No és gaire habitual que els polítics de primera línia africans viatgin en tren. A mitjan juny, però, quatre caps de govern de països de l'Àfrica van pujar a un tren de Polònia a Ucraïna. En una foto de grup es pot veure que els viatgers se senten una mica fora de lloc en aquell compartiment tan distingit. El líder de la missió, el president sud-africà Cyril Ramaphosa, és l'únic que somriu, satisfet.
La delegació encapçalada per Ramaphosa tenia per objectiu aconseguir allò que moltes altres potències, grans i mitjanes, no han aconseguit: posar punt final a la guerra entre Rússia i Ucraïna. Els africans es van reunir amb el president ucraïnès Volodímir Zelenski a Kíiv; després, amb el president rus, Vladímir Putin, a Moscou.
La iniciativa africana no va suposar cap avenç en el conflicte. Tanmateix, per a Ramaphosa i els seus col·legues del Senegal, Uganda i el Congo, entre d'altres, va ser tot un èxit simplement per les imatges que se'n van extreure. El missatge és clar: els africans ja no som espectadors impotents, sinó que ara ens impliquem. Abans eren els caps d'estat del Nord global els anaven a l'Àfrica per fer de mediadors en crisis i conflictes. Avui també passa a l'inrevés.
El viatge dels caps de govern africans a Ucraïna i Rússia demostra l'autoconfiança creixent del continent. Volen que la imatge que s'ha tingut d'ells com a receptors passius d'ajuda per al desenvolupament passi a ser cosa del passat.
Amb tot, i malgrat que sempre es parli de fer política "de tu a tu", les coses encara no han canviat tant. Sovint encara no es pren l'Àfrica seriosament i és sobretot el món occidental el que no acaba de trobar la millor manera de tenir tractes amb aquest continent emergent.
No obstant això, gairebé totes les grans potències mostren un gran interès per l'Àfrica, la qual cosa no només està relacionada amb la guerra d'Ucraïna. El continent, abans considerat un niu de problemes, d'un temps ençà s'ha percebut cada cop més com un soci estratègic.
Moscou envia mercenaris del grup Wagner a Mali —entre altres llocs— amb l'objectiu de donar suport a la junta del govern (mentre França, l'antiga potència colonial, s'ho mira consternada). La Unió Europea i els Estats Units, pel seu cantó, intenten fer maniobres de seducció arreu del continent perquè no hi hagi més països que els girin l'esquena i mirin cap a Rússia i la Xina.
Les matèries primeres procedents de l'Àfrica (petroli, gas, liti i cobalt) són cada cop més importants. Caps d'estat i empreses d'arreu del món fan cua al Senegal, al Congo o a Namíbia. La Xina, Turquia i ara també Europa intenten servir-se de projectes d'infraestructures per estendre la seva àrea d'influència a l'Àfrica. Alguns parlen d'una nova "cursa per l'Àfrica", en record de les missions colonials dels segles XIX i XX i de la política de blocs de la Guerra Freda.
Avui, però, la missió de pau dels caps d'estat a Rússia i a Ucraïna ens demostra que les coses són diferents: els governs africans tenen molta més confiança en si mateixos. Ara poden triar qui volen que siguin els seus socis, i ho fan. El factor determinant és veure qui fa la millor oferta. Rússia, la Xina, els Estats Units, la Unió Europea, qui sigui. No és una qüestió d'ideologia, sinó un càlcul de cost i benefici.
El president rus Vladímir Putin opta per mesures de caire ofensiu per guanyar-se la seva confiança. Tot i així, en principi no es deixarà veure a la cimera dels BRICS —el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica— que se celebrarà a finals d'agost a Johannesburg. Probablement, el risc que l'amfitrió decideixi executar una ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional és massa elevat. Fa pocs dies, però, va rebre els representants de gairebé cinquanta països africans en una cimera a Sant Petersburg.
Els europeus, en canvi, no semblen haver trobat la manera de navegar en aquests temps de canvi, ja que durant dècades han percebut l'Àfrica com si fos una mena d'home del sac, però amb una bossa plena de migrants potencials a l'esquena. La nova cursa per l'Àfrica, doncs, és un desplaçament global del poder i el desenllaç és d'allò més incert.
República Democràtica del Congo: la matèria del futur
Les plaques del sostre de la sala comuna de Manono s'han fet malbé. El terra, de formigó, està partit per una esquerda. No hi ha electricitat; els responsables han instal·lat un generador a l'exterior, i a dins hi ha altaveus i micròfons connectats. La majoria dels participants a l'acte, però, no necessiten micròfon: exposen les seves inquietuds en veu alta. A la sala comuna de Manono, al sud-est del Congo, es parla de política a gran escala. Es parla de qui aconseguirà el metall del futur: "els xinesos" o "els d'Occident". A la trobada hi ha els habitants de Manono i els treballadors de l'empresa minera australiana AVZ Minerals, que aviat té previst començar les operacions d'extracció de liti. La reunió ha estat convocada pel personal de l'empresa.
El liti és una de les matèries primeres més cobejades del món, i els experts creuen que la demanda superarà l'oferta amb escreix. El liti és necessari per a les bateries; sense liti no hi pot haver transició energètica. I sota la terra de Manono, segons els geòlegs, hi podria haver el jaciment de liti més gran del planeta. Intacte. "Manono pot tenir un paper important a l'hora de satisfer la demanda mundial de liti", va dir Nigel Ferguson, director general d'AVZ Minerals. Fins i tot hi ha qui diu que qui controli Manono podria influenciar el preu del mercat mundial.
Àfrica és plena de matèries primeres de les quals depèn la resta del món. A més de liti i cobalt, també hi ha or i diamants. Els jaciments de platí més grans del món també es troben al continent. A més, com que a molts indrets es torna a apostar per l'energia nuclear, torna a haver-hi demanda d'urani i l'atenció se centra principalment en Namíbia i el Níger, on hi ha grans jaciments. En resum: el creixement industrial del Nord global no funcionaria sense l'Àfrica.
Els antics senyors colonials van ser els primers a explotar sense miraments les matèries primeres del continent i per enviar-les a Europa. Un principi que va continuar un cop els estats africans van haver aconseguit la independència: les empreses del nord obtenien els beneficis, mentre que la pobresa i els danys ambientals es quedaven als països miners, acompanyats d'una elit sovint corrupta. En canvi, la Xina, que inverteix cada cop més en mines a l'Àfrica, i Rússia, que explota matèries primeres en països inestables com la República Centreafricana, són potències relativament nouvingudes.
La paradoxa del continent continua sent la mateixa: els països rics en recursos són sovint els més pobres, com la República Democràtica del Congo. Dècades de guerres civils, impulsades en part per la cobdícia d'obtenir els recursos naturals, han convertit el país en una estructura inestable. Actualment, però, les guerres per les matèries primeres rarament es fan amb armes, sinó més aviat amb mètodes més subtils, com és el cas de Manono.
Els veïns d'aquest petit poble podrien ser rics, però, com que no és així, a principis d'any s'apleguen a la sala comuna i deixen sortir la ira que senten. "Per què no s'ha fet res?", crida un veí. "Volem feina", diu un altre, indignat.
Balthazar Tshiseke s'asseu davant de la multitud indignada. Duu una samarreta blanca i una gorra de beisbol blanca. Tshiseke dirigeix l'aliança d'empreses Dathcom, que se suposava que hauria començat a extreure liti un any enrere. Qui li paga el sou és l'australiana AVZ Minerals, els socis majoritaris de Dathcom. La congregació l'anomena directeur. Pacient, escolta les diatribes dels veïns, de tant en tant assenteix amb el cap. Quan parla, ho fa amb veu ferma: "El govern no ens concedeix la llicència per explotar la mina. Encara no podem extreure res".
Durant unes perforacions que l'empresa va fer el 2018 a Manono, AVZ Minerals va topar amb una massa rocosa rica en liti. Com que és un metall car d'extreure, el 2021 va unir forces amb diverses empreses, entre les quals n'hi havia una que té participacions del CATL, un gegant xinès dedicat a la fabricació de bateries. Als xinesos se'ls va prometre una participació del 24% a l'aliança d'empresesDathcom per 240 milions de dòlars. "Ens hauria agradat treballar amb empreses europees o nord-americanes, però no inverteixen en països com el Congo", diu Nigel Ferguson, el director d'AVZ.
El fet és que Europa i els Estats Units temen perdre influència a l'Àfrica, però ningú no vol invertir grans quantitats en un país inestable. En termes generals, les estimacions de grups d'experts calculen que la majoria de les exportacions de matèries primeres del Congo van cap a la Xina. "El president de la Xina, Xi Jinping, va emetre una directiva molt concreta: aneu i aconseguiu tot el que pugueu. I això és exactament el que estem vivint en aquests moments", diu Ferguson.
Perquè, mentrestant, una altra empresa xinesa ha intentat unir-se a Dathcom en contra de la voluntat d'AVZ. Possiblement, els xinesos es beneficien dels estrets vincles que tenen amb la política de la capital congolesa, Kinshasa. Se sospita que el govern congolès reté el permís de mineria, entre altres motius, per pressionar els australians.
A la sala comuna de Manono ja han començat a parlar de política, amb majúscules. "Al capdavall, es tracta de qui acaba remenant les cireres aquí: els occidentals o els xinesos!", exclama un participant a la reunió. "No volem els xinesos!", protestaven altres.
Tshiseke assenteix amb satisfacció; l'esdeveniment resulta ser un èxit per a ell: els residents de Manono donen suport a l'empresa australiana, però no deixa de ser una victòria petita, perquè al final el govern de Kinshasa és qui duu la veu cantant. I, allà, a Pequín li obren la porta de bona gana cada cop que truca.
A hores d'ara ja no està clar si AVZ acabarà rebent una llicència per explotar el jaciment de Manono. La ministra de Mineria del Congo no ha respost les preguntes de Der Spiegel. I, al final, el que acaben sentint a Manono davant de tota aquesta lluita per la matèria primera del futur no és altra cosa que frustració.
Senegal: la necessitat s'imposa
a la transició energètica
Una onada cobreix d'aigua la piragua de fusta i de sobte se n'inunda una quarta part. Moustapha Dieng es recolza tranquil·lament en un tauló de fusta. Duu un barret de llana i una barba desgrenyada de color d'argent. Al poble de Guet Ndar l'anomenen pare. Dieng és el president de l'associació de pescadors tradicionals del Senegal.
Al llarg de la seva vida ha participat en moltes batalles: contra les tempestes i les marees, contra els vaixells xinesos que es dediquen a la pesca d'arrossegament. Tanmateix, mai no s'ha enfrontat a un oponent tan poderós com ara. Dieng ha declarat la guerra a les empreses petrolieres i d'extracció de gas més grans del món. Dirigeix la seva piragua cap a una estructura monstruosa feta d'acer i de formigó. A partir de finals d'any es preveu que d'aquí se n'extregui gas; bona part de les instal·lacions ja estan muntades.
El 2015 es va trobar un important jaciment d'aquest combustible fòssil a sota del fons marí, a la frontera entre el Senegal i Mauritània. Des d'aleshores, ambdós països han estat treballant junts per explotar-lo amb la promesa d'obtenir-ne uns ingressos que arribarien als milers de milions. Les operacions d'extracció es preveu que durin un mínim de trenta anys i els que es repartiran els beneficis seran els gegants energètics BP i Kosmos, així com les empreses estatals senegaleses i mauritanes.
"Mireu com s'amaguen!", crida el capità, assenyalant primer cap a l'esquerra, cap a un vaixell de la guàrdia costanera senegalesa, i després cap a la dreta, cap a l'horitzó, on hi ha fondejat un altre vaixell de la policia de fronteres mauritana: "Si continuem, probablement ens acabaran arrestant." Enlloc no hi ha cap boia ni cap mena d'indicació, però aquí és on comença la zona d'exclusió al voltant de la plataforma de gas GTA, cinc-cents metres en cada sentit. "Aquí és justament on pescàvem més peixos", diu Dieng.
Thierno Seydou Ly coneix aquestes queixes, les sent regularment. El director general de la companyia estatal de petroli i gas, Petrosen, ens rep en un hotel de la capital, Dakar. Parla amb una veu tranquil·la; per a ell és important que s'entengui bé el missatge. "El gas és una gran oportunitat per al nostre país", diu; "també perquè la guerra a Ucraïna significa que hi ha una gran necessitat de nous productors". En aquest context, el Senegal intenta convertir-se tan ràpid com pot en un estat rellevant en el sector del gas, i processos que normalment trigarien anys ara s'han de completar en mesos. "Ara mateix tothom ens ve a trucar a la porta", diu Ly.
En molts països africans ha començat un boom al voltant dels combustibles fòssils. A Uganda, la corporació francesa Total vol ajuntar-se amb una empresa estatal xinesa per extreure petroli d'una reserva natural. Llavors, un oleoducte que travessaria Tanzània i el Serengueti duria la matèria primera fins a l'oceà Índic. A la República Democràtica del Congo, els camps de petroli se subhasten al millor postor. També s'estan fent perforacions a la costa meridional de Namíbia, on ja es poden veure diverses plataformes surant al mar, malgrat que el país es presenta com un pioner de la transició energètica verda. Campi qui pugui.
Molts projectes encara es troben en una fase inicial, però l'esperança arreu del continent és gran, tant com l'interès de les multinacionals del sector provinents dels països industrialitzats. El 2021, els països africans van extreure en conjunt 260.000 milions de metres cúbics de gas i, segons el Fòrum de Països Exportadors de Gas, s'espera que el volum augmenti fins als 585.000 milions de metres cúbics fins al 2050.
El canceller d'Alemanya, Olaf Scholz va ser al Senegal el maig passat en una visita que es pot qualificar de notable. Va dir que era prudent "fomentar intensament" una aliança en l'extracció de gas. Berlín és pressionat per trobar alternatives al gas natural rus, i aquest país de l'Àfrica occidental s'ha mostrat obertament disposat a subministrar-lo.
Actualment, el president del Senegal, Macky Sall, i el seu gabinet poden triar qui volen que siguin els seus socis europeus: França, Portugal, Polònia, Itàlia. Tots ells aspiren a aprofitar-se del gas natural senegalès, malgrat que ni tan sols està a punt per poder-se extreure.
Enmig d'aquesta situació, encara l'any passat els governs europeus van prometre la transició energètica al continent africà. Macky Sall s'hi oposa a l'Assemblea General de l'ONU: "El continent que menys contribueix a la contaminació i que està més endarrerit en termes d'industrialització hauria d'explotar els seus recursos naturals". Al cap i a la fi, això és el que va fer Europa dècades enrere. I ara són justament els moralistes europeus els que volen obtenir gas del Senegal tan ràpid com sigui possible. La necessitat s'imposa a la transició energètica.
Ly, el director de Petrosen, mira l'Atlàntic des de l'elegant hotel Terrou Bi de Dakar. No accepta les crítiques dels pescadors de Saint Louis. "La ràbia dels afectats és sobretot un problema de comunicació. Ni tan sols hi havia caladors on hi ha la plataforma de gas", afirma.
Tanmateix, el ressentiment al Senegal és intens, i no només entre Moustapha Dieng i els seus companys pescadors. El projecte GTA es va veure eclipsat per denúncies de corrupció des del principi. Al país es tem que els beneficis derivats d'aquests recursos minerals només arribin a les mans d'una elit, tal com ha passat en altres països africans. Greenpeace alerta d'un risc immens per als ecosistemes, ja que a prop de les plataformes de gas hi ha importants zones de protecció marina.
Tanmateix, el govern del Senegal no es deixa dissuadir. El 2024 hi ha eleccions, el país té dificultats amb els deutes i l'augment del cost de la vida s'està convertint en un problema. Els nous ingressos estatals els aniran molt bé. "Certament, no ens convertirem en Qatar o en els Emirats Àrabs, però el gas i el petroli poden impulsar enormement el desenvolupament del Senegal", afirma Ly.
Alemanya i França acaben de signar un acord amb el Senegal per estendre l'ús d'energies renovables. Hi ha més de dos mil milions d'euros en joc. Es preveu substituir els combustibles fòssils per energia solar, entre altres. A l'acord es menciona el gas com una tecnologia de transició, però a Alemanya el partit polític dels Verds s'ha imposat i no es podran utilitzar els diners dels impostos alemanys per promoure'n l'ús. Aquesta actitud, però, té conseqüències: Occident deixarà de ser un client prioritari a l'hora de repartir gas. A l'Àfrica, de fet, ja fa temps que ningú no espera Europa.
Mali: canvi de guàrdia
Uns mesos abans de la seva victòria més gran fins al moment, en un pati de Bamako, la capital de Mali, l'advocat i activista Drissa Meminta es col·loca darrere d'un faristol. Porta un vestit blau fosc amb un mocador. Els seus companys del moviment anticolonial i prorús Yerewolo s'han reunit en un semicercle al voltant seu per a una reunió interna. El seu objectiu està escrit en una pancarta amb els colors del país: "L'alliberament de Mali".
Meminta recorda el que el seu moviment ha aconseguit fins ara: ajudar la junta militar a arribar al poder el 2021. Arran d'això, l'exèrcit francès es va retirar de Mali un any més tard. Ara vol que els cascos blaus també marxin del país. "Cada país ha d'aspirar a tenir el control sobre el seu destí", diu Meminta.
De fet, poc després, a finals de juny, les Nacions Unides anuncien que posaran fi a la missió Minusma a finals d'any. La decisió és un punt d'inflexió a les relacions entre Mali i la comunitat internacional: França va començar a enviar-hi soldats el 2013 amb l'objectiu d'ajudar el govern de Bamako en la lluita contra els terroristes islamistes. Com a part de l'operació antiterrorista Barkhane, van estacionar fins a 5.100 soldats al Sahel. L'ONU va establir la missió de pau Minusma el 2013, inicialment per enviar-hi 12.600 cascos blaus. Entre ells també soldats de la Bundeswehr, l'exèrcit alemany.
No obstant això, no van aconseguir estabilitzar Mali. Els jihadistes cada cop aconseguien controlar més i més territori. Parts de l'exèrcit van fer cops d'estat contra el govern el 2020 i el 2021. El que està passant ara a Mali es podria descriure com un canvi de guàrdia: els europeus se'n van i arriben els russos. Es calcula que ja hi ha ben bé 1.600 mercenaris del grup Wagner a Mali, i cada cop gaudeixen de més influència.
El líder de Yerewolo, Meminta, està satisfet per aquesta evolució. Segons alguns diplomàtics europeus, el seu moviment està cofinançat amb diners de Rússia. "Qualsevol persona pot venir aquí i fer negocis amb nosaltres, sempre que respecti la sobirania, la independència i els interessos del nostre país", diu Meminta.
Molt abans que les milícies del grup Wagner, liderat per Ievgueni Prigojin, fessin la guerra a Ucraïna, el Kremlin se'n servia per ampliar la seva influència a Àfrica. Hi ha mercenaris de Wagner a Líbia, al costat del senyor de la guerra Khalifa Haftar. Al Sudan, dirigeixen mines d'or juntament amb Hemeti, un altre senyor de la guerra. En conjunt, la xarxa Wagner és activa en almenys una dotzena de països africans. Ara mateix no hi ha cap altre país amb tants acords militars bilaterals amb governs africans com Rússia. I no hi ha cap altre país que vengui més armes a l'Àfrica subsahariana.
No fa pas gaire, el govern rus va anunciar que compensaria la pèrdua d'enviament de cereals d'Ucraïna als països africans; una pèrdua amb la qual per descomptat pot amenaçar perquè Rússia s'ha retirat de l'acord vigent. El viceministre d'Afers Exteriors, Serguei Verxinin, va reiterar aquesta promesa just abans de la cimera d'Àfrica a Sant Petersburg, celebrada fa pocs dies.
Moscou difon la propaganda que són les antigues potències colonials com França les que estan explotant el continent, i que Rússia pretén establir una aliança igualitària.
De fet, els diplomàtics europeus a Bamako diuen que els contractes de la Unió Europea al país suposadament s'havien dirigit a empreses franceses. França, pel seu cantó, el que havia fet era enviar material en mal estat a les forces armades malianes. I cada cop que l'exèrcit francès perpetrava atacs al país, moria població civil. Errors que mai no s'han investigat.
No es parla gaire sobre el fet que Rússia mateixa està duent a terme una ofensiva de caire imperial contra Ucraïna i, sobretot, que persegueix els seus interessos sense gaires miraments al continent africà.
A la República Centreafricana, per exemple, les milícies del grup Wagner van aconseguir infiltrar-se en parts de l'Estat després que els francesos es retiressin. Es diu que van saquejar matèries primeres com l'or i la fusta. El portal d'investigació The Sentry els acusa de crims de guerra. Es diu que els mercenaris de Wagner van arrasar pobles, on van violar, torturar i assassinar els habitants.
Un assessor del president de la República Centreafricana va explicar obertament per què el govern treballa amb Wagner: "Volem acabar amb els nostres opositors. No volem presoners. Volem que sigui el més brutal possible".
Per a molts dèspotes africans, els mercenaris de Wagner —la "feina" a l'Àfrica dels quals continua malgrat el motí del seu cap Ievgueni Prigojin— són un soci pràctic: els ajuden a enfrontar-se als opositors polítics i als insurgents a canvi d'accés a matèries primeres. A diferència dels europeus, no fan preguntes sobre l'estat de la democràcia o dels drets humans.
Per al grup Wagner, en canvi, la feina a l'Àfrica és sobretot una victòria en termes de relacions públiques, diu Samuel Ramani, del think-tank britànic Rusi. "Tenen molta traça a promoure les autocràcies i a promocionar Rússia com a marca al continent. En la lluita contra el terrorisme, però, no són tan bons".
Tanzània: la carrera desigual
A Dar es Salaam, seu del govern a Tanzània, el passat conviu amb el futur. S'hi pot veure l'antic edifici de l'estació, construït per l'Administració colonial alemanya, amb les seves característiques teules vermelles. Al costat s'alça un modern edifici de vidre: la nova estació de tren que ha construït una empresa turca. Masanja Kadogosa és a l'andana, encara buida, i mira satisfet a l'horitzó. "Traslladar el trànsit de la carretera al ferrocarril millorarà la vida de la gent de Tanzània", afirma.
Com a director de la companyia ferroviària de Tanzània, Kadogosa està al capdavant d'un dels projectes d'infraestructures més grans de l'Àfrica d'avui dia. En el futur, el ferrocarril de via estàndard de Tanzània, o SGR, connectarà Tanzània amb Ruanda, Uganda, Burundi i el Congo. S'han d'invertir deu mil milions de dòlars. La ruta estarà completada per empreses turques i xineses. Com a clients han canviat diverses vegades de proveïdor per tal d'aconseguir millors ofertes: "És la nostra decisió amb qui treballem. Sabem exactament el que volem. I això també ens fa ser exigents", diu Kadagosa.
L'SGR és un símbol del nou equilibri de poder al continent: fa ben bé tres dècades, més de vuit de cada deu contractes de construcció a l'Àfrica s'atorgaven a empreses americanes i europees. Fa deu anys encara era aproximadament una tercera part; el 2020 aproximadament és només una de cada deu. Les empreses xineses, en canvi, ara per ara s'encarreguen d'un terç dels projectes d'infraestructures.
Turquia també va a l'alça a l'Àfrica. Des que Recep Tayyip Erdogan va assumir el càrrec de primer ministre el 2003, el volum de comerç entre Turquia i els països africans s'ha multiplicat per sis, fins als 34.500 milions de dòlars el 2021. En el mateix període, el nombre d'ambaixades gairebé s'ha quadruplicat, fins a 44.
Tant si es tracta dels turcs a Tanzània com els russos a Mali o els xinesos a la República Democràtica del Congo, els països africans s'estan reorientant, i una de les raons d'això és que durant molt de temps Occident ha mostrat poc interès polític envers l'Àfrica. Els Estats Units han retallat els programes de desenvolupament i han retirat tropes. L'expresident Donald Trump va deixar vacant el càrrec de subsecretari d'estat per als Afers Africans del Departament d'Estat durant gairebé un any i mig. Pel seu cantó, l'homòleg del govern d'Angela Merkel va ser acusat de racisme.
Dementre, altres països —especialment la Xina— s'han posat al capdavant. Del 2000 al 2020, des de la Xina es van prestar 160.000 milions de dòlars als governs africans, dos terços dels quals es van destinar a projectes d'infraestructura. Els últims anys, Pequín ha confiat més en la inversió directa i el comerç que en els préstecs.
La guerra de Rússia contra Ucraïna, la competència entre els sistemes xinès i nord-americà, l'augment de la demanda de matèries primeres per a la transició energètica, però, impliquen un replantejament a Occident. De sobte, l'Àfrica també es percep com un "mercat geopolític", tal com va dir fa poc el cap de política exterior de la Unió Europea, Josep Borrell.
Amb el paquet d'inversions Global Gateway entre l'Àfrica i Europa, la Unió Europea vol crear una alternativa a la Ruta de la Seda xinesa. Es destinaran 150.000 milions de dòlars a les infraestructures del continent africà. S'hi construiran carreteres, ports i línies elèctriques, s'hi instal·laran cables de xarxa i parcs solars per fer avançar les economies dels països emergents i en desenvolupament i, al mateix temps, per ajudar Europa a recuperar influència. Els Estats Units van anunciar que durant els cinc anys vinents proporcionaran 200.000 milions de dòlars en subvencions als països en desenvolupament, en forma d'ajuts financers i inversions.
Tanmateix, Fonteh Akum, de l'Institut d'Estudis de Seguretat a Sud-àfrica, dubta que amb això n'hi hagi prou per recuperar el terreny que els europeus han perdut. Haurien de convèncer els seus interlocutors africans que realment volen una associació igualitària, i no només avançar la competència. •
Traducció de Laura Obradors