Els crítics

Amors difícils en temps de migracions massives

Amb la reveladora ‘L’integrista reticent’, el pakistanès Mohsin Hamid (Lahore, 1971), aconseguia una d’aquelles novel·les que, sense renunciar a la volada literària, ajuden a explicar el món. ‘Sortida a Occident’, per contra, llança més interrogants que respostes, però assoleix un inquietant clima narratiu i ambiental i construeix una potent història amb un amor obstinat i estèril.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Moshin Hamid, un escriptor pakistanès format i desenvolupat professionalment als Estats Units i Gran Bretanya, va esdevenir tot un fenomen literari amb L’integrista reticent, una novel·la de l’any 2007 —traduïda al català el 2015 per Periscopi— que servia per radiografiar el món posterior als brutals atemptats de l’11 de setembre de 2001. Aquest llibre, que va donar lloc a una irregular adaptació cinematogràfica del 2012, contava la història de Changez, un jove i brillant pakistanès emigrat als Estats Units que aconsegueix triomfar professionalment i sentimental. Un somni americà elevat a la màxima potència que és truncat per l’atac a les Torres Bessones. 


Aquell sotrac brutal altera l’encaix  de Changez en la societat occidental, el converteix en un element sospitós, algú rebutjat per la procedència i el color de la seua pell. En vista del rebuig, que el fa sentir-se exclòs dels mateixos entorns que l’havien encimbellat, el jove es refugia en la religió i en els orígens. Un procés plenament conscient, de reflexió i recerca, que servia plenament per il·lustrar el xoc de cultures i el retorn de tanta gent a l’úter protector de la identitat primigènia. I un artefacte literari de gran eficàcia des del punt de vista de la narrativa i de la construcció.
Després del parèntesi irònic de Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent (Periscopi, 2013), Hamid torna amb Sortida a Occident a reflexionar sobre la identitat i les cultures en conflicte, però en aquesta ocasió obri molt més el focus i articula una visió d’abast universal que desborda els límits de les ferides entre el món islàmic i l’occidental. Perquè, en comptes de radiografiar realitats més o menys recognoscibles i tangibles, l’escriptor obri una porta —mai millor dit— al·legòrica, planteja una distopia de gran valor simbòlic, fa que els seus personatges la travessen i juga narrativament amb les conseqüències de la decisió literària que ha pres.


Negre sobre blanc: Hamid ens presenta un món de portes secretes a través de les quals milions de persones d’arreu del món poden escapar cap a Occident de la misèria, les guerres o l’opressió. Nadia i Saeed, els protagonistes, són una jove parella que viu en una ciutat sense nom però que podem relacionar amb qualsevol dels indrets en guerra entre forces governamentals i milícies d’islamistes radicals. Conflicte que els deixa sense els seus prometedors treballs, que destrossa la vida familiar i compromet viure en llibertat. Que els fa passar por i angoixa. Que els fa desfilar per davant dels ulls un futur desesperançat. Després de rumiar-ho molt (“quan migrem eliminem de la nostra vida aquells a qui deixem enrere”, recorda el narrador) seran guiats a una d’aquelles portes secretes i a un futur suposadament millor amb la primera estació a l’illa grega de Míkonos i els camps de refugiats multiculturals.

La realitat no serà ben bé com ells esperaven. Perquè hi ha moltes persones que troben les portes màgiques que els permeten fer el viatge bandejant la incertesa de les pasteres o els visats. Allaus que, immediatament, provoquen greus problemes en els països d’acollida. Tensions per l’habitatge i el treball que acaben provocant la guetització dels immigrants, l’agressivitat de les poblacions preestablertes —els “nativistes”, els anomena, amb un punt d’ironia— i fins i tot enfrontaments armats. Tot, enmig d’accions terroristes descrites amb algunes pinzellades. I enmig de la incomprensió també entre les comunitats immigrants. En algun moment, Saeed planteja a Nadia de deixar un edifici poblat de nigerians per anar a viure a un altre indret de la seua comunitat. I ella contesta que “els nostres” són d’un país del qual han marxat. Gent que, en el fons, “no són com jo”. 

Si la novel·la no naufraga és perquè el seu valor rau en la història d’amor que conté


Sense voler revelar res de substancial, Hamid planteja una hipòtesi veritablement inquietant, gairebé apocalíptica —els nostres protagonistes es preguntaran de vegades si som davant la fi del món—, que resol finalment d’una manera relativament amable, com ara quan a les pel·lícules sobre la guerra freda passava alguna cosa que feia que no es pitjara el botó nuclear. Però això no evitava que milers de persones moriren per l’enfrontament planetari entre capitalisme i comunisme.


En tot cas, si la novel·la no naufraga és perquè el seu valor rau en la història d’amor que conté. Nadia és una jove independent, liberal, que és capaç de viure sola, mentre que Saeed és un xicot religiós i tradicional. Aquest amor està condemnat a la dificultat perpètua: per la relativa incompatibilitat de caràcters —malgrat els esforços titànics de l’un i de l’altra— i perquè el context de guerra s’interposa entre els anhels dels amants. Ambdós, però, persistiran en el seu amor sota les bombes governamentals i la crueltat i el fanatisme dels milicians. I continuaran persistint en el seu dificultós aterratge occidental, quan les dificultats erosionen encara més una relació penjada d’obstinats fils de complicitat i estima. “(...) i aquella nit van ser com una parella que arrossegava molts anys de matrimoni infeliç, una parella que convertia les oportunitats de joia en amargura”, explica el narrador. 


En el fons, els joves que s’enamoraren quan la vida encara no els havia esclatat a les mans no són els mateixos. La pressió de la supervivència fa que reaccionen de manera diferent. Han accentuat les dèries. I, malgrat tot, lluiten per no trencar el fil que els manté units, “un món d’experiències compartides que ningú més no podia compartir, i un idioma íntim compartit que era exclusiu d’ells”. Hi ha quelcom de màgic (molt més que les portes) en aquesta història. De commovedor. Amor difícil i obstinat, que traspua veritat i versemblança, que sura sobre una proposta suggestiva però no del tot ben resolta. Els protagonistes del llibre, en tot cas, seran difícils d’oblidar.

Sortida a Occident
MOHSIN HAMID

Traducció d’Albert Nolla
Periscopi, Barcelona, 2017
Novel·la, 180 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.