Els crítics

La paraula en ‘Mindhunter’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El poder de la paraula té un efecte hipnòtic en Mindhunter. L’última incorporació de Netflix ens endinsa en la ment dels assassins en sèrie sense recórrer a imatges de violència explícita. Aquí no hi ha sang, hi ha paraules. I són molt pitjor. La manera com els assassins parlen sobre els fets que han comès, els adjectius que trien per explicar el que és inexplicable i el to amb què desenvolupen el seu relat són prou per provocar malsons. Les atrocitats que es recreen en la nostra ment són molt més pertorbadores del que es podria mostrar a la pantalla. El poder de la paraula és el que exploten Joe Penhall (creador de la sèrie) i David Fincher (director de quatre episodis i ànima d’un projecte que es connecta fàcilment amb films com Zodiac o Seven) per mantenir una tensió constant. També per mantenir una elegància poc habitual en ficcions que tracten d’aquests temes. I és que les paraules poden ofegar. De fet, la foscor acaba devorant els protagonistes, que miren a l’abisme i hi veuen reflectit el pitjor de la condició humana i, per tant, el pitjor d’ells mateixos. I per això mateix,  basar-se en la paraula és una decisió significativa, ja que evidencia que l’interès de Mindhunter no són els crims, sinó els criminals i allò que els ha portat a cometre actes malaltissos.

Els criminals no neixen, sinó que es formen”. És a partir d’aquesta idea que l’agent Holder s’interessa per la psicologia com una eina per poder entendre el comportament de certs criminals. I aconsegueix convèncer dels seus propòsits l’agent Tench, que veu que aquestes tesis podrien ajudar a resoldre casos reals. Tots dos formen un tàndem particular. Mentre el primer és analític i insensible, el segon és proper i pateix amb el que fan. Interpretats per Jonathan Groff (Looking) i Holt McCallany (Lights Out) tenen una química que convida l’espectador a voler formar part dels seus viatges per diverses presons dels Estats Units i ser testimoni de les entrevistes que fan a assassins en sèrie empresonats. L’objectiu és poder trobar trets comuns que els permetin catalogar-los en tipologies i crear unes pautes que facilitin la detecció d’individus similars. A través del diàleg que s’estableix en aquestes entrevistes, Mindhunter condueix la narració cap a reflexions que obliguen l’audiència a intentar entendre el monstre que tenen davant. Sigui un assassí o sigui el president d’Estats Units. “Com pots ser president si ets un sociòpata?”, pregunta en cert moment en Holder. “La pregunta més aviat és: com pots arribar a ser president si no ho ets?”, respon la doctora Carr, un personatge interpretat per Anna Torv (Fringe) que dona fonament acadèmic a la feina dels dos agents. 

Mindhunter
Creador: Joe Penhall
Repartiment: Jonathan Groff, Holt McCallany, Anna Torv
Temporades: 1
Canal: Netflix

L’altre gran encert de la sèrie són els actors, poc coneguts, que s’han triat per interpretar els assassins, ja que els imiten a la perfecció (només cal veure els vídeos comparatius entre l’Ed Kemper real i el que interpreta a la sèrie en Cameron Britton). També els fonaments teòrics de la sèrie sobre els factors que intervenen en la creació dels assassins provenen de fonts reals. En concret d’un llibre de John E. Douglas, que va ser un dels primers psicòlegs criminals de l’FBI i que ha inspirat el personatge de Holden. Pel que fa a en Tench, està basat en Robert K. Ressler, que va ser l’agent de l’FBI que va crear el terme assassí en sèrie. Les seves conclusions són la matèria primera de Mindhunter, que més que de crims ens parla d’infanteses difícils, d’institucions que no tenen les eines per capgirar aquests casos i d’una societat que facilita amb la seva cultura masclista aquesta violència. Fascinant, esfereïdora, terrorífica. I només són paraules.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.