Els crítics

Viatge a les ‘Polinèsies’ musicals de Xarim Aresté

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Platges paradisíaques. Aïllament respecte a la resta de la terra. Tranquil·litat. Intimitat. Reflexió personal. Les illes polinèsies, una extensió de més 30 milions de quilòmetres quadrats, han estat el destí espiritual del darrer treball de Xarim Aresté. Un viatge musical a unes sonoritats més relaxades i, al seu torn, més embogides que en altres discos. Però tot amb un tempo a prova d’esglais, acomodat a lletres personals i a melodies tocades amb el cor. 

Polinèsies (2017) és un arxipèlag musical format per diverses illes. Un conjunt selecte d’illots sorgits del volcà creador d’Aresté. El músic català, amb la mà a l’ànima, va escriure quasi un centenar de cançons, però de les quals només deu van passar el tall per convertir-se en xicotetes illes de la seua particular versió de la Polinèsia. Totes amb la seua particular fisonomia, sense cap similitud amb la resta llevat del duet d’instruments que regna. 

Si cada cançó és una illa, els esculls serien els instruments. I a la Polinèsia d’Aresté predominen de manera aclaparadora, sense gaire més gammes de colors, la veu i la guitarra. Aresté resta protagonisme musical als vents, la percussió i els teclats —els quals havien superat l’encasellament d’actors de repartiment al seu anterior disc La Rosada (2016), que va catapultar-lo a l’èxit. Ara bé, en aquesta partida de ping-pong que disputen la guitarra i la veu, amb un marcador força igualat, no sempre s’utilitza la mateixa tàctica per imposar-se al contrari. 

Polinèsies
Xarim Aresté
Bankrobber, 2017
Pop-rock

La guitarra experimenta un canvi a cada illa del nou arxipèlag musical d’Aresté. Si en “Indomables”, la primera cançó del disc, transmet unes sonoritats pròpies dels mars de la Polinèsia i que el músic català va provar en La Rosada (2016), en “Ha quedat clar” té un punt rocker de derivacions delirants. El pop-rock i el blues, amb tot, són els estils que amb més constància interpreta una guitarra que, de vegades, té l’ajuda del banjo, especialment, per afegir un cèntim de bogeria melòdica a les cançons. 

Tot i la menor pluralitat i rellevància de la resta d’instruments, les Polinèsies musicals de l’artista no sols estan poblades per la guitarra i la veu. La percussió, llevat d’alguna impertinència en “Anem tirant”, només té la missió de marcar la pauta melòdica. L’harmònica té el seu moment en la mateixa cançó. Els instruments de corda i de vent , tot i tenir veu i vot en els temes més ràpids del disc, tenen el terreny més acotat que no pas en La Rosada (2016). Únicament el teclat interpretant sons de piano i de vent al mateix temps és capaç de desafiar el monopoli instrumental de la guitarra a la darrera cançó, “Descalç”. 

Dintre del conjunt d’illots musicals que han emergit del moviment de plaques tectòniques d’Aresté, hi destaca “Indomables”. Amb unes sonoritats de reminiscències caribenyes adobades amb pinzellades electròniques i còsmiques, la melodia del tema inicial de Polinèsies té un caràcter pop d’aspiracions íntimes. Aquests ritmes suaus, delicats i paradisíacs transmeten la versió més profunda, personal i singular d’Aresté. I fan d’aquest tema el més singular d’un disc de sons diferents, però amb la mateixa essència de La Rosada (2016). El músic català, amb la seua promiscuïtat creativa, ha emergit amb un treball farcit de contradiccions emocionals. Com el viatge melòdic de qualsevol oient per les Polinèsies musicals d’Aresté. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.