A l’anterior pel·lícula del director Christopher Nolan, la celebrada Tenet, un dels personatges (Praya) li explica al protagonista (interpretat per John David Washington) que la científica creadora de l’algoritme que intenten destruir s’assembla a un científic del segle XX: “Has sentit a parlar del Projecte Manhattan? Poc abans de fer la primera prova atòmica, a Oppenheimer li va començar a preocupar que la detonació provocara una reacció en cadena que ensorrés el món”.
És probable que Nolan —que també és autor del guió— ja tinguera al cap la pel·lícula que s’ha estrenat ara, Oppenheimer, sobre el científic que va liderar la construcció de la bomba atòmica en una ciutat creada ex professo a Los Álamos (Nou Mèxic). En tot cas, és segur que aquest home l’interessa des de fa temps.
El seu film parla de la bomba atòmica, però no només. Nolan intenta endinsar-se, d’una banda, en el tractament que el seu país (Estats Units) va donar a Oppenheimer després de la II Guerra Mundial i, de l’altra, en el sentiment de culpa i de necessitat de ser perdonat que van torturar el científic a partir del 6 d’agost de 1945, el dia que l’Enola Gay va llançar la bomba sobre Hiroshima.
Christopher Nolan és el director contemporani que ha jugat de forma més extrema amb el temps. Ho feia amb Memento, on el temps es repetia cíclicament per una mena d’amnèsia a curt termini; a Origen, on els viatges en el temps depenien d’arquitectes d’una mena de realitat virtual; a Interstellar, mitjançant un salt espaciotemporal d’uns astronautes, i a Tenet, on un algoritme trencava també les barreres entre passat i present. En aquest sentit, el científic que deu obsessionar Nolan és, probablement, un dels personatges secundaris d’aquest Oppenheimer, Albert Einstein —sense les teories del qual, Nolan no podria haver fet cap d’aquests films. La teoria de la relativitat i Einstein hauran furtat moltes hores de son al director d’El cavaller fosc, perquè, d’alguna manera, són presents en tota la seua filmografia.
A Oppenheimer, Nolan reprimeix la seua vocació de manipulador del temps i només assistim als clàssics flash-backs i flash-forwards que el cinema ja ha normalitzat en la ment de l’espectador contemporani. La raó és que Nolan volia explicar moltes coses i molt complexes en poc temps: tres hores de metratge no són poques, però és que Nolan no es vol limitar a explicar la construcció de la bomba atòmica —ja de per si prou complexa—, sinó també l’enrevessat context polític que va intentar després del 1945 desacreditar Oppenheimer sense sotmetre’l a judici, sinó jutjant la seva lleialtat als Estats Units, tenint en compte que havia estat proper al Partit Comunista, que havia aportat diners als republicans en la Guerra Civil espanyola i al fet que la seva dona havia tingut el carnet del Partit Comunista. Aquest personatge, per cert interpretat per una rotunda Emily Blunt, té un punt culminant cap al final de la pel·lícula, una escena que esdevé la més intensa del film, juntament amb l’escena de la primera prova d’una bomba atòmica a Los Álamos. Aquí s’acumula tota la tensió dels científics pel que podria passar (la reacció en cadena que esmentava la Priya de Tenet), la por que la reacció en cadena no s’aturés en una explosió i afectés tota la matèria que l’envoltava i la Terra sencera.
Nolan construeix d’aquesta manera una adaptació exemplar d’un llibre complex sobre Oppenheimer que no està traduït al català: Prometeo americano. El triunfo y la tragedia de J. Robert Oppenheimer de Kai Bird (en castellà a Debate, 2023) que també explica el “fals judici” al qual Oppenheimer és sotmès com a conseqüència del seu posicionament antibel·licista després de la II Guerra Mundial. En plena Guerra Freda, Oppenheimer es manifesta repetidament en contra de la bomba d’hidrogen, la bomba H, i això empipa els que apostaven per una carrera armamentística sense aturador. Aprofitant que també eren els anys de l’obsessió anticomunista, la cacera de bruixes, la persecució, per part de l’FBI de Hoover, de qualsevol que poguera tindre —o haguera tingut— qualsevol relació amb l’URSS o el comunisme, Oppenheimer serà investigat fins al més mínim detall. Això l’enfronta al seu passat, a les seues coneixences, a les seues relacions íntimes, a les seues pors, a aquell malson d’una reacció en cadena desoladora i apocalíptica.
La complexitat de la bomba atòmica s’explica amb més detalls i diferents recursos en dos llibres recentment editats originalment en català i francès: la novel·la L’artefacte de Josep Ortiz (editat per Edicions del 1984 el 2022) i el còmic La bombe de Rodier (dibuixant) i Alcante i Bollée (guionistes), que Norma Editorial acaba de publicar en castellà, La bomba, aquest passat juny.
Josep Ortiz s’inventa, per explicar la bomba atòmica —i també el sentiment de culpa— un personatge prototípic del moment: un científic jueu, hongarès (com dos o tres més dels homes fonamentals per a la història de la bomba), amb una experiència traumàtica posterior a Hiroshima.
Ortiz explica per què de la bomba en diuen l’artefacte, detalla amb molta cura —i de manera molt comprensible— els diferents obstacles que convertien la construcció de la bomba atòmica en un repte gegantí amb la urgència que imposava la guerra. I presenta també dos dels personatges claus de la pel·lícula de Christopher Nolan: “Oppie [com anomenaven amistosament Oppenheimer] va saber crear una atmosfera de treball realment estimulant” a Los Álamos. “Una nit per setmana ens trobàvem al teatre número I, i allà tothom podia parlar dels últims progressos, exposar noves idees, compartir dubtes o demanar ajuda davant d’una dificultat concreta. (...)
I el general Groves, constructor, xèrif i senyor de Los Álamos: “Groves era, no ho negaré pas, un perdonavides insofrible i un dèspota amb una capacitat innata per donar ordres ridícules o sense sentit, com aquella vegada en què, davant la imminent visita d’un grup de científics del projecte atòmic britànic, ens va donar ordres estrictes que podíem ensenyar-los-ho tot, però no els podíem explicar absolutament res. O com aquella altra vegada, a principis del 45, quan vam patir uns mesos de sequera i Groves va emetre una directiva que prohibia les dutxes, excepte en cas d’emergència”.
A Ortiz, que ha vist Oppenheimer, el film de Nolan li sembla “una pel·lícula extraordinària, plena de detallets on es nota que hi ha un esforç de documentació molt important, i surten un munt de personatges reals que van participar en el projecte atòmic”. Hi detecta una petita discrepància amb la història real: “el fet que Oppie ja estigués treballant en el projecte quan Groves li proposa ser el director tècnic”, però això li sembla “un petit error sense importància”
El format còmic és encara més flexible i permet als dibuixants i guionistes propostes encara més arriscades, plurals i divulgatives. La bomba d’Alcante, Bollée i Rodier és una obra total i completa sobre la bomba. Per començar, els guionistes decideixen adoptar la perspectiva de l’urani com si es tractara d’un mal intrínsec de la natura que espera el seu moment; un element de naturalesa maligna que forma part de la Terra des del seu començament, però veu que el seu moment s’acosta quan arriben els animals bípedes, quan els científics li donen nom (urani), quan un austriac de bigotet ridícul arriba al poder a Alemanya, fins a arribar als protagonistes d’Oppenheimer i L’artefacte. Però els autors del còmic decideixen, en aquest cas, fer una obra coral: el protagonista i narrador és l’urani, però pàgina a pàgina anem coneixent l’hongarès que ho va començar tot a pesar seu: un Léo Szilard que té un paper modest en Oppenheimer (perquè els americans no li permeten unir-se al projecte Manhattan a Los Álamos ni ell està disposat que el manin els militars nord-americans), té un paper molt destacat a La bomba, com també a L’artefacte.
Però La bomba també viatja a Sankt Joachimsthal, a 150 km de Praga, on hi ha la mina d’urani més gran d’Europa; a l’Alt Katanga, llavors Congo belga, a la mina d’urani més gran de l’Àfrica; a Hiroshima —on una família espera la tornada del seu fill, un dels aviadors que bombardejarà Pearl Harbor; als despatxos britànics on el Comitè Maud valora la creació d’una superbomba i el perill que els alemanys l’estiguen construint; als de la Casa Blanca, on Alexander Sachs intenta convèncer Roosevelt de la importància de la bomba atòmica; a Vemork (Noruega), on hi ha un dels pocs laboratoris de creació d’aigua pesant (òxid de deuteri), component bàsic per “dominar” l’urani. Tots els personatges implicats en l’artefacte, la seua construcció i el seu objectiu —a Alemanya, Washington, Los Álamos, Berlín, Londres, Alt Katanga o Hiroshima— surten a La bomba, una ficció molt realista, gairebé un docudrama tan ben documentat com Oppenheimer i L’artefacte. O més, perquè aporta perspectives d’orígens tan diferents que impliquen una quantitat molt gran d’informació. Tanmateix, la història està tan ben sintetitzada que no sembla en cap moment una lliçó històrica o una obra divulgativa: cal recordar que és l’urani qui està explicant la terrible història.
Òbviament, hi ha dos personatges que surten a La bomba com també a Oppenheimer i L’artefacte. El mateix Oppenheimer i el militar que converteix Los Álamos en una ciutat i un laboratori de primer nivell mundial en qüestió de mesos: el general Groves i el mateix Oppenheimer.
I de resquitllada, és clar, el protagonista ideal de la pel·lícula total de Christopher Nolan: Albert Einstein. •