El molí d’en Simó, a pesar que no va poder conservar el seu capell, arbrat, antenes i veles, ni tampoc els enginys que el feien funcionar, és un exemplar excepcional, ja que no respon a la tipologia clàssica de molí eivissenc. Un element peculiar del patrimoni arquitectònic etnològic del qual només es coneixen dos exemples a les illes Pitiüses: aquest a la part més a ponent de l’illa d’Eivissa guaitant la mar i la no molt llunyana costa llevantina peninsular, i el molí de la Sal a l’illa de Formentera.
Té una estructura composta per dos cossos diferenciats. L’interior d’aquest bé patrimonial té una planta quadrada i és on originàriament s’ubicava la maquinària del molí, seguint l’estil dels molins fariners que es troben a Mallorca i a Menorca. Són molins de torre estreta. D’altra banda, el cos superior està format per aquesta característica torre de pedra vista que s’aixeca sobre el terrat del cos inferior. A l’interior de la torre podem trobar una escala de caragol formada per carreus encastats al mur cònic de la torre.
Cal recordar, que el poble de Sant Antoni, abans de ser un dels nuclis urbans i turístics més importants de l’illa, era el centre neuràlgic d’una amplíssima part del territori d’Eivissa dedicat al sector econòmic primari. Gairebé fins al primer terç del segle XX l’església envoltada d’algunes cases conformava un petit nucli de pescadors. Cap a la banda de ponent de l’església, sobre els turons que avui s’han desdibuixat amb l’aixecament de la trama urbana, hi havia dos molins de construcció llavors relativament recent, que aprofitaven així els vents, sobretot els de ponent.
Actualment, i ateses les circumstàncies complicades i algunes conseqüències després del fatídic confinament, va sorgir la possibilitat de recuperar i rehabilitar aquest espai com a lloc de visita pública, tant des del punt de vista patrimonial en si mateix, com també pel seu interior, on es va decidir albergar una important col·lecció museogràfica de caràcter etnogràfic recopilada durant molts anys, amb passió i amb il·lusió, per una coneguda i estimada persona, promotora i activista cultural i social eivissenca, la senyora Carmen Tur Ferrer.
Carmen Tur, eivissenca tot i que nascuda a Maó el 1940, mestra de professió sempre ha dedicat els seus esforços a la promoció, al coneixement i a la difusió de la cultura i el patrimoni de les illes Pitiüses, així com a temes socials i sanitaris, sempre en defensa de reclamar per als eivissencs i formenterers tot allò que ella ha considerat de justícia. Seria llarg fer-ne ara una llista; basti explicar la seua passió per la nostra cultura i la seua generositat en llegar tot el seu patrimoni, la seua col·lecció etnogràfica, al poble d’Eivissa, per al seu gaudi i coneixement. Concretament, els seus esforços han anat sempre dirigits a conèixer i difondre costums, indumentària tradicional i el ball pagès, que és com anomenam a les Pitiüses el ball tradicional local. Un ball certament antic, ben original, d’arrels llunyanes, que no se sembla a cap altre ball de la resta de les Balears, ni de la Península.
El ball pagès s’interpreta amb música de l’esquadra de sonadors que acompanya cada colla, i que consta bàsicament de tambor, flaüta i les grans castanyoles que fan repicar els mateixos balladors seguint antigues i rituals coreografies.
La gran passió de Carmen Tur ha estat el treball de recuperació i promoció de festes i ballades populars i la dignificació dels costums i tradicions de les Pitiüses. Va formar part en la fundació i posada en marxa del Grup de Balls Tradicionals de Santa Gertrudis i, també de la Colla de sa Bodega. Es va implicar en el vessant pedagògic de les colles, ensenyant a ballar i a sonar, però també en la recuperació de peces d’indumentària, de calçat... i d’altres objectes tradicionals vinculats als grups de ball, com els instruments musicals, especialment les flaütes de les quals n’hi ha més de cinquanta exemplars (no només d’Eivissa, sinó de tot arreu), així com eines i estris de tota mena, mesures de pes i de capacitat, pintures, joies de l’emprendada tradicional, rosaris, armes (tan habituals adés a la pagesia eivissenca), eines de l’ofici d’espardenyer, col·lecció de vidre i ceràmica... Tota una vida dedicada al treball en temes culturals i socials que ha estat reconeguda per diverses institucions insulars.
Durant dècades, Carmen Tur ha anat recopilant objectes antics que formen part del patrimoni material etnogràfic d’Eivissa. La seua intenció no era l’acumulació d’objectes amb finalitats de col·leccionisme, sinó la seua passió i interès pel patrimoni pitiús i la seua ferma voluntat de salvaguardar i conservar aquest patrimoni per a generacions futures. Un patrimoni que sempre ha estimat i sempre ha tingut clar que és un llegat que s’ha de conèixer i que, per tant, s’ha de documentar i preservar. Un patrimoni que ella ha rescatat de l’oblit per a les generacions que ja no l’han conegut, per a les generacions futures.
D’altra banda, aquesta tasca seua no ha estat mai una eina aïllada o individual, atès que moltes persones i famílies que la coneixen han volgut donar suport a la seua iniciativa, donant també peces i col·leccions per a aquest projecte museístic tan personal, que des del punt de vista tècnic ha estat coordinat i impulsat pel Museu Etnogràfic d’Eivissa del Consell Insular d’Eivissa. Podem destacar les col·leccions aportades per la família Verdera, la família de s’Amesat, i la família de l’espardenyera Catalina Planells. Destaquem també la donació de fotografies antigues, de Josep Maria Subirà, que corresponen a imatges del Sant Antoni preturístic.
Per tant, a la recuperació de l’element patrimonial catalogat, l’antic molí de vent fariner, el Molí d’en Simó, s’uneix la ben rebuda cessió d’aquestes col·leccions a la màxima institució insular d’Eivissa, que de seguida l’ha volgut impulsar com a nou projecte museístic, precisament en un municipi caracteritzat per ser una zona turística per excel·lència, amb la voluntat clara de poder oferir tant a locals com a visitants espais culturals on poder conèixer i gaudir tant del patrimoni material pitiús com dels costums i de les tradicions que envolten aquests objectes, és a dir el patrimoni cultural material i immaterial pitiús, d’una riquesa, originalitat i antiguitat sense discussió.