Woody Allen és un cineasta molt egoista. Woody Allen fa pel·lícules per a ell mateix. Fa realitat les pel·lícules que necessita per viure i per sobreviure, les que troba a faltar, les que no pot entendre que els altres no hagin fet. Woody Allen és un onanista del cinema.
Després diu que no les torna a veure, que no les revisa mai més. Potser no li cal perquè les té immerses dins del cap i les recorda al detall. El cap de Woody conté una sala de projeccions privada, amb una programació non-stop de tot allò que ha donat sentit a la seva vida. Les Afrodites, els interiors de la seva infància, Blanche Dubois, Bergman, els humoristes de pa sucat amb oli, les ombres alemanyes, el acords de jazz, els estàndards orquestrals de la postguerra, Dostoievski, els mentiders, els mags, la gent del seu barri, els filòsofs irracionals, i tota la col·lecció de tics dels italians, dels parisencs, dels russos, dels anglesos... i a més a més, té tota una prestatgeria reservada a Cole Porter.
Cole Porter! El més refinat, cínic, intel·ligent, cosmopolita i juganer dels psicòlegs transformats en música, i sobretot en lyrics, aquelles lletres de cançons que només ell i Stephen Sondheim són capaços de transformar en la dissecció final i definitiva de l’absurda performance d’una vida, de totes les vides humanes.
Woody Allen té una absoluta dependència de Federico Fellini. Cadascuna de les pel·lícules que Woody fa és un dels personatges de la ronda final a la pista del circ a l’aire lliure de Fellini 8 1/2, i la pista amb la música de Nino Rota, i els focus, i les bastides, i la llum de Gianni di Venanzo, i la perplexitat dels camps erms de l’extraradi romà, i els clowns d’una petita música nocturna... Tot i totes giren i giren en el seu cap, en la cinta sense fi de l’avidesa de qui s’autopensa, i es regala l’immens plaer de fer un món sencer a imatge seva: com un Déu, Nostre Senyor Woody Allen, en qui creiem tots excepte ell, que no creu en cap déu.
Midnight in Paris és un dels presents més preciosos que mai s’hagi fet, perquè a Woody Allen li hauria agradat viure al París dels anys 20, i compartir-lo amb Cole Porter i Hemingway, i amb tota la colla que va seleccionar per intervenir en el caprici; també li hauria agradat néixer al París dels impressionistes (i no en el de Lluís XVI i Maria Antonieta, que apareixen només per arrodonir l’acudit genial d’embarcar-se en un nou túnel del temps, a toc de campanes de rellotge i a bord del carruatge màgic de Fresas salvajes), molt més, i molt millor que en l’època que li ha tocat existir! De fet... de fet...
De fet, gran part del Cinema que s’ha rodat tota la vida només ha estat l’oportunitat de creure’ns dins dels períodes extraordinaris, al costat dels personatges històrics/mítics més admirats, o amb el dret d’exercir aquella curiositat voyeur infinita que tots acceptaríem sense dilació. Ai, si jo pogués mirar pel pany de la porta el dia que...! Ai, si jo pogués viatjar màgicament només 24 hores al lloc on, una vegada...! Ai, si jo hagués pogut formar part d’aquella generació que van filmar els films expressionistes...! Per exemple. I ad infinitum, i cadascú que triï el seu moment —Westworld.
Aquesta és la porció més immensa de la història del cinema. La que inclou Martin Scorsese convertint-se en el coprotagonista i testimoni de l’intent de suïcidi de Van Gogh en l’interior d’un dels paisatges d’Arlès dels Somnis d’Akira Kurosawa... o la que inclou Àlex Gorina submergit en l’aigua dels meus somnis infantils, on sempre m’acaronen els cabells d’algues de Shelley Winters, com una reverberació de les nits dels caçadors d’imatges mai superades... Mai superat Stanley Cortez!, el director de fotografia que va sentenciar de mort els seus companys d’ofici perquè mai ningú, ni abans, ni després, pot interpretar millor com és el negre i blanc del subconscient, que és també i per sempre, per sempre més tot el cinema... Un miratge de pel·lícules de Woody. Un subconscient on ballen agafades de la mà les seves pel·lícules, i tots els personatges de la seva admiració, de la seva imaginació, del seu fregolisme, dalt del turó de la vida i de la mort que van titular el turó del Setè segell.
Fa uns dies vaig anar a veure una pel·lícula molt modesta que es diu Cézanne y yo, que em sembla incòmoda i fàcil, però em va ajudar a a fer el mil·lèsim viatge de la meva vida al turó del Setè segell, quan observava impúdicament, des de l’amagatall perfecte d’una sala de cinema, ja no sols Émile Zola i els francesos d’aquell temps grat a Woody Allen, sinó especialment les escenes d’un Cézanne solitari, deprimit, embogit, humiliat, excels, fortíssim enmig de les pinedes i davant la immensa catedral de pedra i calç de la Sainte Victoire, la muntanya blanca als afores d’Ais de Provença.
La pel·lícula em va provocar, a l’instant, un curt circuit, perquè hi surt Sabine Azéma, la vídua d’Alain Resnais, interpretant el paper de la mare del pintor, Elisabeth Cézanne, una mare comprensiva i esperançada, atacada d’amor incondicional. El carrusel dels records em va arrossegar a un maëlstrom emocional imparable, irresistible: començava amb ella, i després la seva mà agafava la mà de la mare de Toulouse Lautrec al Moulin Rouge de John Huston, quan el pintor malalt de mort torna al castell de la família, i en el deliri de l’agonia apareixen en la seva cambra els personatges incandescents del cabaret: La Goulue, Jane Avril, Aïcha, Valentin le Desossé... que li ballen un darrer, furtiu cancan transparent, idèntic en la intenció a la ronda de Fellini, a La ronda de Schnitzler i de Max Ophüls, el mestre oblidat.
De la seva mà, Sabine Azéma em va dur a la conversa que vam tenir al Festival de Cannes quan presentaven amb ResnaisLes herbes folles. Una conversa sobre Un domingo en el campo, el film de Bertrand Tavernier que Sabine va interpretar, però protagonitzat pel darrer dels impressionistes, Louis DucreuxakaMonsieur Ladmiral. Aquesta pel·lícula meravellosa és el testimoni i gairebé el testament d’aquell home, actor ocasional impregnat del coneixement profund de l’herència artística impressionista, pur Manet, pur Renoir, pur Monet, pur Fauré, però sense Cézanne. Louis Ducreux ho havia lamentat. Faltava una peça al memorial. Sabine li deia, no!, Cézanne, d’impressionista, res.
Ducreux havia fet una cançó anys arrere que us recomano molt: La rue s’allume, música d’André Popp, lletra de Ducreux. La versió insuperable és de Barbara. La versió més autèntica, la de Cora Vaucaire. Marsellesa com Ducreux, ella va estrenar “Les feuilles mortes”, abans que Montand. Ella va estrenar “La complainte de la Butte”, amb Renoir el cineasta, a French Can Can. Ella va adoptar el “Quand on vous aime comme ça”, creació d’Yvette Guilbert, la darrera supervivent del Moulin Rouge real. Yvette, que va pintar Toulouse Lautrec en directe, amb vapors de Fada Verda, i a qui van conèixer i consolar abans de morir Louis Ducreux i Cora Vaucaire en un asil d’Ais de Provença, als peus de la Montanya Blanca. Any 1944.
Yvette-Cora-Ducreux... Sabine Azéma pot explicar tots els afluents de tots els rius de la memòria, però no teníem tant de temps a Cannes. Amb uns minuts més de confiança, però, i els records bonics que un dia cal reconstruir a viva veu, Sabine em va relatar dos parèntesis més.
El primer té a veure amb Renoir, el pare pintor i el fill cineasta, també. Té a veure amb la inacabada Une partie de campagne i la bellíssima protagonista, Sylvie Bataille (un altre dia us l’explicaré, acompanyada de Lacan, Prévert, i encara Renoir). La dona del gronxador, de la mà dins l’aigua de l’estany, la dona que presideix el dinar sobre l’herba. Amb aquell vestit que li va fer Visconti personalment al rodatge, amb retocs d’Henri Cartier-Bresson, Sylvie Bataille va inspirar a Sabine Azéma la seva interpretació amb Tavernier, i també un personatge que va perdre, per unes galteres greus i inoportunes, al díptic La gloria de mi padre i El castillo de mi madre, dues pel·lícules dirigides per Yves Robert, primera i segona part de les memòries d’infància de Marcel Pagnol, escriptor marsellès d’adopció, però de terra endins, a peu de la Muntanya Blanca. Sabine havia de ser la mare del díptic, paper que va fer Nathalie Roussel finalment, i mai va deixar de lamentar no haver pogut portar un vestit com aquell, i no haver fet realitat el somni i la lliçó de savoir faire de Sylvie Bataille.
Són dues pel·lícules notables, robustes i delicades, les dues pel·lícules més provençals del món. Es van rodar, sí, al costat de la Sainte Victoire. És un viatge que heu de fer alguna vegada, per recuperar l’explosió de llum de Cézanne. I el mestral despietat que recargola els troncs fins a fer-los miratge prehistòric. Un Bomarzo natural.
El segon parèntesi de Sabine Azéma comença aquí, amb els troncs de Cézanne, de baixada cap a L’Estaque. Més que el poble (avui dia destruït com tota la Mediterrània, com tota la Costa Brava) heu d’afinar la imaginació per no veure més que la badia, els colors originals del paradís i escoltar la veu occitana de les sirenes. Tot, i la sorra, i les garotes, i la suor dolcíssima de les mares de Pagnol i de Cézanne, es conserva en sis llibretes petites d’apunts del pintor que l’escriptor va heretar de la seva mare, Augustine, i es conserven al Château de la Buzine. El castell de la seva infància i del segon dels films prodigiosos que us estic demanant de veure.
Les sis llibretes tenen troncs, el carbonet del llapis, i tenen resina. Tenen encara l’aroma de l’espígol, l’aroma de les mares. Tenen la fondària del subconscient. Diu Sabine: són el subconscient, i la ronda dels records. Full rere full, com aquell joc quan els fas córrer amb la punta del dit i les imatges fixes es transformen en animació, en cinema pur acabat de néixer. La ronda de Max Ophüls. La ronda de Fellini, La ronda d’Ingmar Bergman. La ronda de Woody Allen. La meva ronda i la teva, perquè tots, sense voler, sense saber, contenim la ronda perpètua dels records i dels records creats, com el director de Midnight in Paris, que mai deixarà de filmar fins que es mori perquè sempre tens l’esperança de viure, a més de la teva vida, totes les vides.
I és així que aquest article no s’acaba amb un The End. Sense final, per girar i girar i girar perpètuament dalt de la Muntanya Blanca, i del turó del Setè segell...
(Unes notes de Nino Rota, si us plau! Han de sonar unes notes de Nino Rota, 8 notes i mitja, si us plau!)