Els crítics

Intana: més talent musical femení a la palestra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La música pop i rock no és un territori precisament  lliure de la preponderància masculina. Però, tot just per això, quan es faça balanç del moment present, la propera dècada o la següent, caldrà valorar els anys en què l’escena musical catalana es va omplir a vessar de talent femení interpretatiu i compositiu. Alliberarem el lector de sotmetre’l en aquestes ratlles a la llista d’artistes brillants que confirma aquesta eclosió, per ser gojosament extens i per no caure en omissions injustes. I perquè, amb una insistència miraculosa, la nòmina s’eixampla cada temporada.

Aquest 2017 serà el de la irrupció, entre més, d’un altre nom per tenir en compte, el de Núria Moliner i el seu projecte Intana, un primer disc —de títol homònim— escrit en anglès i català d’aquells que deixen petjada immediata en l’oient amb sensibilitat. Un disc orgànic, senzill però detallista, rodat prèviament en diferents escenaris amb l’acompanyament dels músics d’Àrid, el projecte instrumental de Guillem Callejón, Jordi Mestres i Ricard Parera. Una calidesa i un rodatge que han pres forma en aquest Intana.

Els primers talls, els magnífics “What if” i “Isn’t it”, molt marcats pel vellutat pedal steel de Callejón i per l’anglès bonic i càlid de Moliner, marquen la plàcida entrada en el discurs d’Intala, que en aquestes peces recorda poderosament les incursions en l’alt country de Núria Graham. “No vull saber”, per contra, la primera cançó en català del disc, mostra la personalitat compositiva de l’autora, un tema plàcid, deliciosament discret, amb els ingredients justos. Però és amb “Cementiri”, una de les millors cançons que escoltareu aquest curs, quan l’àlbum puja als núvols: un piano senzill però evocador i uns arranjaments de guitarra precisos acompanyen la veu de Moliner i una història trista i alhora reconfortant. Una cançó nascuda d’una visita a un cementeri d’Estocolm, tot just després de la mort d’un amic de l’autora. “Ens hem fet tan petits, / enfonso els peus en la terra humida / per créixer com ells”, escoltem.

“El matí” —no era senzill— aguanta l’embat i introdueix una mica de nervi que li escau igualment a la veu de Núria Moliner, un trenat vigorós entre l’electricitat de les guitarres de Mestres i les percussions de Parera que es tanca amb un “Que no em busquin” enmig de cors celestials. Cançó molt esbravada que introdueix el pop una mica Russian Red —no és un retret: les cançons són estupendes— de “Tomorrow” o “Prestalgia”. I entre ambdues, un altre dels moments àlgids, “Cold”, un tema que encaixaria en el repertori de la mallorquina Maika Makovski, valga la referència per validar el discurs i el nivell d’Intana.

Potser encara no ho hem deixat clar, però un dels valors afegits de Núria Moliner és la seua veu límpida i acaronadora, plena de matisos i registres, que guanya en presència quan les cançons aposten per l’economia instrumental, com en la preciosa “White walls”.

“Ferdðst” fa de brillant cloenda, amb una primera part en les coordenades de la resta del disc i un final entre èpic i angelical marca Sigur Rós. Punt i final digne d’un debut memorable.

Intana
Intana

Satélite K, 2017
Pop-folk

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.