«És imperdonable que Fuster no siga un clàssic dins el valencianisme»

A la introducció s’explica que vostè es va inspirar en el volum de Terry Eagleton Per què Marx tenia raó. 
 

Em va sorprendre per la manera d’argumentar. Resumeix els tòpics sobre Marx per desmuntar-los després. Ho fa atenent al discurs mateix de Marx i, sobretot, contextualitzant-lo A més, l’estil és molt amè, molt irònic. Evidentment, Marx té una dimensió universal que no té Fuster. Però també té un pensament vinculat a l’acció i la transformació social. La manera d’atacar Fuster és atacar les seues interpretacions històriques o socials. Hi havia aquesta relació.

A Fuster se li reprotxa la radicalitat de les seues propostes, però el llibre mostra que tenen origen en el valencianisme d’abans de la Guerra Civil, que ell menystenia. 

La valoració que feia Fuster del valencianisme de preguerra era molt displicent respecte als partits polítics. El que coneix són les restes del naufragi, el que havia quedat d’aquells antics valencianistes polítics, que era molt poc. Molts havien desistit, s’havien espantat per la repressió o s’havien fet col·laboracionistes del regionalisme franquista. Per tant, ho veia com una cosa poc madura, poc articulada. En canvi, sí que té una visió més positiva del valencianisme cultural catalanista, de Sanchis Guarner, d’Acció Valenciana...

La radicalitat rau en la manera de formular el marc nacional, en el tema nominal, tot i que el terme Països Catalans no era nou. 

És de Fuster en la utilització moderna. Hi ha precedents en la Renaixença, però bàsicament és de Fuster. En tot cas, Carles Salvador diu en els anys trenta que és un català de València. Quina diferència hi ha quan ho fa Fuster en la dècada dels seixanta? La de Salvador era una postura molt testimonial, no tenia gens d’influència social. Fuster ho diu en un moment en què podia tenir influència entre certs cercles emergents, la gent més jove que farà l’aportació positiva del valencianisme. La circumstància històrica ha canviat. I Fuster ho planteja amb més contundència perquè no s’adreça a un públic ampli, sinó a gent que té interès pel país. 

La tesi és que sense l’esperit crític Fuster no hauria captivat i seduït els universitaris.
 

Efectivament. De vegades es diu que Fuster hauria d’haver fet un valencianisme més moderat, més arrelat a la identitat regional... Però és que això ja existia. I, si vols, fins i tot el de Sanchis Guarner és un valencianisme seriós però més moderat, desconfia un poc de la radicalitat de Fuster. Però la partida entre el cercle emergent la va guanyar Fuster.

Es reprotxava també la seua agror, allò de la “singularitat amarga”, però Fuster tenia una visió més amable del país que no sembla.

El Fuster escriptor i polemista és molt agut, de vegades càustic, però el Fuster persona és més accessible i amable. És veritat que el que intenta és evitar que l’aspecte folklòric siga elevat a la consciència nacional que falta: les falles estan molt bé com a festa, però no pots elevar-les a ideologia. És crític en l’intent de magnificar certes coses per evitar-ne unes altres, com a substituts o edulcorants.

Al llibre diu que no se li poden atribuir a Fuster els fracassos electorals de les seues idees.

 
Més controvertides són les intervencions polítiques que fa durant la Transició i la batalla de València, les notes en Qué y dónde, en les quals es mostra molt àcid. Això no s’ha de magnificar, perquè és un Fuster que està irritat i frustrat. A més, moltes de les coses que denuncia s’han confirmat, com el fracàs del sistema autonòmic. Al mateix temps, hi ha un Fuster pragmàtic que fa costat a moltes iniciatives de l’esquerra autonòmica que considera importants des del punt de vista cultural o civil. Tot i que després critica Joan Lerma. Ell fa un marc prepolític, una visió de país. També és veritat que en les entrevistes de l’any 1992, quan torna a aparèixer en la vida pública, li pregunten si creu que el projecte ha fracassat.  I el que diu és que hi havia la sensació d’estar molta gent en aquella línia, però tota la gent del país no és la de les manifestacions, per nombroses que foren. També diu una cosa molt clara: si no construïm el País Valencià, serà molt difícil construir els Països Catalans.

Hi ha en tot cas un punt de consens: sense aquella empenta tindríem ben poca cosa del que tenim ara pel que fa al teixit social i cultural.

Fuster ha de ser un clàssic dins del valencianisme encara que no estigues d’acord amb la seua postura nacional. Una altra cosa és que en el conjunt de la societat encara no siga un clàssic. És molt difícil, perquè en una societat que té moltes de les mancances que Fuster denunciava, la seua crítica és encara molt punyent. Però dins del valencianisme és imperdonable que no es puga considerar un clàssic, un dels seus pensadors més importants. O el més important. 

Vostè fa un esforç per contextualitzar el pensament de Fuster i diu que s’ha de reactualitzar. Què implica això?

Fuster parla d’una societat, la de la dècada de 1950, que és monolingüe en valencià excepte a les ciutats i en les elits. Pot apel·lar als orígens, l’autenticitat, la llengua pròpia. La societat actual té deficiències similars, continua sent subalterna, però presenta molta més diversitat des del punt de vista dels orígens. Quan tens dificultats per fer una manifestació pel tracte fiscal perquè et poden acusar d’anticatalanista o antiespanyol, imagina com està la societat. La crítica de Fuster continua sent pertinent. Ara, com s’ha d’articular la interpel·lació a la societat, això ja canvia. La vinculació entre la llengua i la nació no pot ser tan automàtica. Crec que en aquest sentit és important incorporar les aportacions del valencianisme o el nacionalisme més cívic: una identitat que no es base en la llengua però que tinga la llengua com a element de cohesió social.