La lliçó de piano
Lil Hardin (1895-1971)
Per data de naixement (1895), la pianista de jazz Lil Hardin no hauria de ser la primera, però els seus discos van eixir molt abans que els de les altres veus afroamericanes d’aquest recull, i concretament trenta anys abans que la de la pionera de la guitarra folk Elizabeth Cotten (1893-1987). Hardin va ser una pianista pionera i una de les primeres que va tenir la seua pròpia orquestra. Potser perquè va estar casada amb Louis Armstrong i va ser membre de les seves primeres bandes (The Hot Five i The Hot Seven), ella ha quedat en un segon pla. A pesar de mantenir el cognom i aparèixer de vegades com Lil Hardin Armstrong. Però als anys trenta s’independitza i crea la Lil Hardin’s All Girl Band, formada exclusivament per dones. Curiosament, els enregistraments que queden són d’altres bandes de Lil Hardin.
Hardin és la pionera d’una oculta llista de pianistes de jazz que culmina, sens dubte, amb Nina Simone, nena prodigi preparada per ser la primera concertista afroamericana de piano clàssic, obsedida per Bach, i revolucionària de la interpretació jazzística.
Guitarra pionera
Elizabeth Cotten (1893-1987)
Guitarrista de folk i blues. Elizabeth Cotten va ser durant dècades una guitarrista sense públic. Tocava per a auditoris locals (a l’església o a casa) però ho feia amb una tècnica pròpia perquè era esquerrana i s’havia adaptat a la guitarra convencional de manera autodidacta. Aquest punteig característic de Cotten s’ha conegut després com «Cotten Picking» i dona una sonoritat peculiar a les seues composicions.
Cotten va arribar a la música de manera casual. Mentre treballava en un supermercat va trobar un nen perdut que va resultar el fill de la família de musicòlegs Seeger (un altre fill seria el músic Pete Seeger), que la van contractar per treballar a casa i van descobrir el seu do per la música. Cotten es va fer famosa per una peça, Freight Train, que havia compost amb onze anys i que Peter, Paul and Mary van modificar i es van atribuir durant un temps.
Cotten no té una gran veu però és una de les compositores i guitarristes de folk que ens transporten a les primeres composicions on el folk i el blues comencen a barrejar les aigües.
El blues més clàssic ja estava dominat per dones vocalistes com Ma Rainey i Bessie Smith (1894-1937), força conegudes pels aficionats, a pesar de ser un estil que posteriorment ha estat molt monopolitzat pels homes.
Gòspel rock
Sister Rosetta Tharpe (Cotton Plant, EUA, 1915- Filadelfia, EUA, 1973)
Guitarrista de qualitat excepcional però procedent del món del gòspel: una raresa en un univers religiós conservador que va tenir força influència en el naixement del rock and roll posteriorment. Va rebre influències de la manera de tocar de la bluesera Memphis Minnie -per com pessigava les cordes- però la seua música es distanciava poc del gòspel tradicional. Johnny Cash l’admirava i diversos mitjans la situen a les arrels directes del rock per la seva manera de tocar la guitarra.
Les seues peces tenen déu a les lletres i el dimoni a les notes.
Sens dubte és una de les precursores del rock al costat de veus més conegudes i recordades com l’estrella del blues Big Mama Thornton que va cantar Hound Dog a la manera del rock abans que Elvis Presley.
Amb les sigles R&B
Ruth Brown (Portsmouth, EUA, 1928- Henderson, EUA, 2006)
Una veu inoblidable i un estil vocal capaç de competir amb les reines del jazz del moment (les incomparables Ella Fitzgerald o Dinah Washington), Ruth Brown brillava en un estil menys jazzístic. És la millor intèrpret de temes inoblidables com «I don’t know» o «I’ll wait for you» i una de les estrelles del R&B amb permís d’Aretha Franklin.
Se la considera la cantant més important dels primers anys de la discogràfica Atlantic i, malgrat això, el seu nom està sepultat per una catifa de pols inexplicable.
Blues i R&B
Koko Taylor (Memphis, 1928-Chicago, 2009)
Tot i haver guanyat la majoria de premis possibles del blues i una carrera llarguíssima plena d’obres mestres, Koko Taylor resta injustament oblidada -si més no, a casa nostra- fora dels circuits especialitzats. Va publicar el seu primer disc el 1968, als quaranta anys, una situació que es repeteix amb diverses veus afroamericanes d’aquesta selecció (l’esmentada Elizabeth Cotten i Sharon Jones són dues més). El reconeixement tardà no té a veure amb la seva qualitat o formació sinó amb les dificultats d’accedir al món de la música professional o a les discogràfiques. Taylor estava cantant en clubs des dels anys cinquanta i havia col·laborat amb Howlin’ Wolf i Willie Dixon, dos dinosaures del blues quinze anys abans de poder enregistrar un àlbum.
Taylor és una influència important en vocalistes femenines del rock dels setanta i vuitanta, tot i que el seu mestratge es va allargar fins el 2007. El seu estil ja ha superat el gòspel, l’església i està tintat dels ritmes de fusió que van naixen, com el R&B que generaria també el rock.
L’excepció filipino-americana
Sugar Pie DeSanto (Nova York, EUA,1935)
No era afroamericana sinó procedent de les Filipines però el seu estil, el seu blues i el seu R&B, s’acosta tant al rock and roll, i tan prematurament, que sembla increïble que resti en un últim pla entre les vocalistes històriques. Sugar Pie Desanto no té la veu profunda d’algunes veus afroamericanes però ho compensa amb una energia i una potència que sovint recorda al que Janis Joplin va explotar a finals dels seixanta.
Potser és perquè va estar a la banda de James Brown ja el 1959 i 1960, participa en projectes que van més enllà del R&B i barregen ritmes diversos amb encert. Molt longeva, en els anys noranta té discos que flirtegen amb el hip-hop, el rap, la música disco i els nous ritmes urbans, com Sugar is Salty (1993). Per als dies tristos, la música de Sugar Pie DeSanto és oli en un llum.
Soul i funk a contratemps
Sharon Jones (North Augusta, EUA, 1956 – Cooperstown, 2016)
De vida tristament curta i carrera meteòrica, Sharon Jones va fer soul i funk quan ja semblava tot dit i això l’ha pogut apartar dels corrents generals d’èxit. Més clàssica que Amy Winehouse però extraordinàriament dotada en el vessant vocal, Jones va començar com Miss Lafaye en una coneguda discoteca de Nova York, Desco. Però aquestes gravacions són difícils d’escoltar, al contrari que els set grans àlbums que va gravar entre 2002 i 2014 amb The Dap-Kings. Però un càncer se la va endur als seixanta anys i va tallar una carrera incomprensiblement menystinguda.
Sharon Jones és la culminació extemporània d’un estil que va tenir reines indiscutibles en els anys seixanta i dignes successores que es van passar a la música disco, com Donna Summer o Diana Ross. Tot i això, «Better things» o «How long do i have to wait for you?» són peces imperdibles d’un estil que sobreviu malgrat tot.