Els alemanys ja han estat derrotats, però la guerra continua. Generals, funcionaris de l’exèrcit i científics, amb J. Robert Oppenheimer present, són reunits en una sala per decidir quins seran els dos objectius de la bomba atòmica acabada de provar a Los Álamos. Tenen una llista de deu ciutats, però Henry Stimson, secretari de Guerra dels EUA, descarta Kyoto, pel “valor cultural” que té pels japonesos i perquè hi va fer el viatge de noces. Potser no serà l’escena més comentada d’Oppenheimer, de Christopher Nolan —una poma enverinada amb vocació homicida i el nu de Florence Pugh centraran polèmiques i atencions—, però sí que serveix per explicar davant de quina mena d’història ens trobem. La trivialitat més casual de l’horror, la destrucció condicionada per decisions falsament empàtiques, que uns quants mascles puguin decidir el destí de centenars de milers de vides, com si fos una decisió tan banal com triar quina camisa et poses.
Són temps de guerra, i això vol dir espionatge, recel i tacticisme de blocs, amb una bomba que suposaria la fi d’un conflicte internacional i, alhora, l’inici d’una guerra freda amb un dels aliats antitètics, la Unió Soviètica. Ordida com a gran intriga no lineal, amb anades i vingudes sense respir a diferents moments i escenaris, amb la realitat modelada en favor d’una narrativa de descomposició cubista —la referència a Picasso, gens accidental—, Oppenheimer és aclaparadora en la seva magnitud i complexitat, de vegades incòmoda, amb un gran personatge críptic, interpretat magistralment per Cillian Murphy. Contradictori i magnètic, el “pare de la bomba atòmica” és un misteri pertorbador, digne de ser qui alerti el món del perill que ell mateix ha creat. La dualitat d’un narcisista torturat per la seva pròpia supèrbia, com ho és també la nació que n’empara els fets, uns Estats Units que atien l’odi i la por en nom de l’ordre, el progrés, les llibertats i la pau.
Visualment demolidora, solemne i sonorament asfixiant, de tensió constant i grans interpretacions —sobretot Emily Blunt com a dona no tan anul·lada com sembla pel geni, amb un darrer acte íntegre i intens—, Oppenheimer parla de l’activació d’una cadena terrible d’esdeveniments i del pes de la culpa. Nolan broda l’epopeia d’un científic enderiat en la culminació pràctica d’una idea, la del vell nou Prometeu que arrasa amb la vida, les amants, els companys, els ideals: “M’he convertit en la mort, destructor de mons”, com resa, reiteradament al film, el Bhagavad Gita. La mesura d’un home, una nació i un film d’estatura tan humana com divina. Com la trivialitat que causa el pitjor dels horrors.
Oppenheimer
Estats Units, 2023
Guió i direcció: Christopher Nolan
Durada: 180 minuts
Música: Ludwig Göransson
Fotografia: Hoyte van Hoytema
Repartiment: Cillian Murphy, Robert Downey Jr., Matt Damon, Emily Blunt, Florence Pugh, Jason Clarke, Josh Hartnett, Benny Safdie, Alden Ehrenreich, Kenneth Branagh, David Krumholtz, Dane DeHaan, Macon Blair, Tom Conti, Rami Malek, Casey Affleck i Gary Oldman
Gènere: thriller polític