El massís de les Gavarres conforma, per ell mateix, una unitat geogràfica coherent i amb una marcada identitat. Històricament, els seus alzinars han suposat una font de recursos per als pobles que l'envolten. Els nuclis situats de cara a la mar, a més, han obtingut de la pesca i del comerç una font de supervivència. Els d'interior, per la seua banda, han aprofitat la bonança orogràfica prelitoral per a estendre el conreu i la ramaderia. I algun, com la Bisbal d'Empordà, ha convertit la tradicional terrisseria i producció ceràmica en base de la seua economia.
A les pàgines següents, us convidem a recórrer cinc museus, la majoria d'ells de caire temàtic, ubicats a la Bisbal d'Empordà, Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell. Hi incloem el Museu del Mar de Lloret de Mar, fora de l'àmbit gavarrenc, però pròxim a aquest.
TERRACOTTA MUSEU DE CERÀMICA DE LA BISBAL D'EMPORDÀ
Carrer Sis d'octubre, 99
La Bisbal d'Empordà
Tel. 972 642 067
www.terracottamuseu.cat
A/e: terracottamuseu@labisbal.cat
De dimarts a divendres: de 10 h a 13 h i de 16 h a 19 h
Dissabtes: de 10 h a 14 h i de 16.30 h a 19.30 h
Diumenges i festius: de 10 h a 14 h
La Bisbal d'Empordà ha forjat la seua identitat amb el treball de la terra cuita, fins al punt d'haver-se convertit en un dels pols més importants d'aquest sector a Catalunya. Viu de la ceràmica, o en gran part: observeu els comerços dedicats que s'alineen al carrer de l'Aigüeta i en altres punts del centre de la població. I si alceu la vista, un grapat de xemeneies colonitzen el cel i són testimoni de la realitat industrial terrissera.
El Museu de Ceràmica va ser inaugurat el 1991, amb una sala d'exposicions temporals, fins que l'any 1998 obria una primera exposició permanent als espais industrials de l'antiga fàbrica terrissera coneguda com l'Àmfora i que posteriorment fou ampliada per Salvador Fuster, que creà un veritable centre de producció, sota el nom de Societat Terracotta-Fuster S.A., actiu fins al 1984. Tres anys més tard, el complex fabril va ser adquirit per l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà per a ubicar-hi el futur museu. L'edifici atorga un valor afegit al discurs museogràfic, ja que contextualitza la temàtica en el seu espai d'origen, amb la presència d'un seguit d'elements arquitectònics específics d'aquest sector, com ara basses de colar la terra, xemeneies, dipòsits d'argila i engalba, forns...
En aquest escenari, l'exposició permanent cobra tot el sentit i permet copsar la importància històrica —i present— de la manufactura ceràmica a la Bisbal.
El recorregut presenta el procés de producció preindustrial i industrial de la ceràmica local, a partir de grans eixos temàtics, com són la relació de l'home amb el medi físic i les condicions que han possibilitat el naixement de la manufactura ceràmica; la ceràmica preindustrial, centrada en la terrissa i la rajoleria; la ceràmica industrial, i, finalment, un espai dedicat a la ceràmica artística i decorativa.
MUSEU DE LA PESCA
Moll pesquer, s/n
Palamós
Tel. 972 600 424
https://museudelapesca.org
A/e: infomuseu@palamos.cat
De dilluns a divendres: de 10 h a 13.30 h i de 15.30 h a 19 h
Caps de setmana i festius: de 10.30 h a 14 h i de 16 h a 19 h
El port de Palamós apareix en documents medievals des del segle XIII. Es tracta d'una instal·lació portuària estratègicament situada a la Mediterrània que ha fet funcions diverses, tant comercials com d'escala per a embarcacions de llarga distància. S'ha erigit en punt d'exportació dels taps produïts a partir del suro dels alzinars gavarrencs i representa un nucli pesquer de primer ordre. És aquest port mateix la imatge més representativa de la relació secular que han mantingut els habitants de Palamós amb la mar.
El Museu de la Pesca es troba ubicat en aquest context, en ple cor del port, ocupant el Tinglado, un antic magatzem construït cap al 1930. L'edifici és contingut, però d'una solidesa inqüestionable, construït amb pedra; senzill, funcional, proporcionat. D'aquesta manera, el recorregut museístic es vincula directament amb el context, proporcionant a la visita una experiència immersiva. Tot i que el Museu va ser inaugurat el 2002, aquesta data no és més que la fita visible d'un llarg recorregut a través de dècades d'un passat recent. El 1920 es creava a Palamós el Cau de la Costa Brava, una associació que tenia per objectiu construir un museu primigeni amb un fons variat i d'orígens diversos. Hi intervingué, a cavall dels anys vuitanta i noranta, l'Ajuntament inventariant i catalogant-ne el fons i obrint un primer espai expositiu. A mitjan anys noranta, el consistori i la Universitat de Girona signaren un conveni per a la creació d'un àmbit d'estudi i d'investigació que havia de posar fil a l'agulla a la redacció del projecte museogràfic, el qual desembocà en la creació d'un museu temàtic dedicat a la pesca en l'àmbit de la Costa Brava.
En l'actualitat, el Museu de la Pesca de Palamós ha esdevingut un espai singular i únic, no només a Catalunya, sinó també a la resta de la Mediterrània, perquè garanteix la conservació i la salvaguarda del patrimoni marítim i pesquer de la Costa Brava, i alhora impulsa la recerca sobre l'àmbit marítim i pesquer. Un discurs que no deixa indiferent i que sensibilitza el visitant, per mitjà de la mostra d'objectes de la pesca tradicional, així com d'espais dedicats al fons marí, que posen el focus en els reptes que ha d'afrontar el sector pesquer enfront de la cultura de la sostenibilitat i de l'emergència climàtica.
Si bé el Tinglado alberga els fons i les col·leccions del Museu, aquest excedeix l'àmbit estricte de l'edifici: a la llotja, podreu assistir a mitja vesprada a la subhasta del peix, i hi trobareu, a més, l'Espai del Peix, un equipament cultural dedicat a la cuina i la gastronomia.
Al moll, hi ha les anomenades Barques del Peix, un museu flotant únic a la Mediterrània, compost per la Gacela i l'Estrella Polar, dues embarcacions visitables, construïdes en fusta a mitjan segle XX.
En l'àmbit de la recerca, el Museu promou dues grans línies: el Documare, un centre de documentació especialitzat en la pesca i el mar, i la Càtedra d'Estudis Marítims, impulsada per la Universitat de Girona, que pretén convertir-se en una plataforma d'estudi, projecció exterior i divulgació de l'activitat marítima i pesquera del litoral gironí i de la seua realitat econòmica i social.
MUSEU D'HISTÒRIA DE SANT FELIU DE GUÍXOLS
Antic Hospital
Carrer de l'Hospital
Sant Feliu de Guíxols
Tel. 972 821 575
https://museu.guixols.cat
A/e: museuhistoria@guixols.cat
De dimarts a dissabte: d'11 h a 13 h i de 17 h a 19 h
Diumenges i festius: d'11 h a 14 h
Tot començà a principis del segle XX, concretament el 1903, arran d'unes excavacions a l'anomenada punta dels Guíxols, un promontori minúscul que penetra dins del mar i on s'instal·laren els primers pobladors ibèrics. L'any següent es presentà una exposició amb les troballes arqueològiques, però no fou fins al 1919 quan es constituí formalment el Museu. Des de llavors, la institució és nodrida per fons privats amb materials diversos: des de la donació d'objectes arqueològics trobats al poblat ibèric dels Ametllers de Tossa de Mar que dugué a terme el doctor Ignasi Melé fins a aportacions de peces artístiques, tradicionals i laborals. En l'actualitat, pertany a la Xarxa de Museus de la Costa Brava, a la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, a la Xarxa Territorial de Museus de les Comarques de Girona, a l'Associació de Museus Marítims de la Mediterrània i a l'Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial.
No fou, però, fins entrada la postguerra que el Museu va gaudir d'uns espais condicionats. El 1951, els seus fons varen ser reubicats dins del mateix monestir i el seu creixement adoptà una tònica sostinguda, amb la incorporació de nous materials i amb la descentralització del patrimoni de salvament marítim, majoritàriament del segle XIX, ubicat a la caseta del Salvament, que corona la citada punta dels Guíxols. Va ser el 2003 quan es va inaugurar aquesta secció del Museu d'Història, amb un conjunt patrimonial únic. Pel que fa al salvament marítim, Sant Feliu de Guíxols té molt a dir en aquesta matèria, ja que el 1886 s'hi constituïa la secció local de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags i un any després s'edificava la caseta que ara acull aquest fons. Com a curiositats, hi trobareu, entre d'altres, el bot de salvament Miquel de Bohera i el canó llançacaps per a connectar amb els vaixells sinistrats.
L'exposició permanent principal es troba ubicada a l'Antic Hospital Municipal, al bell mig de la vila. Es tracta d'unes antigues instal·lacions d'una institució de beneficència que té els seus orígens a finals de l'edat mitjana. L'edifici, un contenidor consistent, de sostres alts i sales espaioses, ha patit diverses reformes al llarg dels segles. L'última important fou la de la façana, duta a terme durant la dècada dels anys vint del segle passat.
Tot i que a l'hora d'escriure aquestes ratlles l'exposició permanent es trobava tancada per reformes, sota el títol "Una societat canviant", aquesta traça un recorregut de l'evolució de la societat i l'economia locals al llarg del darrer segle i mig.
Això sí, podreu visitar la interessant exposició temporal dedicada a les fotografies d'Antoni Campañà preses durant la retirada republicana del 1939. La mostra revela escenaris d'una desfeta i romandrà oberta fins al 17 de setembre.
D'altra banda, la seu del monestir benedictí —les primeres notícies del qual, per cert, daten del segle X— presenta les exposicions "Eines i creences", amb materials d'època ibèrica, i "El monestir i la vila", la qual permet comprendre la història del cenobi i el creixement urbà de Sant Feliu de Guíxols.
MUSEU DEL SURO
Placeta del Museu del Suro, s/n
Palafrugell
Tel. 972 307 825
https://museudelsuro.cat
A/e: info@museudelsuro.cat
De dimarts a divendres: de 10 h a 13 h i de 16 h a 19 h
Dissabtes: de 10 h a 14 h i de 17 h a 20 h
Diumenges i festius: de 10 h a 14 h
És innegable que la identitat de Palafrugell està estretament lligada a la manufactura del suro. El massís de les Gavarres li ha proporcionat històricament la matèria que ha permès a la vila un notable creixement. A la pesca, el conreu de cereal i la ramaderia s'afegí la vinya i la indústria tapera. A finals del segle XVIII, Francisco de Zamora, enviat reial, compta ja unes tres-centes persones vivint de la producció de taps. En aquest sentit, la manufactura surera esdevé el veritable motor del creixement econòmic de Palafrugell.
El 1845, Palafrugell comptava amb una trentena de fàbriques de taps que donaven treball a més de tres-centes persones. I és així com la manufactura del suro va convertir-se al segle XIX en la principal activitat econòmica del municipi. La industrialització i la mecanització de la producció varen transformar l'estructura social, convertint l'antiga vila agrària en un pol industrial.
La bonança econòmica va comportar la construcció d'edificis emblemàtics, com el xalet modernista de Can Mario, el casal de Can Bech de Careda, la Casa Almeda, l'Econòmica Palafrugellenca —seu de l'actual biblioteca—, el mercat cobert, l'escorxador municipal i l'Escola d'Arts i Oficis.
L'any 1900 nasqué Manufacturas de Corcho S.A., que va liderar durant la dècada de 1920 l'exportació industrial d'aquest sector a l'Estat espanyol. Actualment, en queden les naus que alberguen la Fundació Vila Casas i la torre d'aigua, situada al centre de la plaça de Can Mario.
El Museu del Suro ocupa també una antiga fàbrica surera, Can Mario, que excepcionalment i contràriament als edificis funcionals d'aquest sector, llueix les línies refinades del Modernisme. L'edifici va ser construït l'any 1900 per a l'empresa Miquel, Vincke & Meyer. Contempleu, abans de penetrar-hi, la decoració de la façana principal i l'excel·lent treball de forja de la porta de ferro del carrer de Pi i Margall. Aquest edifici va ser ampliat amb un espai de nova construcció, realitzat el 2010 i clarament diferenciable, que fa la funció de mòdul d'acolliment del Museu, d'espai d'instal·lacions i de magatzem. El renovat Museu del Suro va obrir les seues portes el 2012, però la seua existència ve de lluny: va nàixer el 1972, amb l'objectiu de valoritzar i fer visible el patrimoni existent entorn del suro. Actualment, forma part de la Xarxa de Museus de la Costa Brava i de la Xarxa de Museus Locals de Catalunya, en la demarcació de Girona.
L'exposició permanent ha estat concebuda amb un to eminentment didàctic i apte per a tots els públics, que converteix la visita en una experiència gairebé epidèrmica i sensorial, visualment molt atractiva. Aquest recorregut dona idea del que ha representat la manufactura surera i com ha modelat la realitat local. Situada a la planta baixa, la permanent compta amb una superfície de 1.250 metres quadrats que viatja a través del procés de transformació del suro, des del seu origen als boscos i amb una perspectiva temporal, tant abans com durant la industrialització. El discurs es basa en la presentació d'eines i maquinària de diferents èpoques. A més, la deambulació per una instal·lació que reprodueix un alzinar i alguns objectes produïts en suro immergeixen el visitant en el món d'aquesta matèria.
Pel que fa a les exposicions temporals, aquestes mantenen una estreta relació amb el suro, el territori i el paisatge palafrugellencs.
MUSEU DEL MAR
Passeig de Camprodon i Arrieta, 2
Lloret de Mar
Tel. 972 364 454
https://patrimoni.lloret.cat
A/e: patrimonicultural@lloret.cat
De dilluns a dissabte: de 9 h a 13 h i de 16 h a 19 h
Diumenges: de 10 h a 13 h i de 16 h a 19 h
Can Garriga és l'exemple de l'arquitectura que parla de la fortuna feta pels seus propietaris —els germans Garriga— a Cuba durant la segona meitat del segle XIX. Es tracta de la residència familiar, de tres plantes, d'aspecte neoclàssic i contingudament ostentós. Una casa pairal convertida en palauet d'una relativa majestuositat. Obertures, balcons i façana obeeixen a l'equilibri que l'estil escollit reclama: ordre, simetria, proporcions. La façana, a més, és rematada a la seua part superior per un medalló de guix on hi ha inscrita la data de finalització de l'obra. Fou el 1887.
L'interior conté una notable dosi ornamental, tant a parets com als sostres i a terra. Aquest últim, pavimentat amb rajola valenciana de diferents colors, genera un conjunt geomètric alegre. Els sostres els folren motius vegetals i paisatgístics. I ací i allà apareixen motllures, sanefes, frescos i pintures que completen el reguitzell decoratiu.
La presència d'aquesta arquitectura, d'un indubtable protagonisme, tanca vora mar el passeig de Jacint Verdaguer. A l'extrem oposat, un segon edifici majestuós, institucional, igualment neoclàssic: és la Casa de la Vila, coetània de Can Garriga i una mostra més de la bonança econòmica que vivia Lloret a les darreries del segle XIX.
Tornem, però, a Can Garriga. És la seu del Museu del Mar. El consistori va adquirir l'edifici el 1981, amb la intenció d'instal·lar-hi un museu local. Amb el pas de les dècades i els avenços, tant pel que fa a usos, interessos com museografia, el centre va esdevenir el nou Museu del Mar, avui porta d'entrada al Museu Obert de Lloret (MOLL). El visitant que s'hi passege viurà l'experiència immersiva en la història local, a partir de cinc àmbits: "Fills del mar", "Mediterrani", "Les portes de l'oceà", "Lloret després dels velers" i "Més enllà de la platja".
El recorregut museístic segueix una estructura cronològica que va des de la navegació de cabotatge feta al Mediterrani fins a la gran navegació d'altura a través de l'Atlàntic. El visitant podrà descobrir un Lloret inèdit, quan les drassanes treballaven sense aturador i les dones, assegudes a la sorra de la platja, reparaven diàriament les xarxes de pesca.
Quan es produí l'auge de la marina mercant, durant la primera meitat del segle XIX, a la vila abundaven els productes d'ultramar: cigars, rom, cacau, fustes exòtiques... El moviment pendolar de la història dicta que a un període d'esplendor en correspon un de decadència: la pèrdua de les colònies i l'arribada de la propulsió de vaixells amb motors de vapor sacsejaran la societat local, extingint a Lloret, entre d'altres, l'ancestral navegació a vela.
I, finalment, el segle XX que, amb la irrupció dels períodes vacacionals a l'estiu, orientarà la població a especialitzar-se en el turisme. Des de ben entrats els anys cinquanta, l'economia de Lloret s'ha dedicat amb totes les seves energies al sector terciari: serveis i turisme. Tanmateix, sota l'aparença de centre turístic massiu, batega el Lloret de sempre, amb una ferma, inesborrable identitat.