La publicació del Hegel de Martinetti (se’n vendran amb sort trenta o quaranta exemplars?), n’ha fet recordar una de les seves frases més tòpiques i tan oblidades com el mateix professor italià: “per fer un bon govern cal haver llegit Hegel i la Bíblia”. En boca d’un vecchio professore, maçó i ateu, la idea té un punt provocatiu, perquè, a més, Martinetti dedica planes i més planes a explicar amb sapiència i detall el sistema hegelià per acabar fent-ne una rebentada culta, irònica i positivista, del tot inesperada si no has seguit la lectura amb molta atenció.
A la Itàlia dels primers anys del segle passat tota una sèrie de filòsofs universitaris, tan dignes i estirats com els seus col·legues italians i francesos, van mantenir una mena de culte privat per la filosofia d’Epicur. Era una mena de materialisme secret que, en un context tan òbviament controlat pel Vaticà tenia el seu punt. De portes enfora el signor dottore era un personatge tan formal com els seus homònims alemanys o francesos, però de portes endins defensava un materialisme i un culturalisme que, amb el temps, desembocà en la gran tradició (avui perduda) de l’eurocomunisme.
Martinetti com a lector de Hegel té aquell punt de subtilitat filosòfica i de picardia política que només s’aconsegueix quan s’acumulen moltes hores de biblioteca i una tradició prou consolidada, dues coses que falten massa sovint a les nostres universitats. Per això sabia que són precisament les coses que no et creus, i la gent de qui discrepes, el que millor convé conèixer.
Ara que les darreres eleccions han deixat un panorama de pactes polítics tan complexos com inevitables, i que el moment demana una subtilitat extrema, no s’hauria de passar per alt el consell de Martinetti. Caldria que la lectura bíblica fos exercici obligatori per descreguts. En mig de les complexitats del moment, saber que no es pot servir a dos senyors (Mateu 6, 24) és quasi una condició imprescindible a l’hora de pactar.
És obvi que cap acord que no sigui una utopia de màxims no serà acceptable pels partidaris de la puresa, mestres de la Llei i vividors diversos de la política; una gent que, tot cal dir-ho, bíblicament són sepulcres pintats de blanc (Mateu, 23, 27). La quantitat de talibans impotents que han produït tots aquests anys de processisme és tan incomptable com els grans de sorra dels mars, les gotes de la pluja o els dies de l'eternitat, per dir-ho com el llibre del Siràcida.
Amb el procés català ha crescut desmesuradament la plaga (bíblica, també), dels qui “Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit” i per aquesta gent tot pacte és una traïció. Ja ho havia dit Jesús: Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.
A tot això, serà bo recordar a més que segons Hegel, la història sempre es fa i es refà sense que hi hagi cap momentum decisiu. En política, les coses van i venen i, per una ironia del destí quan l’independentisme ha perdut 700.000 vots i té més exvotants que votants... és quan més decisiu resulta. La ironia de la història és esplèndida. Però Hegel va explicar –i Martinetti ho recorda– que els processos dialèctics només són possibles quan ens alliberem de l’aparença, perquè voler aparentar només ens porta misèria.
La Transició es va fonamentar sobre la voluntat de “fer com si” (com si fóssim una democràcia, com si haguéssim oblidat el passat, com si les autonomies tinguessin poder real)... i aquestes aparences avui només se les creuen els qui en viuen. El que s’ha fet a miques és la confiança i recuperar-la serà costerut perquè, com recorda Martinetti llegint Hegel. la confiança demana dedicació i resignació tranquil·la. No sé si es podrà recuperar la confiança tant a l’interior del moviment indepe (ho veig difícil sense alguna dimissió que ja triga), com entre Catalunya i l’estat. Però una mica de sofisticació intel·lectual, una mica de hegelianisme i de cristianisme no trivial ens aniria molt bé a tots plegats.