un origen hereditari. Això no obstant, la personalitat final està condicionada, en gran part, per l’ambient en el qual l’individu es troba durant el seu desenvolupament, per l’estructura de la societat en què creix, per la tradició d’aquesta societat i l’apreciació de certs patrons de comportament. El concepte abstracte de societat significa per a l’individu la suma total de les seves relacions directes i indirectes amb els seus contemporanis i les generacions anteriors. L’individu és capaç de sentir, lluitar i treballar per si mateix; però depèn massa de la societat —tant en la seva existència física com intel·lectual i emocional—, que resulta impossible concebre’l o entendre’l fora del marc de la societat. La societat proporciona a l’individu el menjar, la roba, una llar, les eines, la llengua, les formes de pensament i la major part del contingut del coneixement; la seva vida és possible gràcies al treball i els assoliments de diversos milions de persones en el passat i en el present, les quals s’amaguen rere la paraula societat.
Per tant, sembla evident que la dependència de l’individu en la societat és fruit de la natura i no pot ser abolida, tal com passa amb les formigues i les abelles. D’altra banda, mentre el procés de vida de les formigues i les abelles està totalment condicionat per instints hereditaris i rígids, el patró social humà i les seves relacions són variables i susceptibles de canvi. La memòria, la capacitat de fer noves combinacions i el do de la comunicació oral han fet possible avenços que no són condicionats per les necessitats biològiques humanes. Aquests avenços es manifesten en tradicions, institucions i organitzacions; en literatura, avenços científics i tecnològics; en obres d’art. Això explica, d’alguna manera, que l’home sigui capaç de condicionar la seva vida amb la seva mateixa conducta i que en aquest procés hi tinguin a veure el raonament conscient i la voluntat.
En néixer, l’ésser humà adquireix una constitució biològica que hem de considerar com a fixa i inalterable, així com els impulsos naturals que són característics de l’espècie humana. A més, adquireix al llarg de la seva vida una constitució cultural que adopta de la societat a través de la comunicació i altres tipus d’influències. Amb el pas del temps, aquesta constitució cultural és objecte de canvi i determina, en gran part, la relació entre l’individu i la societat. L’antropologia moderna ens ha ensenyat, a través de l’estudi comparatiu de les anomenades cultures primitives, que el comportament social dels éssers humans pot variar considerablement, en funció dels patrons culturals vigents i els tipus d’organització predominants en la societat. Aquells que s’esforcen per millorar la humanitat tenen prou motius per a l’esperança: l’ésser humà no està condemnat, a causa de la seva constitució, a aniquilar-se o estar a mercè d’un destí cruel i autoinfligit.
Si ens preguntem com podem canviar l’estructura de la societat i l’actitud cultural per fer una vida més satisfactòria, cal ser conscients que hi ha certes condicions que no es poden modificar. Com ja he mencionat anteriorment, la naturalesa biològica de l’home no és, a efectes pràctics, objecte de canvi. Així mateix, els avenços tecnològics i demogràfics dels darrers segles han propiciat condicions que romandran per sempre.
En poblacions relativament denses amb els recursos necessaris per a la seva existència continuada cal una divisió extrema de la feina i un aparell productiu altament centralitzat. Aquell temps en què individus o grups relativament petits podien ser totalment autosuficients ha acabat; un temps que ara resulta massa idíl·lic. No seria cap exageració dir que la humanitat ha esdevingut una comunitat planetària de producció i consum.
Ara arriba el punt en el qual exposo breument allò que per a mi constitueix l’essència de la crisi actual. Implica la relació de l’individu amb la societat. L’individu és més conscient ara que mai de la seva dependència amb la societat; una dependència que no experimenta com a benefici, com a vincle orgànic, com a força protectora, sinó com una amenaça per als seus drets naturals, o fins i tot per la seva existència econòmica. A més, la seva posició en la societat és tal que s’accentuen constantment els seus impulsos egoistes, mentre que els impulsos socials, que són més dèbils per naturalesa, es deterioren progressivament. Tots els éssers humans, independentment de la seva posició en la societat, pateixen aquest procés de deteriorament. Presoners sense saber-ho del seu egoisme, se senten insegurs, sols i privats del plaer innocent, simple i senzill de la vida. L’home només pot trobar sentit a la vida, tan perillosa i curta, dedicant-se a la societat.
L’anarquia econòmica de la societat capitalista actual és, a parer meu, el veritable origen del mal. Tenim al davant una comunitat enorme de productors, els membres de la qual lluiten incessantment per privar els altres dels fruits del treball col·lectiu, no a la força, però amb la complicitat de regles legalment establertes. Cal dir respecte a això que els mitjans de producció —és a dir, la capacitat productiva total necessària per produir béns consumibles, així com béns capitals addicionals— legalment serien, i a la pràctica ho són, propietat privada d’altres individus.
Pel bé de la simplicitat, en la discussió següent anomenaré obrers a tots aquells que no comparteixen la propietat dels mitjans de producció, tot i que no es correspon amb l’ús quotidià del terme. El propietari dels mitjans de producció es troba en posició de comprar la força de treball de l’obrer. A través dels mitjans de producció, l’obrer produeix nous béns que passen a ser propietat del capitalista. La clau en aquest procés és la relació entre allò que l’obrer produeix i allò que rep com a salari, mesurat en matèria de valor real. En la mesura que la contractació és lliure, allò que l’obrer rep no és determinat pel valor real dels béns que produeix, sinó per les seves necessitats mínimes i els requisits del capitalista per a la força de treball en relació amb el nombre d’obrers competint per un lloc de treball. És important entendre que, fins i tot en la teoria, el salari de l’obrer no el determina el valor del seu producte.
El capital privat tendeix a concentrar-se en unes quantes mans, a causa, en part, de la competència entre capitalistes i pel fet que el desenvolupament tecnològic i la divisió de la feina creixent propicien la formació de grans unitats de producció a expenses d’altres de més petites. El resultat d’aquest desenvolupament és una oligarquia de capital privat, el poder de la qual no es pot mesurar eficaçment amb una societat política democràticament organitzada. No és cap mentida, ja que els membres dels òrgans legislatius són escollits per partits polítics, en gran part finançats o influenciats per capitalistes privats que, a efectes pràctics, separen l’electorat de la legislatura. Com a conseqüència, els representants del poble no protegeixen prou els interessos dels sectors menys privilegiats. D’altra banda, amb l’existència de condicions, els capitalistes privats inevitablement controlen, directament o indirectament, els principals mitjans d’informació (premsa, ràdio i educació). Per tant, resulta extremadament difícil, i en alguns casos impossible, que el ciutadà individual pugui arribar a conclusions objectives i fer un ús intel·ligent del seus drets polítics.
La situació prevalent en una economia basada en la propietat privada del capital es caracteritza per dos grans principis: primer, els mitjans de producció (capital) són propietat privada i els propietaris en disposen com els escau; segon, la contractació és lliure. És clar que no existeix res com una societat capitalista pura en aquest sentit. En particular, cal destacar que els obrers, després d’una llarga i amarga lluita política, han aconseguit de garantir una forma una mica millorada de contractació lliure per a certes categories d’obrers. Observant-ho en conjunt, però, l’economia actual no es diferencia gaire del capitalisme pur.
La producció es manté pels beneficis, no pel seu ús. No hi ha cap garantia que tots els que poden i volen treballar puguin trobar una feina; sempre existirà un “exèrcit d’aturats”. L’obrer viu constantment amb la por de perdre la seva feina. Com que els obrers aturats i poc pagats no suposen un mercat gens profitós, la producció dels béns de consum està restringida i, com a resultat, arriben les grans penúries. El progrés tecnològic no sempre comporta una disminució de la càrrega de feina, sinó més atur. Els beneficis, juntament amb la competència entre capitalistes, són responsables d’una inestabilitat en l’acumulació i utilització del capital, la qual cosa porta a depressions cada cop més severes. La competència il·limitada porta a un gran malbaratament de feina i al deteriorament de la consciència social que ja he mencionat abans.
Considero aquest deteriorament de l’individu com el pitjor pecat del capitalisme. El nostre sistema educatiu sencer és víctima d’aquest mal. S’inculca una actitud exageradament competitiva en els estudiants, els quals són entrenats per valorar l’èxit adquisitiu com a preparació per a la seva vida futura. Estic força convençut que hi ha una sola manera de posar fi a aquests mals: la constitució d’una economia socialista, seguida d’un sistema educatiu orientat a objectius socials. En una economia com a tal, els mitjans de producció són propietat de la societat mateixa i s’utilitzen de manera planificada. Una economia planificada, la qual ajusta la producció a les necessitats de la comunitat, distribuiria la feina a tots els que poden treballar i garantiria una vida digna per a tot home, dona i nen. L’educació de l’individu, a més de promoure les seves habilitats innates, intentaria de fer-li desenvolupar un sentit de responsabilitat cap als altres enlloc de la glorificació del poder i l’èxit en la nostra societat actual.
Això no obstant, cal recordar que una economia planificada no arriba a ser socialisme. Una economia planificada com a tal aniria seguida de l’esclavització total de l’individu. La consecució del socialisme exigeix la solució d’alguns problemes sociopolítics força complicats: considerant l’abast de la centralització del poder econòmic i polític, què es pot fer per evitar que la burocràcia es torni omnipotent i desmesurada? Com es poden protegir els drets dels individus i, amb això, contrarestar democràticament el poder de la burocràcia?
La claredat sobre els objectius i els problemes del socialisme és de gran rellevància en aquests temps de transició. Atès que, en les circumstàncies presents, la discussió lliure i sense entrebancs d’aquestes qüestions ha esdevingut un tabú, considero la fundació d’aquesta revista (Monthly Review) un servei públic de gran importància.
Traducció de Xavier Moreno