A la Llei de museus que la Generalitat de Catalunya va promulgar el 1990, aquesta defineix el museu “com un centre de servei cultural necessàriament obert i relacionat amb la societat que l’envolta” i “és responsable d’aquest patrimoni [històric, artístic, arqueològic, tècnic i científic de Catalunya] i s’encarrega de custodiar-lo”. A aquests conceptes preliminars, el text afegeix una catalogació, des dels museus nacionals fins als “comarcals, locals i monogràfics, als quals correspon un paper decisiu com a potenciadors de la dinàmica cultural de cada territori”.
En aquesta línia, el 27 de novembre de 2015 es creava la Xarxa Territorial de Museus de les Comarques de Girona, impulsada conjuntament per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, amb la finalitat, segons va declarar l’aleshores conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Ferran Mascarell, “de potenciar la capacitat d’atracció dels museus gironins donant un impuls a la seva modernització, a la captació d’un públic més ampli, a l’estímul de la recerca aplicada”. La Xarxa, que va ser una iniciativa pionera a Catalunya, consta dels 26 museus de caires diversos que ara us presentem al llarg dels cinc capítols d’aquesta sèrie. En aquest primer escrit trobareu els sis centres ubicats a la ciutat de Girona
Museu d’Història de Girona
Carrer de la Força, 27
Tel. 972 222 229
www.girona.cat/museuhistoria
A/e: museuhistoria@ajgirona.cat
De dimarts a dissabte: de 10.30 h a 18.30 h
Diumenges i festius: de 10.30 h a 13.30 h
El Museu d’Història de Girona preserva part del relat de la ciutat, però també la història de l’edifici en què s’ubica; i és per aquest per on comencem la visita. El que antigament havia estat un casalot gòtic al centre de la ciutat, habitat per la família Cartellà, va convertir-se, quan aquesta va vendre’l als frares caputxins, en convent. La transacció tingué lloc el 1733, i gairebé tres dècades més tard la comunitat religiosa emprendria les obres de construcció del cenobi de l’orde de Sant Antoni de Pàdua. Entre els espais, destaca per la seua singularitat el dessecador de cadàvers, una mena de cripta habilitada per a acollir divuit frares difunts que eren col·locats asseguts fins a la dessecació dels seus cossos. Al cap de dos anys, les presències momificades eren vestides amb els hàbits religiosos i exhibides, com a objecte de reflexió sobre la brevetat de la vida, la mort i la consciència del temps fugisser. Tempus fugit. El dessecador gironí es conserva com l’únic exemple sencer a Catalunya.
El convent posseeix altres espais singulars recomanables, com la carbonera subterrània, amb els seus passadissos i escales d’accés.
Dèiem línies amunt que el Museu d’Història de Girona conserva part del relat de la ciutat, i així és. No hi cerqueu una estructura cronològica dels continguts, purament historicista, sinó més aviat un plantejament temàtic sobre fets i trets rellevants de la població. Hi trobareu el despatx de l’escriptor i periodista Carles Rahola, amb alguns dels seus objectes exposats, que va ser afusellat el 15 de març del 1939 al cementiri de Girona per l’exèrcit franquista; o bé, tot fent un salt en el temps, un espai dedicat a la industrialització de Girona.
Fou a finals del segle XIX, quan la ciutat esdevingué una peça ineludible en l’escena industrial catalana. S’hi instal·laren alguns complexos del ram tèxtil, entre els quals destacà la Grober, una fàbrica que va arribar a comptar amb 1.500 treballadors, entre dones, homes i xiquets. El Museu exhibeix fotografies, maquinària tèxtil, com ordidors, i alguns instruments propis de les instal·lacions elèctriques de l’època.
Retrocedim, encara més, i el salt temporal situa el visitant a l’època romana, davant d’un mosaic provinent d’una de les vil·les, moltes d’elles d’un luxe innegable, que conformaren el suburbium gironí.
El recorregut museístic ens permet seguir viatjant pel temps, al naixement de la impremta, o bé retrocedir a l’època medieval, quan Girona posseí una transcendència indiscutible i algunes de les seues dones, un poder fora de mida, com la comtessa Ermessenda de Carcassona, impulsora de la catedral i del monestir de Sant Daniel, molt vinculada a la primera per ser-ne bisbe el seu germà Pere Roger.
De passada, podem recórrer la memòria de la ciutat barroca, la guerra amb França, els corrents modernista i noucentista, o fer-nos una idea del panorama radiofònic, tot aturant-nos a la Guerra Civil i la dictadura, i abans a la República, i catapultar-nos al retorn de la democràcia i a l’estreta relació que manté la ciutat amb la sardana. Fet i fet, el recorregut per aquesta visió polièdrica que proposa el Museu d’Història de Girona contribueix a copsar què és i qui és Girona i els seus habitants.
Museu Tresor de la Catedral de Girona
Plaça de la Catedral
Tel. 972 427 189
www.catedraldegirona.cat
A/e: visites@catedraldegirona.cat
De dilluns a dissabte: de 10 h a 18 h
Diumenges i festius: de 12 h a 18 h
La catedral de Girona concentra una notable quantitat d’art sacre de diferents èpoques. Una gran col·lecció d’obres que el Capítol de la Catedral de Girona ha anat ampliant al llarg del temps. Hi trobareu representacions de totes les èpoques, des del segle XI fins a l’actualitat, distribuïdes en quatre espais de les sales capitulars, construïdes a principis del segle XVIII com a espais de reunió del Capítol. Aquestes contenen el tresor capitular des del 1951.
Per ordre de visita, la primera sala, a títol introductori, exhibeix una barreja d’obres de diferents èpoques —del romànic al barroc, passant per al-Àndalus— que donen idea de l’abast de la magnitud del fons artístic. La mirada és atreta per una talla romànica, una marededeu de fusta del segle XII, i per l’arqueta d’Hixam II, del segle X, profusament ornamentada en plata. Sembla que fou un regal del califa de Còrdova al bisbe de Girona.
Si continuem la deambulació, la segona sala conté una col·lecció de creus processionals, l’element central de la qual és la custòdia d’or, signada per Francesc Artau i datada del segle XV, una obra mestra de l’orfebreria gòtica catalana. Aquestes peces, però, continuen mantenint la seua presència en processons i actes litúrgics diversos. En el mateix espai, trobareu destacats el retaule renaixentista de santa Helena i l’escultura gòtica de sant Carlemany.
A la sala següent s’exposen petites peces d’orfebreria, com el segell de la comtessa Ermessenda, i manuscrits, entre els quals caldrà detenir-se davant la Bíblia de Carles V de França i del Beatus. Aquesta segona obra data del segle X, amb 284 folis escrits en lletra visigòtica i en què s’ha recorregut a la policromia. Curiosament, va ser acabat l’any 975 per una parella mixta: el monjo Emeteri i la monja Ende, una de les poques artistes femenines citades en època medieval.
El recorregut museístic finalitza amb l’exhibició d’una última peça a la qual se li dedica tot un espai. I no és per a menys: es tracta del Tapís de la Creació, un brodat de finals del segle XI o principis del XII, amb una càrrega iconogràfica excepcional, que il·lustra, entre d’altres, escenes del Gènesi, els mesos de l’any o la descoberta de la Vera Creu.
Museu d’Art de Girona
Pujada de la Catedral, 12
Tel. 972 203 834
https://museuart.cat
A/e: museuart_girona.cultura@gencat.cat
De dimarts a dissabte: de 10 h a 19 h
Diumenges i festius: de 10 h a 14 h
A tocar de la catedral, hi ha el Palau Episcopal, d’una solidesa excepcional i un dels edificis més nobles de la Girona medieval. Va ser seu de la diòcesi de Girona i de la seua cúria, i, oposadament, va fer funcions de presó. Apareix citat en documents per primera vegada a finals del segle X, i a partir de la segona meitat del segle XII, sota l’episcopat de Guillem de Peratallada, es construeix un nou contenidor que serà reformat i ampliat amb el pas dels segles. Com tot, té moments de llums i ombres: pateix els setges napoleònics, el pas de la Guerra Civil, al final de la qual recupera la seua funció primigènia fins al 1973, quan el bisbe l’abandonà com a residència habitual. El 1976 la Diputació de Girona i el Bisbat de Girona van signar un conveni a través del qual es formava el Museu d’Art de Girona. La Diputació aportava part del fons del Museu Provincial d’Antiguitats i Belles Arts, fundat el 1845, i en sufragava els costos de gestió i funcionament. El Bisbat, per la seua part, hi afegia el fons del Museu Diocesà i cedia el Palau Episcopal. El 1992 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya n’assumia les tasques de gestió, fins a la data dutes a terme per la Diputació de Girona.
D’altra banda, a la seu primigènia del Museu s’afegí posteriorment l’antic hospital de Santa Caterina, els orígens del qual remunten al segle XIII, amb una farmàcia considerada un dels conjunts més notables dels segles XVII i XVIII, juntament amb la farmàcia de Llívia. A diferència d’aquesta, que era d’accés públic, la de Santa Caterina era una farmàcia hospitalària. Avui es pot contemplar una col·lecció de més de 300 pots de ceràmica blanca vitrificada, diversos morters, flascons de vidre bufat i recipients de fusta, entre d’altres objectes. Conserva, també, una biblioteca, amb nombrosos tractats de medicina, des de l’època medieval fins a mitjan segle XX.
Amb tot, en l’actualitat el Museu d’Art de Girona posseeix 13.753 obres catalogades, que el converteixen en un dels fons més rics de Catalunya.
Al Palau Episcopal podreu assistir a un recorregut historicoartístic, des de l’època medieval —amb mostres romàniques i gòtiques—, fins al segle XX, tot deambulant per obres renaixentistes, barroques i dels diferents estils que es donaren entre els segles XIX i XX.
Pel que fa a l’Antic Hospital de Santa Caterina, aquest exhibeix, tal com hem citat anteriorment, la seua farmàcia amb tot el fons relacionat; i a l’Antiga Capella, dues obres centren l’atenció del visitant: el Tors de Venus, d’Aristides Maillol, i El Gran Dia de Girona, de Ramon Martí Alsina.
Podreu completar el recorregut a l’Antic Hospital amb un espai dedicat a la interpretació de la història hospitalària a la ciutat de Girona.
Museu d’Història dels Jueus
Carrer de la Força, 8
Tel. 972 216 761
www.girona.cat/call/cat/museu.php
A/e: reserves.callgirona@ajgirona.cat
De dilluns a dissabte: de 10 h a 19 h
Diumenges i festius: de 10 h a 14 h
El call de Girona va sobreeixir entre les comunitats jueves d’Occident per ser una de les més importants. Es desplegà al carrer de la Força i adjacents, que acolliren, des del segle XII, una mitjana de 800 persones, tot i que la presència jueva a la ciutat apareix en documents des del segle IX.
El call proporcionà a la ciutat una font inestimable de cultura, amb la presència d’intel·lectuals i escriptors, i fins i tot d’una escola cabalística.
El Museu d’Història dels Jueus va més enllà de l’àmbit estricte de l’escena local: pretén oferir al visitant una mirada àmplia i en profunditat sobre les comunitats jueves a Catalunya i la seua organització, distingint-ne els trets identitaris i remarcant la influència que han exercit sobre la cultura autòctona.
El centre estructura el recorregut expositiu a partir de diversos àmbits de caire temàtic. Partint dels orígens, des de la persecució en època romana i la consegüent diàspora, el viatge continua immergint-se en els calls i revelant la seua estructura urbana dins les ciutats de la Catalunya medieval, il·lustrada amb l’exemple gironí.
L’aljama fou l’estructura política i organitzativa de les comunitats jueves, tot i que depenia estretament del poder cristià, a qui devien el pagament de tributs a canvi d’alguns privilegis. En aquest àmbit s’exposen algunes peces ineludibles, com una gerra de tres nanses, o una sivella de bronze amb la imatge del Leviatan.
Si l’aljama regia la comunitat, la família s’estructurava a partir de tradicions i episodis assenyalats, com els matrimonis o el naixement d’un infant. La llei jueva era, a més, molt estricta quant al compliment de les tradicions i, entre d’altres, en les qüestions alimentàries. I era en l’àmbit domèstic on la presència de la mare, de la dona jueva, cobrava un paper rellevant: havia de conèixer i complir rigorosament la llei i els rituals. Detingueu-vos davant del quetubà, o contracte matrimonial, per descobrir drets i obligacions de la núvia. Aquest document és l’únic del gènere que s’ha localitzat a les comarques gironines.
El recorregut continua per la sinagoga, que va fer també funció de nucli de reunió, d’estudi, a banda de pregària; pel cementiri jueu, il·lustrat amb làpides medievals gironines; per l’esfera professional i comercial, però també científica, amb destacats metges, cartògrafs i astrònoms, i per les tensions i radicalització de posicions, que van convertir les comunitats jueves en blanc d’atacs a partir del segle XIV, o de la Inquisició mateixa un segle més tard.
Finalment, podreu endinsar-vos virtualment en els banys de les dones, o micvé, a través de l’experiència amb ulleres de realitat virtual.
Museu d’Arqueologia de Catalunya, seu de Girona
Monestir de Sant Pere de Galligants
Santa Llúcia, 8
Tel. 972 202 632
www.macgirona.cat
A/e: macgirona.cultura@gencat.cat
De dimarts a dissabte: de 10 h a 18 h
Diumenges i festius: de 10 h a 14 h
La seu gironina del Museu d’Arqueologia de Catalunya va nàixer dels fons del Museu Provincial d’Antiguitats i Belles Arts. Aquest va ser creat el 1845 per la Comissió Provincial de Monuments i és, per tant, un dels més antics de Catalunya. El d’arqueologia s’instal·là el 1857 al claustre del monestir de Sant Pere de Galligants, als afores de la ciutat, abandonat des de la desamortització per la comunitat benedictina que l’havia habitat.
El monestir de Sant Pere de Galligants, o el que queda d’ell —l’església i el claustre—, és d’estil romànic, una de les mostres més excepcionals del romànic català. Fou construït a sobre d’un temple anterior, que ja existia a inicis del segle X i del qual només queden traces. La construcció de Sant Pere de Galligants s’iniciaria cap al 1131, quan Ramon Berenguer el Gran cedí un important donatiu per a sufragar les obres.
Si tornem al Museu, aquest no fou obert al públic fins al 1870, quan finalitzaren les obres al sobreclaustre del cenobi. L’any 1992 seria traspassat a la Generalitat de Catalunya, que l’inclouria com a seu local del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
El discurs museístic del centre s’articula a partir de l’estudi de l’activitat humana, des de l’aparició de les primeres comunitats fins a l’època tardoromana. Els materials arqueològics que il·lustren aquesta evolució han estat trobats a les excavacions dels jaciments de les comarques gironines, com ara les primeres expedicions a Empúries, dutes a terme el 1846 per la Comissió de Monuments, que aportaren el fons fundacional del primigeni Museu Provincial d’Antiguitats i Belles Arts. A aquestes s’afegirien inscripcions i escultures romanes de la ciutat de Gerunda (Girona), trobades en les obres que es duien a terme a la ciutat, després de la Guerra de la Independència.
L’experiència que el visitant podrà viure al Museu és d’una notable singularitat: el maridatge entre el contingut i el continent, entre les obres i l’edifici, aporten impressions visuals i personals memorables. Cal deambular en aquest entorn d’una bellesa superlativa, combinant l’antiguitat o la prehistòria amb l’esveltesa del temple medieval.
Museu del Cinema - Col·lecció Tomàs Mallol
Carrer de la Sèquia, 1
Tel. 972 412 777
museudelcinema.girona.cat
A/e: info@museudelcinema.cat
De dimarts a dissabte: de 10 h a 18 h
Diumenges i festius: de 10 h a 14 h
La col·lecció Tomàs Mallol va ser adquirida per l’Ajuntament de Girona el 1994. L’arribada d’aquest fons d’objectes cinematogràfics i precinematogràfics esdevindria el motor perquè quatre anys més tard obrira les portes a la mateixa ciutat el Museu del Cinema. Corria el 8 d’abril de 1998, i aquella inauguració el situava com el primer centre a l’Estat espanyol especialitzat en l’art cinematogràfic i els espectacles visuals.
El centre es troba ubicat a la Casa de les Aigües, anomenada així per haver estat la seu de la companyia d’aigües de Girona. L’edifici, de final del segle XIX, consta de tres plantes i d’una superfície total de 2.500 metres quadrats.
L’objectiu principal del Museu del Cinema és sensibilitzar i afavorir la comprensió i el coneixement de la història de la imatge en moviment i del cinema, a través de la conservació, la recerca i l’exposició permanent de la col·lecció Tomàs Mallol i d’altres fons. El Museu organitza, a més, activitats que permeten al visitant aprofundir en la temàtica.
La col·lecció del fotògraf i col·leccionista gironí Tomàs Mallol consta d’unes 20.000 unitats, entre les quals es poden trobar uns 8.000 objectes, aparells i instruments cinematogràfics de totes les èpoques, així com prop de 10.000 documents amb imatges fixes (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films de tot tipus i una biblioteca amb més de 700 publicacions, entre llibres i revistes.
La mirada àmplia de Mallol va permetre-li col·leccionar objectes emmarcats entre mitjan segle XVII i 1970. No obstant això, el gruix de la col·lecció se situa entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del segle XX.
Entre 1968 i 1998, Mallol va crear la seua col·lecció, tot recorrent obsessivament els mercats i encants de Catalunya, però també d’Espanya i França. Tenia contactes personals amb antiquaris especialistes en cinema i fotografia, que li facilitaven els objectes precinematogràfics que aconseguien.
Més enllà de la divulgació i exhibició del fons de Tomàs Mallol, el Museu del Cinema alberga l’Institut d’Estudis del Museu del Cinema, el qual fomenta la investigació i el coneixement especialitzat en l’art i la tècnica del cinema i la imatge. L’Institut es presenta com un centre de consulta i d’intercanvi d’informació, així com potencia la recerca a partir del fons del Museu i organitza activitats de formació, cursos i iniciatives de caràcter divulgatiu o especialitzat.