El Partit Socialista Obrer Espanyol el va fundar un petit grup d’obreristes encapçalats per Pablo Iglesias Possé, l’any 1879. Durant cent anys es definí com “de classe obrera, socialista i marxista” fins que en el congrés federal extraordinari de 1979 abandonà el marxisme. A pesar d’aquesta ubicació ideològica, tingué unes estranyes relacions tant amb la dictadura de Primo de Rivera com amb els moviments secrets previs a l’intent de cop d’Estat d’Antonio Tejero el 1981, de resultes del qual el primer govern del socialista Felipe González liderà la imposició d’una llei, la LOHAPA, que volia posar fi al desenvolupament autonòmic.
Primo de Rivera i el PSOE
A principis de la dècada de 1920 el sistema polític de la Restauració feia aigua per tots costats. S’havia creat el 1876 volent ser una imitació del règim britànic, amb la idea de consolidar la monarquia borbònica —recuperada després del cop militar que liquidà la Primera República (1873-1874)— a través d’un sistema d’alternança en el govern entre dues formacions: el Partit Conservador, liderat per Antonio Maria Cánovas del Castillo, i el Liberal, sota la direcció de Práxedes Mateo Sagasta. El problema, però, fou que el caciquisme corcà el sistema de representació, i convertí les eleccions en una farsa. Per un altre costat, l’alternança en el govern dels dos partits tendí a reforçar tot tipus de corrupcions i a allunyar les formacions obreristes de qualsevol potencial entesa amb el sistema. Encara pitjor: l’anarquisme s’hi oposà amb vagues i violència, mentre que empresaris descontents creaven grups de pistolers —com passà a Barcelona— per assassinar dirigents sindicalistes. L’economia, a pesar del favorable parèntesi per a les exportacions durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), no va ser capaç de restar les diferències que allunyaven Espanya de la mitjana europea. I a tot això s’afegí un exèrcit gegantí, antiquat i ineficaç que perdé les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines el 1898 —cosa que feu entrar les elits espanyoles en una profunda depressió—, que tampoc fou capaç de guanyar la discontínua guerra del Marroc i que necessitava una creixent lleva forçosa per enviar-hi tropes, el que motivà una forta tensió social —a Barcelona, la Setmana Tràgica de 1909, per exemple. Tot plegat feu entrar en contradicció interna el sistema polític fins al punt que els consellers del monarca, Alfons XIII, entengueren a principis de la dècada de 1920 que, si la corona no es desfeia del règim, el règim arrossegaria la corona al desastre.
Enmig de la creixent tensió social, política i econòmica, el 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, liderà un cop d’Estat. Fou ràpid, sense enfrontaments. Ocupà els serveis telefònics de Barcelona i llegí el document que justificava la insurrecció. El rei estava de vacances a Sant Sebastià i no les interrompé fins que al cap de dos dies tornà a Madrid, on l’esperava un nerviós Govern que li demanà que destituís Primo i els insurrectes. Però el monarca va donar allargues i finalment encomanà al general rebel que formés govern com a dictador, amb un grapat de generals a les seves ordres a tal de Consell de Ministres.
El dictador pretenia ser una mena de solució tecnocràtica per superar el desgavell del període anterior. Li agradava dir que calia “fer menys política i més administració”.
Durant els dos primers anys ordenà una intensa repressió contra els anarquistes i d’altres obreristes, derogà la Mancomunitat catalana, tancà les Corts i en el seu lloc anuncià una futura Assemblea Nacional Consultiva... però no perseguí els socialistes del PSOE i de la UGT (Unió General de Treballadors, sindicat socialista creat el 1888) els quals intentà atraure cap el seu règim.
El PSOE es dividí en tres grans grups interns amb relació a la dictadura. Els liderats per Julián Besteiro, Largo Caballero i Indalecio Prieto. Besteiro volia col·laborar-hi, Largo volia esperar esdeveniments i, finalment, Prieto s’hi oposava amb rotunditat. A finals de 1924 la dictadura amplià el Consell d’Estat amb la intenció d’incorporar-hi, entre més gent, els socialistes. Besteiro s’hi mostrà favorable i Largo acceptà la proposta i, entre d’altres socialistes, assumí el càrrec. Una decisió que comptà amb el vistiplau de la UGT —ell n’era el secretari general—, mentre que esclatà la còlera Prieto i dimití de l’executiva del Partit Socialista i assegurà que la decisió intensificava “la sensació de col·laboració” del PSOE amb la dictadura.
Com s’explicava que alguns socialistes volguessin tenir aquestes amistats tan perilloses? Besteiro i Largo defensaven la teoria “intervencionista”, és a dir, que des de dins de la dictadura es podria intervenir en política social amb eficàcia, mentre que si es quedaven fora del règim i es limitaven a criticar-lo no serviria de res per a la gent més necessitada.
La disputa es va repetir, multiplicada, quan Primo creà el 1927 l’Assemblea Nacional Consultiva i altre pic convidà els socialistes a fer-ne part. Aleshores Largo i Besteiro defensaren novament l’“intervencionisme” mentre que Prieto advertí que la nova col·laboració amb el règim dictatorial “seria, ho dic sense eufemismes, una traïció”. Finalment, en un congrés extraordinari, tant la UGT com el PSOE decidiren no formar part de la nova cambra de la dictadura, a pesar que el Govern ja havia nomenat un grapat de socialistes com a membres, els quals no prengueren possessió. S’acabava així la col·laboració socialista amb la dictadura de Primo de Rivera.
A partir d’aleshores el PSOE començà un procés de convergència amb la resta de forces esquerranes, republicanes i nacionalistes amb la idea de crear una nova república que hauria de donar solució a les ànsies d’autogovern a Catalunya, Galícia i País Basc, i a les de justícia social.
El PSOE i el 23F
S’ha especulat molt amb la relació entre insignes membres de la direcció federal socialista, els entorns de Joan Carles de Borbó i alts comandaments de l’exèrcit durant les setmanes prèvies a l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Seguint el que ha escrit en aquest sentit l’analista polític Íñigo Landa en el seu blog del diari deia.com, abans de l’assalt al Congrés dels Diputats, protagonitzat pels guàrdies civils comandats pel tinent coronel Antonio Tejero Molina, hi va haver “contactes” entre entorns de la Casa del Rei, el PSOE i PSC i almenys un general de l’exèrcit per intentar arribar a un acord per forçar un Govern de concentració a Madrid. Segons la seva tesi, enmig de la terrible situació d’inestabilitat política i crisi econòmica en què es vivia, amb un Govern, el d’Adolfo Suárez, enfrontat al rei i en minoria parlamentària, amb contínues informacions sobre cops militars... a algú se li va acudir que l’única manera de sortir del bucle en què estava immersa la vida política espanyola era forçar la caiguda del president i fer un Govern de concentració.
Per una altra banda, en el llibre La transición vigilada, l’autor, el coronel Martínez Inglés, assegura que el general Milans del Bosch li confessà —a condició de no fer-ho públic fins després de la seva mort— que el cop fou ideat per entorns del rei Joan Carles I que el monarca s’hi situà al capdavant amb la intenció “de donar un cop institucional per redreçar el rumb del país que se li estava escapant de les mans”. El 2005, el mateix autor, després d’haver estat apartat de l’exèrcit, publicà un nou llibre, 23-F, el golpe que nunca existió, en el qual insistia en la idea: “el general [Alfonso] Armada era el cap visible [de l’operació] i duia a la butxaca [el dia del cop] un full amb el futur Govern presidit per ell i integrat per demòcrates dels principals partits”, en especial del PSOE, i conclou: “fou una maniobra política, militar i institucional posada en marxa des del mateix sistema, des de la corona” per liquidar el Govern de Suárez que el monarca considerava desastrós.
En síntesi, totes les fonts citades coincideixen a assegurar que, durant els mesos posteriors a la moció de censura presentada per Felipe González contra Suárez —maig de 1980—, tant la cúpula de l’Estat com alts comandaments militars, així com importants empresaris i alguns polítics de l’oposició, en especial el líder socialista González, començaren a parlar de la necessitat d’un “cop de timó” per posar fi a la degradació política i econòmica que patia el país. Mitjançant el cop pensat se suposava que se n’evitaria un altre que s’estava organitzant, sagnant, i que volia reposar la dictadura a Espanya. D’aquesta manera el cop tou consistiria a fer dimitir Suárez i imposar un Govern de concentració presidit per Armada, però tot s’espatllà quan Tejero es negà a reconèixer Armada com a president.
En aquell context previ a l’assalt al Congrés alguns dirigents socialistes, el secretari general inclusivament, es van reunir en diverses ocasions —sempre segons les fonts referides— amb Sabino Fernández Campos, secretari del rei, i el general Alfonso Armada, aleshores governador militar de Lleida i que havia estat durant disset anys secretari del monarca. Una d’aquestes reunions s’hauria celebrat el 22 d’octubre de 1980 al domicili de l’alcalde d’aquesta capital catalana on es van veure els dos citats amb Joan Raventós, president del PSC, i amb Enrique Múgiza Herzog, aleshores número tres del PSOE darrere de Felipe González i d’Alfonso Guerra. Se suposa que en aquestes reunions, com la referida, s’anava preparant el cop.
Aquesta tesi l’han rebutjada alguns dels suposadament implicats. Però, si més no, coincideix amb el fet que en aquells moments la premsa anava farcida de rumors sobre operacions d’aquest estil. Allò del “cop de timó” es va fer famós en els mitjans de comunicació com a possibilitat factible o, si més no, així solia comentar-se en els mitjans de comunicació, bé que sigui cert que mai no quedava clar què podria ser exactament, com es faria i molt menys apareixien noms propis d’implicats. Ara bé, es donava per fet que Suárez i Joan Carles I tenien una relació nefasta, que el PSOE volia fer caure fos com fos el president i que el Govern no era capaç de redreçar la situació. Per fer més creïble la tesi, Suárez acabà dimitint el 29 de gener de 1981 i el cop es va perpetrar el 23 de febrer següent.
Les fonts referides recullen el testimoni de la metgessa del Congrés dels Diputats, Carmen Echave, que assegurà —després del cop— que durant l’assalt de la Guàrdia Civil sentí perfectament els noms que li deia Armada a Tejero —i els apuntà— que havien de formar part del futur Govern de concentració: president, general Alfonso Armada; vicepresident per a Afers Polítics, Felipe González (PSOE); vicepresident per a Afers Econòmics, J.M. López de Letona (era un banquer); ministre d’Afers Exteriors, José María de Areilza (Coalició Democràtica); ministre de Defensa, Manuel Fraga Iribarne (Aliança Popular); ministre de Justícia, Gregorio Peces-Barba (PSOE); ministre d’Hisenda, Pío Cabanillas (UCD); ministre de l’Interior, general Manuel Saavedra Palmeiro; ministre d’Obres Públiques, José Luis Alvarez (UCD); ministre d’Educació i Ciència, Miguel Herrero de Miñón (UCD); ministre de Treball, Jordi Solé-Tura (PCE); ministre d’Indústria, Agustín Rodríguez Sahagún (UCD); ministre de Comerç, Carlos Ferrer Salat (president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials); ministre de Cultura, Antonio Garrigues Walker (empresari); ministre d’Economía, Ramón Tamames (PCE); ministre de Transports i Comunicacions, Javier Solana (PSOE); ministre d’Autonomies i Regions, general José Antonio Sáenz de Santamaría; ministre de Sanitat, Enrique Múgica Herzog (PSOE); i ministre d’Informació, Luis María Ansón (president de l’agència Efe).
Molts dels citats com a possibles membres d’aquest Govern sempre han negat que les coses fossin així, que no hi hagué cap cop ocult i que tot responia a la fantasia d’Armada. L’antic secretari de la Casa del Rei va estar implicat en el cop, i va ser jutjat i condemnat a 30 anys de presó. Al cap de cinc anys va ser indultat.
Si s’observa a qui es posava en aquest possible Govern de ministre d’Autonomies i Regions, un general, es pot entendre l’opinió que mereixien les reivindicacions d’autogovern, com la basca i la catalana, als inspiradors del cop. I certament en aquells mesos es parlava molt a través de la premsa de les pretensions “excessives” dels governs autonòmics de Barcelona i Bilbao.
Després del cop, que oficialment fracassà, el rei reuní els dirigents polítics per acordar parar les reivindicacions autonòmiques generalitzades i de Catalunya i País Basc en especial. El resultat fou la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, aprovada el 30 de juny de 1982 pel Congrés, impulsada per UCD i el PSOE. 35 anys després, el Partit Socialista s’ha tornat a alinear amb els polítics més reaccionaris. L’aprovació del 155 i les decisions judicials que han dut a la presó els dirigents catalans no han trobat gaire oposició al si d’un partit autoanomenat d’esquerres.