Clòdia, una it-girl que visqué a Roma durant el segle I aC, era al centre de tota mena de xafarderies. A la capital es parlava amb fervor d’ella i dels embolics i aventures d’aquesta noble casada, i se li atribuïen nombrosos amants.
Clòdia provenia de la nissaga dels Claudis, una família a la qual pertanyien nombroses personalitats il·lustres, com ara metges i filòsofs. El seu germà, Publi Clodi Pulcre, era un conegut polític de la República romana. Es diu que Clòdia va embolicar-se fins i tot amb ell… o això afirmaven adversaris polítics com ara Marc Tul·li Ciceró.
Escandalitzat, el filòsof i excels orador va deixar constància que Clòdia, casada amb un conegut polític, “sucumbeix a la lascívia, i no pretén la solitud i la foscor, ni les formes habituals d’ocultar les vileses, sinó que se’n delecta a la vista de les multituds i a plena llum del dia, i gaudeix del més gran desvergonyiment”.
Es parlava públicament de la vida sexual de Clòdia perquè, en tractar-se d’una persona coneguda, solia freqüentar homes poderosos. El poble ras, doncs, es recreava parlant de la vida pecaminosa de l’alta societat… com avui de les relliscades eròtiques de qualsevol família reial. Clòdia, però, vivia molt apartada de la vida de les romanes normals i corrents: les patrícies casades, conegudes com a matrones, havien de dur una vida púdica i casta per preservar l’honor. Així ho manava la moral sexual de l’època.
Com a mínim en teoria. En realitat, de portes endins els romans i les romanes tenien una vida sexual d’allò més esbojarrada i tenien sexe de mil maneres diferents: oral, anal, en grups i amb persones del mateix sexe. Com a mínim així ho descriu l’autor Alberto Angela al llibre Amor i sexe a l’antiga Roma. Els consoladors, la prostitució i les aventures extramatrimonials eren d’allò més habituals.
Tanmateix, el sexe a la romana sempre va estar regit per certes normes. D’entrada, estava restringit pels costums i per les expectatives socials, però més endavant la política també s’hi va ficar. Si bé els romans no van arribar a estar exposats a la influència punitiva del cristianisme, sí que estaven influïts per una societat altament jerarquitzada on els clans tenien una gran influència política i, per tant, interès a posar normes al sexe. Al cap i a la fi, era l’única manera de vetllar perquè les estructures familiars patriarcals continuessin sent els fonaments de l’estat.
La gent no es casava per amor, sinó per motius socials i econòmics. Els clans familiars poderosos acordaven matrimonis per establir aliances polítiques o per augmentar el seu patrimoni. Les nenes ja es podien casar a partir d’aproximadament els dotze anys i els nens a mostrar els primers senyals de maduresa sexual. La nit de bodes, la pronuba —una dona gran responsable de les núpcies— havia d’assegurar-se que s’escampessin fulles de crocus i pol·len groc damunt del llit matrimonial. Se’ls atribuïen propietats afrodisíaques.
L’objectiu era engendrar hereus legítims. Per aquest motiu, les patrícies tenien terminantment prohibit el sexe extramatrimonial. La classe mitjana, és clar, va voler emular la noblesa. A la làpida que acompanya la tomba de la muller d’un flequer de Roma, per exemple, s’hi pot llegir que va estar casada amb el seu marit durant 35 anys “a partir del moment en què va perdre la virginitat”.
Dels homes, en canvi, s’esperava que tinguessin relacions sexuals abans de contraure matrimoni. Sovint se n’anaven al llit amb l’esclava. “Un jove no mola si no ha amat abans una dona”, es pot llegir en un grafit a l’antiga ciutat de Pompeia, que l’any 79 dC va quedar colgada sota les cendres del Vesuvi.
En un matrimoni com Déu mana, es considerava que l’única funció del sexe era la d’engendrar prole. “Deixa’m gaudir el plaer fora de casa, ja que ‘muller’ és sinònim de dignitat, no pas de goig”, va dir un noble romà a la seva esposa després de fer-li el salt en algun moment del segle II dC.
A l’hora d’anar-se’n amb una altra persona, un noble n’havia d’escollir una que estigués per sota de la seva casta. Si era una dona i hi tenia un fill, no tindria dret a heretar res del pare biològic. Per a les dones de la noblesa, però, el sexe extramatrimonial estava estrictament prohibit. Si una matrona romana mostrava un comportament exemplar i virtuós, el seu espòs la compensaria amb joies, teles preuades i cosmètics.
A partir del segle III aC, les patrícies —i l’honor dels seus marits o dels seus pares— gaudien de la protecció de la llei “Sobre les amenaces a la puresa”. El text prohibia l’assetjament verbal i els tocaments a les dones no casades i a les casades, que quan sortien a passejar per la ciutat sempre anaven acompanyades d’un comes, d’un guardaespatlles.
Paral·lelament, els homes feien gala de la seva virilitat. Arreu s’hi podien veure penis com a mostra de virilitat, de fecunditat i d’èxit: a les parets de les cases o en forma d’imponents figures de bronze al llindar de la porta de la llar. Molts romans duien un fal·lus d’or que els feia de talismà.
De la vida sexual del poble, de la plebs, se’n sap més aviat poc perquè no n’ha quedat constància escrita. Una cosa sembla ser evident: l’estatus social determinava la llibertat de la vida sexual de què podia gaudir una persona. Els homes nascuts en famílies benestants tenien molt marge de maniobra en termes sexuals. Les dones, els esclaus o els ciutadans lliberts, però, s’havien de sotmetre a unes regles força estrictes.
La sexualitat s’utilitzava per demostrar l’estatus social, la força i el poder, però també la submissió. Per aquest motiu, els homes romans mantenien relacions homosexuals obertament: es considerava que un home incapaç d’humiliar-ne un altre mitjançant el sexe no era prou fort per imposar-se. Els legionaris romans sovint violaven els soldats enemics després d’haver-los fet presoners.
Per demostrar la seva posició social en el dia a dia, els homes romans també obligaven els esclaus o les dones llibertes a tenir sexe. Fins i tot els infants eren obligats a tenir sexe. Les relacions amb efebus eren habituals. Com a l’antiga Grècia, la pederàstia no es considerava perniciosa per als nens i les nenes. Un patrici tenia la potestat d’apropiar-se del que considerés oportú. “Besa’m mil vegades i cent vegades més, i fes-me de nou mil besos i un centenar més”, escrigué el poeta romà Catul en uns versos que es poden entendre com una amenaça.
En la pràctica, tanmateix, segur que no totes les dones duien una vida casta i devota. Com a mínim les matrones de la classe patrícia gaudien de prou riquesa per comprar els privilegis que volguessin. Cada any, durant les vacances d’estiu, més d’una es deixava endur per la passió. Era un secret de domini públic.
Baiae era el nom d’una popular destinació turística de la noblesa romana. Era una ciutat situada al golf de Nàpols, coneguda pel llibertinatge de la vida nocturna, marcada per les fartaneres i les orgies. Una mena d’Eivissa de l’antigor. “Mentre son marit s’entrega intensament al vi, la senyora de la casa surt a la cerca d’adúlters jovencells”, es lamentava el poeta Horaci durant el segle I aC. “Per què t’hauria d’enumerar els llocs on les dones es reuneixen per anar de cacera? N’hi ha tants com hi ha arena a la mar”, va escriure el poeta Ovidi l’any 4.
El Circ Màxim de Roma també era un lloc popular per fer contactes. Al seu manual sobre l’art de l’amor, Ovidi va escriure-hi recomanacions per flirtejar a les graderies: “Seu tan a prop de la dama com puguis perquè no hi ha ningú que t’ho negui. Un cop allà, cerca motiu per conversar amb ella.” Si l’home en qüestió fa les coses com cal, probablement podrà gaudir d’una aventura sexual. “El circ ofereix aquestes oportunitats a l’amor naixent.”
Certs guardians de la moral, com ara el polític i orador Ciceró, lamentaven que la gent ja no seguís el mos maiorum, els costums dels seus avantpassats, i no visqués conforme a les virtuts d’antany, com ara la labor (‘la feina honrada’), la iustitia (‘la justícia’) i la pietas (‘la responsabilitat envers el deure’).
A les parets de les ruïnes de Pompeia es poden veure pràctiques sexuals que inclouen la fel·lació, el sexe grupal o la zoofília. De fet, a les ruïnes d’aquella ciutat malaurada hi ha l’únic indret de l’antic Imperi romà que es pot identificar clarament com un bordell, amb jaços de pedra i dues entrades per a la clientela.
El poeta satíric Juvenal va descriure l’ambient d’un “humit bordell” al Circ Màxim de Roma, on la “puta imperial” Messalina rebia els seus clients pel seu propi gaudi. L’artista es referia a la muller —suposadament nimfòmana— de Claudi, emperador entre els anys 41 i 54. A l’albada, la dona tornava a palau “repulsiva, amb les galtes ennegrides i desfigurades pel sutge de la llàntia”, amb “la fetor repugnant del bordell damunt la pell”.
Aquesta escena demostra que, a l’època en què la república es convertí en imperi, els romans més fogosos havien guanyat la partida als moralistes. De fet, el primer emperador de Roma, August, l’any 18 aC encara havia intentat regular la vida sexual dels seus súbdits amb un paquet legislatiu conegut com Iulia et Papia, l’objectiu del qual era esperonar la moral i procurar prole legítima.
El motiu d’aquestes mesures responia merament a una raó d’estat. La taxa de naixements de l’Imperi era extremament baixa, moltes dones de classe alta temien els perills de l’embaràs. “Pràcticament, no n’hi ha cap que infanti joves al llit d’or”, advertí el poeta Juvenal. “Tal és el poder de les arts, tal és el dels medicaments que ens fan infèrtils.”
Sense progenitura, a l’Imperi li acabarien mancant soldats i contribuents, així que August va establir que l’adulteri estaria penat per llei, va concedir privilegis a les famílies amb més descendència i va obligar els homes entre 25 i 60 anys a casar-se amb una dona del seu estatus social. Les dones s’havien de casar entre els 20 i els 50 anys.
Tanmateix, l’emperador va deixar-se a si mateix al marge de tals mesures, no tenia cap intenció de viure amb aquestes restriccions. De fet, August era infidel a la seva esposa, Lívia, que, segons es diu, va procurar-li amants jovenetes al seu propi marit.
La legislació aprovada per August, però, no va tenir l’efecte desitjat, sinó que va petar per una altra banda: ara tots es podien acusar d’adulteri els uns als altres i iniciar processos judicials. Moltes dones romanes de caràcter —i de família rica— van servir-se de la situació legal per protestar d’una manera prou sui generis: es registraven provisionalment com a prostitutes i, d’aquesta manera, no estaven subjectes a les rígides lleis morals que governaven la resta de la població.
Els emperadors que van succeir August també van beneficiar-se de tal decadència. L’emperador Tiberi (14-37 dC), per exemple, va aprofitar el llegat d’August per organitzar unes orgies bestials a la seva vil·la de Capri i per donar via lliure a les seves tendències pedòfiles. Sense anar més lluny, obligava a nens i nenes a tenir relacions sexuals en grup davant d’ell.
També es diu que el successor de Tiberi, Calígula, feia dur les mullers dels senadors més distingits de l’Imperi i les inspeccionava ell en persona. Aleshores, escollia la que li agradava més i se l’enduia al dormitori. En tornar, “amb mostres encara visibles del plaer”, explicava als convidats “els avantatges i els desavantatges del cos” de la dona, segons explicà l’escriptor Suetoni.
A l’emperador August, però, al final li va sortir el tret per la culata, i és que es va saber que la seva filla, Júlia, havia posat les banyes al marit. L’emperador va repudiar públicament el comportament inadequat de la seva filla i la va desterrar a una illa. Uns quants anys més tard, la noia va poder tornar, però d’aleshores ençà necessitava el permís del seu pare cada cop que rebia visita masculina. “Tant de bo no m’hagués casat, ni hagués tingut fills i em morís tot sol!”, sembla que es lamentava August de tant en tant.
Traducció de Laura Obradors.