En els bons temps, de l'aigua, només en sobresurt la punta del campanar de l'església de Sant Romà de Sau, al nord-est de Catalunya. Als anys seixanta, la construcció d'un embassament gegantí va negar l'església, el poble i els camps dels voltants.
Però els bons temps ja són història. Un polsegós camí ressegueix ara les ruïnes del poble inundat, el sol crema i el terra té sots de la mida d'un plat. Com més avancem, més enfangat està. A baix, uns metres al costat del darrer bassal, jeu una barca rovellada sobre la terra seca. I el campanar? A finals d'abril s'eleva uns quinze o vint metres per sobre del fons assecat.
En aquest indret del nord-est de Barcelona hi havia un important embassament de Catalunya. El pantà de Sau subministrava aigua a centenars de milers de persones, proveïa llars i agricultors. Després de setmanes poc plujoses i de molta calor, amb temperatures de fins a 40 graus, arribada la primavera estava gairebé del tot sec. El fluviòmetre es balanceja. Actualment, encara està a menys del 30% de la seva capacitat.
Àngel Font (71 anys) és el darrer veí nascut en una de les cases de Sant Romà. Ara viu a uns quants quilòmetres d'aquí, muntanya amunt. Amb el pas del temps, ha anat veient com el seu poble natal algunes vegades reapareixia de sota les aigües. “Aquesta vegada”, diu, “és pitjor que mai.”
L'església de Sant Romà s'ha convertit en un símbol d'un canvi climàtic que afecta Espanya d'una manera especialment dura. El país pateix una sequera duríssima; la situació és especialment crítica a Andalusia i Catalunya. Als països veïns del sud d'Europa, el panorama sol ser semblant. Als camps s'asseca la collita, l'aigua potable escasseja. Els capellans preguen per invocar la pluja.
Grans parts d'Europa han passat un hivern pobre en neu i pluja, i després de la del 2022, viuen un nou estiu de sequera. Per postres, segons dades de l'ONU, el continent s'escalfa el doble de ràpid que el planeta sencer.
La calor i la sequedat abracen des del sud de Portugal fins al centre i nord de França; turmenten els Països Baixos, Alemanya, Polònia i el Bàltic. Fins i tot Escandinàvia no s’ho estalvia. Les plantes s'assequen i milions de persones busquen refugi de les altes temperatures.
I fins i tot quan en alguns llocs ha caigut més pluja, en total aquesta no ha pogut compensar el dèficit hídric dels anys precedents. En moltes zones, els habitants, agents turístics i operadors de centrals elèctriques lluiten ara amb els agricultors per un bé cada cop més escàs. Fins a un 70% del consum mundial d'aigua dolça s'ha de carregar al compte de l'agricultura, que pateix especialment el problema, però també l'ha agreujat amb un comportament malbaratador. Per això està situada al centre de la crisi.
Es tracta d'un diagnòstic alarmant, però què es pot fer per contrarestar la sequera? Un equip de Der Spiegel ha sortit a cercar respostes i ha parlat amb pagesos i activistes mediambientals, amb investigadors i enginyers. De màgia, no se'n pot fer amb la pluja. Tanmateix, la recerca mostra que per tot Europa es desenvolupen projectes innovadors que volen atenuar els efectes durant les temporades de sequera.
Llac Major, nord d'Itàlia: es tem el col·lapse
Quan Andrea Toreti vol comprovar els efectes de la sequera, no li cal anar gaire lluny. La seva oficina es troba a la riba del llac Major, al nord d'Itàlia. A l'hivern, la seva mirada sol dirigir-se cap als pics alpins coberts de neu; i a la primavera veu com l'aigua del desgel plena el llac. A l'estiu, pot anar resseguint com alimenta els camps de la vall.
Tanmateix, el circuit ja no funciona d'una manera tan natural com abans, i no només al llac Major. Toreti s’asseu al centre de crisi de l'Observatori Europeu de la Sequera. A la paret hi ha penjada una gran pantalla, en la qual se succeeixen ràpidament imatges de mapes d'Europa que mostren amb colors cridaners on hi ha avisos per riscos i estats d'emergència.
Toreti pot recordar-se perfectament del moment en què el seu centre d'investigació, abans poc considerat, de cop i volta va passar a ser un focus d'atenció. “Era l'estiu del 2018. Altes temperatures, poques precipitacions; unes condicions realment extremes.” L'any passat, va ser encara pitjor. Juntament amb el seu equip, Toreti va reconstruir el clima dels segles passats. Va analitzar arbres i sediments. Llavors va quedar clar: “Durant el darrer estiu vam patir la pitjor sequera dels últims 500 anys.”
Només hi ha notícies d'una temporada seca encara més dramàtica. Fou l'any 1540, quan el Rin, l'Elba i el Sena, si fem cas dels testimonis de l'època, es van poder creuar a peu. I ara? En qüestió de pocs anys els rècords de sequera se succeeixen els uns als altres. Avui dia, gairebé mig Europa viu afligida per la sequera.
L'equip de Toreti confecciona cada deu dies una imatge de la situació. Mitjançant imatges preses via satèl·lit i models hidrològics, efectuen registres de la humitat dels sòls, l'estat de la vegetació o els nivells de les capes freàtiques. “Encara no ens hem recuperat del xoc que ens va suposar el clima de l'any passat, i ara ens les hem de veure de nou amb aquestes condicions extremes”, diu Toreti.
De conseqüències, no només en veu per a l'agricultura. Als embassaments, les turbines de les centrals poden generar poca energia verda si el nivell de l'aigua és baix. Quan el nivell dels rius baixa, pot començar a escassejar l'aigua perquè les centrals nuclears es refrigerin. Quan això passa, els operadors es veuen obligats a reduir la producció d'energia.
Sequeres prolongades, fortes pluges i inundacions: Toreti creu que en el futur el nivell d'alarma no amainarà. “La crisi hídrica ha de ser la nostra prioritat”, afirma. “Si no ens en sortim, no tindrem cap opció en el combat contra el canvi climàtic i altres qüestions.”
Sainte-Soline, oest de França: la lluita per un embassament
Van ser unes escenes brutals, quan al març milers de persones van protestar als camps de Sainte-Soline. Els camps de cereals de la província occidental francesa es van convertir en un camp de batalla cobert de cortines de fum.
Els manifestants van lliurar batalla a més de tres mil gendarmes amb pedres i còctels Molotov. La policia va emprar helicòpters, gasos lacrimògens i bales de goma. Ara, Sainte-Soline ja és coneguda a tot França. El ministre de Medi Ambient avisa fins i tot d'una “guerra de l'aigua”.
Els fronts són clars. D'una banda, hi ha els latifundistes, que en total volen explotar 16 reserves, de les quals pretenen bombar aigües subterrànies a gran escala. Només la megabassaque s'ha planificat a Sainte-Soline conté 628.000 metres cúbics d'aigua, la qual cosa correspon al consum anual de més de 13.000 persones. Els agricultors pretenen salvar d'aquesta manera els camps que estan en vies d'assecar-se.
A l'altra banda, hi trobem compromesos activistes mediambientals i agricultors ecològics. Creuen que les megabassesconduiran al malbaratament i a posar en perill les reserves d'aigües subterrànies.
El conflicte fa de mal resoldre. Com més sequera hi ha, més creix la demanda i més grans es plantegen els projectes, i encara més dramàtiques esdevenen les intervencions en el paisatge. The New York Times ja comparava aquesta pugna amb la d'una “novel·la distòpica”.
De la gravetat de la situació, els darrers mesos n'han donat compte de forma repetida portaveus d'ambdues parts. Un d'ells és François Pétorin, un latifundista, que s'ha posicionat clarament a favor de la construcció de les noves preses. Sense un nou embassament prop de la seva granja de 210 hectàrees d'extensió, és probable que ho hagi de deixar córrer, segons afirma. Només en el cas del blat tou, la sequera li ha causat el darrer any pèrdues de 80.000 euros. “I ara venen aquests esvalotadors de ciutat a explicar-nos que malgastem aigua.”
Rémi Laurendeau representa la posició contrària. Ell és horticultor ecològic i conrea unes tres hectàrees de terra. L'aigua dels embassaments, ni pot ni vol permetre-se-la. “Estem ficats en una pugna de sistemes”, diu Laurendeau des del seu hivernacle, on gràcies al reg per degoteig creixen albergínies, carabassons i maduixes i els insectes brunzeixen. “Els agricultors convencionals fan cereal que s'exporta arreu del món i es fa servir per alimentar bestiar. Jo produeixo hortalisses que comercialitzo a un centenar de clients de la rodalia.”
Els grans propietaris de terra són els únics que es poden permetre pagar les taxes corresponents als embassaments, mentre que per a la resta les aigües subterrànies es van tornant escasses. “Els uns vessen aigua, molt divertit, i als altres se'ls extreu.” En sortir de l'hivernacle, fa referència a uns profunds sots que s'han format a terra. “Aquest és el resultat de tres anys secs consecutius”, assegura. L'estiu del 2022 a les seves fonts l'aigua ja va anar justa. Aquest estiu, tem que es puguin assecar del tot. “Si passa, hauré de tancar la paradeta”, diu.
Viena, Àustria: quan les carxofes són la solució
Existeix alguna altra via? Com pot continuar existint l'agricultura europea en un futur més calent i sec? Aquestes són les preguntes que ocupen Anna Keutgen, de la Universitat de Recursos Naturals i Ciències de la Vida de Viena. La catedràtica duu a terme experiments amb plantes útils que podrien substituir les varietats comunes: moniatos en lloc de patates, mill en lloc de blat, portulaca en lloc d'enciam. Juntament amb el seu equip, cerquen la inspiració en la vegetació de l'àrea mediterrània, però també de plantes de regions del nord d'Itàlia.
Els científics vienesos han obtingut resultats especialment positius amb les carxofes. Aquesta planta espinosa dura anys i la seva arrel primària assoleix profunditats de fins a dos metres sota terra, cosa que és suficient per arribar a zones humides i amb nutrients també en èpoques seques. “També es podria provar amb arrels de nyam”, assegura Keutgen sobre una planta que creix sobretot a l'Àfrica.
Possiblement, en un futur el sector agrícola de l'Europa central hauria d'adaptar el calendari de la sembra a l'escalfament climàtic; per exemple, si el mes de desembre es torna més humit però no pas més fred, afirma Keutgen. “Mentrestant, hem cultivat plantes que, d'altra banda, no són típiques del temps d'hivern: raves, pastanagues, colinaps o ceba.”
Keutgen n'està convençuda: la sequera, la calor i altres efectes del canvi climàtic acceleren la reconversió de l'agricultura, no només a Àustria, sinó a escala global. “La pressió al canvi és molt alta”, expressa la catedràtica.
Carregal do Sal, nord de Portugal: a la captura de la boira!
En alguns llocs d'Europa ja ha començat el canvi. Un d'aquests llocs és Carregal do Sal, al nord de Portugal. El pas de les botes de Paula Pereira fa cruixir les branques que trepitja mentre baixa pel pendent rocós. Pins i plantes de romaní guarneixen el camí. Pereira té 40 anys i ha crescut aquí. Ha viscut com els estius s'han tornat més sufocants i els incendis, més devastadors. És ambientòloga i busca com solucionar aquesta crisi. Una solució podria ser la boira que s'eleva des de la vall davant seu tot observant com es pon el sol.
Pereira i el seu equip volen aprofitar la valuosa aigua que hi ha a l'aire. Han construït tres captadors de boira. Així els han anomenat. Fets d'un esquelet metàl·lic de quatre metres d'alt per dos d'ample, compten amb un revestiment fet a partir de xarxes de plàstic verd. El vent empeny la boira muntanya amunt i les gotes queden atrapades a les xarxes. Després, són recollides i transportades per un tub a un dipòsit amb una capacitat de cinc mil litres. Allà mateix es troba ara Pereira, que verifica el nivell de l'aigua: ple.
“Els captadors de boira són una idea senzilla, però veiem que funciona. En indrets com aquest, on hi ha dèficit hídric, les plantes necessiten ajuda”, diu Pereira. És una mena d'ajuda per a l'autoajuda de la natura. Del dipòsit, en surten mànegues en direcció a arbres de nova plantació.
Fa sis anys, uns grans incendis van arrasar aquesta regió. Encara ara veiem arbustos amb branques cremades. El foc va destruir 1.500 cases i van morir 50 persones. Actualment, Pereira i el seu col·lega de la municipalitat estan treballant a reforestar boscos, fer les plantes més resistents a la sequera i evitar que es produeixin nous incendis devastadors.
En el decurs del darrer any han plantat 450 plançons de roure autòcton. Alguns, els van deixar a la seva sort, i no han sobreviscut. En altres, van posar-hi una mena de captador de boira en miniatura: un esquelet de filferro cobert amb una xarxa de plàstic per captar la humitat de l'aire per a cada planta. El 60% dels arbres plantats han superat el primer any.
Les millors opcions de supervivència les van tenir roures joves que tenien una mena de capolls de cartró, els quals formaven com una mena d'anell gruixut al voltant de la planta i cada dos mesos s'omplien amb l'aigua recollida dels captadors de boira. A poc a poc, es filtrava a la terra, de manera que els joves arbres rebien aigua en tot moment durant el primer i crític any. Pereira s'agenolla i passa la mà per les fulles verdes i delicades d'un jove roure. El 90% se n'ha sortit.
Els capolls provenen dels Països Baixos i la idea dels captadors de boira, de les Canàries. Per a André Mota, del Consell Municipal, aquests exemples demostren que a Europa hi pot haver molt d'aprenentatge comú. Recentment, va venir de visita un agricultor de l'Algarve per comprovar si els captadors de boira són aplicables a la seva zona.
Moniatos, captadors de boira, embassaments gegants: aquests casos representen intents d'adaptació als canvis en el clima, no pas per aturar-los. La lluita contra la sequera pot resultar arbitrària, de vegades també descoratjadora, perquè les solucions són molt locals i diferents. L'anhel d'un pla magistral és gran, i enganyós. Es fa difícil de formular almenys una visió fàcilment comprensible, sota la qual es puguin agrupar totes les solucions, tinguin més o menys èxit.
Però hi ha una caixa d'eines, que en conté moltes de petites i algunes de més grans, amb la qual potser es podria frenar la sequera.
Florència, Itàlia: llits de grava a les voreres
Fabio Masi és un dels que treballen amb aquesta caixa d'eines. 25 anys enrere va fundar a Florència amb uns quants socis l'empresa d'enginyeria Iridra. La crisi hídrica només es podrà solucionar amb la natura, mai contra ella: amb aquesta concepció planifica projectes a Europa i arreu del món amb els quals es pot estalviar o obtenir aigua. “La indústria i l'agricultura sempre s'han desenvolupat cegament per augmentar els beneficis”, diu. Els danys ocasionats només es poden reparar de forma gradual.
La duresa del canvi es fa notar a la plana del riu Po, al nord d'Itàlia, una enorme regió agrària, que produeix hortalisses, cereals i productes carnis per a mig continent. “Aquí hi ha quatre milions de caps de bestiar, amb un consum de farratge i aigua, i excreció de purins que equivalen a una població de 120 milions de persones”, calcula Masi. Tot plegat, amb efectes pertinents en el subministrament d'aigua en èpoques de sequera.
Basi considera inevitables les pugnes pel repartiment de l'aigua. Ell espera que els agricultors hi surtin guanyant, perquè, si no, el producte interior brut d'Itàlia cauria en picat i les cadenes convencionals de subministrament d'aliments es veurien interrompudes. “És probable que en un futur la població del nord d'Itàlia vegi restringit durant unes hores al dia l'accés a l'aigua, com ara ja passa a Sicília”, assegura.
Masi descriu un escenari futur encara més fosc. “Hi haurà conflictes arreu del món. Les persones mataran per poder aconseguir recursos.”
Precisament per això considera que cada petit projecte és important, que estalviar aigua ajuda i regenera o salva fonts. En una escola de la localitat siciliana de Ferla, per exemple, ha penjat a l'exterior de les parets simples jardineres amb flors. L'aigua amb la qual els nens es renten les mans goteja a través d'aquestes jardineres, fa créixer les plantes, es neteja i es torna a captar per després utilitzar-la com a aigües grises per netejar els lavabos.
“Aquestes parets verdes es poden instal·lar perfectament en un domicili de quatre persones amb sis metres quadrats de superfície de paret”, diu Masi, que té planificats projectes semblants a Tunísia, Jordània i el Líban. “Té un cost baix, estalvia aigua i millora el clima.”
Actualment, l'enginyer s'ocupa de fer de Milà, en paraules seves, una “ciutat esponja”. Mitjançant llits de grava o petites àrees verdes a les voreres vol aconseguir que la pluja precipitada es filtri lentament, en comptes que es desaigüi sense profit per superfícies impermeables i canalitzacions d'aigües residuals.
Quan Masi va obrir l'any 1998 la seva empresa d'enginyeria, gairebé tots els projectes s'adreçaven a solucions convencionals: aigua potable per a usos industrials i agrícoles, àrees impermeables, cursos de rius rectificats, canalitzacions de formigó per a aigües residuals, etc. Moltes d'aquestes solucions han agreujat la crisi. Avui, Masi posa a disposició de tothom a Internet els seus resultats d'investigació i les seves solucions tècniques. “Hem fet recerca durant dècades”, diu. “Ara disposem de les tecnologies adequades. Apliquem-les de forma conjunta, tan ràpid com sigui possible.”
Tornem a la natura? Ambientòlogues com Paula Pereira a la seva roureda, investigadores com Anna Keutgen amb les seves carxofes austríaques, horticultors ecològics com Rémi Laurendeau a l'oest de França o desenvolupadors com Fabio Masi ofereixen enfocaments per trobar solucions.
Tanmateix, el sector de l'agricultura a Europa és una indústria amb un volum de negoci de milers de milions, que depèn d'ingents quantitats d'aigua i que té un fort interès a continuar servint-se de rius, llacs i embassaments. El lobby agrari constata que només així es pot garantir la nutrició mundial. Es troba la humanitat davant d'un dilema per al qual no hi ha cap resposta bona?
Masi diu que les solucions naturals, com les que ell aplica, “faran una contribució essencial” per atenuar els efectes de la sequera. Mentre les entitats agràries convencionals argumenten que una protecció excessiva del medi ambient podria desembocar en una crisi de subministrament, Fabio Masi està convençut del contrari.
“Només podrem garantir a Europa i arreu del món la seguretat alimentària si fem una reconversió a l'agricultura verda i sostenible”, afirma. “Cal estalviar i emmagatzemar aigua, i reciclar-la en el marc d'un circuit ecològic. No hi ha cap altre camí.”
Agricultura contra preservació de natura i clima: estem davant d'un conflicte que s'estén per tot Europa. Tot just l'11 de juliol, el Parlament Europeu va debatre sobre un projecte de llei de la Comissió per a la “renaturalització”. El projecte preveu restituir fins al 2030 almenys el 20% de totes les terres de cultiu a un estat natural. El tractament de l'aigua hi té un paper important.
Els partits conservadors i de dretes van votar en contra de la llei, també el Partit Popular Europeu, del qual formen part la CDU i la CSU. Segons ells, el projecte de llei perjudica el sector agrícola. Amb tot, la majoria de diputats van votar-hi a favor. Entre els seus arguments, que la nova política segueix el consens científic, recupera l'ecosistema europeu, té en compte els sectors agrícola i piscícola, i garanteix un planeta habitable a les generacions futures. El pas següent és que els diferents governs dels estats membres aprovin la llei als consells de ministres.
Alentejo, sud de Portugal: el cicle de la natura
La manera com el canvi de rumb vers la natura podria tenir èxit es pot visitar a casa d'un pioner com Alfredo Sendim, a l'Alentejo, al sud de Portugal. Quan va morir el seu avi el 1990, ell va heretar-ne les propietats. Allí ja només hi vivien dues persones grans; la resta n'havia fugit. Qui volia viure allí, una de les regions més seques i pobres de Portugal?
Sendim, de 59 anys, va intentar-ho amb la cria d'ovelles. El sòl estava tan sec que els animals amb prou feines es podien alimentar. “Nosaltres pensem que el planeta està en contra nostra, però la responsabilitat és nostra. Nosaltres destruïm els sòls, exhaurim la natura”, afirma.
I avui? Un mantell verd s'estén sobre els prats de la seva finca Freixo do Meio. En un estanc, uns ànecs hi fan un passeig. Roselles i blauets delimiten el vessant d'un barranc. “Quina olor que fa”, diu entusiasmat.
Respectar el cicle de la natura és la idea central de la granja de Sendim. Ell va recordar-se de l'antic principi d'una agricultura mediterrània mixta, en la qual lluminosos boscos es conjuguen amb el conreu de cultius i la cria d'ovelles. En les seves 550 hectàrees creixen, entre d'altres, alzines, llorers i figueres. S'hi troben amb abundància mates de maduixeres i ginesta, i les flors i herbes atreuen els insectes.
Segons Sendim, és decisiu protegir els sòls per assegurar el cicle de l'aigua. Mentre posa la mà en un roure cobert de liquen diu: “Els arbres regalen ombra, d'aquesta manera la terra no s'escalfa tant. Així, l'aigua s'hi filtra millor.”
L'aigua de pluja és recollida en deu dipòsits, els barrancs s'estenen per tota la zona. Al lluny se sent un tractor. Aquí es produeixen un centenar de productes diferents, hi ha una carnisseria pròpia i un forn de pa.
Potser la verdor dels seus camps i boscos són només un somni bonic, i potser no es pot alimentar tot el continent amb aquest model. O sí? Grups de visitants d'arreu d'Europa van a visitar Sendim per conèixer el seu concepte. Fins i tot el ministre de Medi Ambient de Portugal va anar-hi. El camí que porta a la seva granja porta per nom Caminho do Futuro, ‘el camí del futur’.