El Borbó i la seva família ja són a Palma per passar-hi les vacances «oficials». Com és conegut, el titular de la monarquia espanyola i la seva consort són l’única parella reial de la Unió Europea que diferencia entre el descans estival «oficial» i el «privat».
Com sempre, tot d’una arribar a la capital balear es varen instal·lar en el palau de Marivent, la residència oficial de vacances reials. Igual que feia Joan Carles, el pare de l’actual cap de l’Estat. De fet, fou aquest el que inicià la tradició, la qual començà el 1973, quan, mentre era encara príncep d’Espanya per la gràcia del dictador Francisco Franco, va fer tancar el museu de pintura que hi havia a l’edifici i que la Diputació balear —titular per la cessió de l’antiga propietària— li cedís l’ús a ell i als seus descendents. O sigui: fa cinquanta anys que Marivent va ser furtat vergonyosament a la ciutadania de les Illes per part del Borbó. Sense manies.
L’edifici, ubicat en primera línia de mar a la zona de Portopí - Cala Major, va ser llegat el 1965 al «poble balear» per la viuda del magnat que el va fer construir, amb la intenció que acollís un museu d’art. En el seu nom l’acceptà la Diputació de les Illes, l’únic ens oficial que, durant la dictadura de Francisco Franco, tenia la representació institucional del conjunt de l’arxipèlag.
En efecte, es dedicà a museu pictòric durant els vuit anys següents, obert per a tots els ciutadans. Tanmateix, per a desgràcia de la cultura a les Illes, es creuà amb aquell llegat la personalitat maleducada, aviciada i consentida fins a l’extrem de Joan Carles de Borbó, successor del dictador des de 1969. En aquell moment, el llavors príncep d’Espanya es dedicava a la «vida boja» i regalada. Sobretot durant l’estiu a Mallorca, on tenia una molt atapeïda agenda de bauxes sense fi amb la quadrilla que formava amb els seus col·legues, entre els quals destacava el suposat príncep georgià Zourab Tchokotua, el seu gran amic des del temps que compartiren internat a Roma.
Tant li agradava Mallorca al Borbó que confessà al seu amic de tota la vida, Zourab —o Zu, així l’anomenava—, que li agradaria disposar d’una casa a l’illa per poder instal·lar-s’hi de forma continuada al llarg de tots els mesos de calor. No li pareixia molt còmode viure en un hotel, tal com feia —en el Victòria, situat al passeig Marítim de Palma— fins aquell moment. En una casa se sentiria més lliure, sense les mirades inconvenients que sempre hi pot haver en un hotel i, sobretot, disposar d’un immoble a posta li donaria l’excusa perfecta per estar més temps a l’illa. Es podria dedicar amb més intensitat al que li agradava: navegar, prendre el sol, sortir de bauxa nocturna i posar banyes a la seva esposa.
La petició que li va fer a Zu era com un tir segur. El sogre de l’amic, un important patrici de la dictadura a Balears, anomenat Pedro Salas, tenia fil directe amb totes les autoritats. Era ideal per fer la gestió. Hauria quedat una mica malament que ell, el príncep franquista, es rebaixàs a fer-la directament. Per descomptat, no estava disposat a llogar ni comprar la casa. Volia que li regalassin o com a poc que li cedissin. Encarregà a Zu que li trobàs l’immoble. Això sí, havia de ser d'un rang a l’altura de la seva condició d’hereu de Franco.
Zu estava casat amb Marieta Salas, filla del citat Pedro Salas, un important empresari i destacat personatge de la dictadura, expresident de la Diputació —entre 1948 i 1954— i amb intenses connexions polítiques en tots els nivells més decisius. Quan Zu parlà amb el seu sogre sobre la idea de Joan Carles, ben aviat decidiren quin seria l’objectiu: un edifici en primera línia de costa que era conegut pels veïnats com Can Saridakis —pel llinatge del mecenes que el feu construir— i que el seu propietari inicial havia batejat com a Marivent. Li presentaren la idea a l’hereu de Franco, que des de tot d’una es mostrà entusiasmat.
Hi havia un problema seriós, però: era un museu, legalment cedit per a aquesta finalitat i no cap altra per part de la viuda de qui el va fer construir.
Problema? Quin problema?
Pedro Salas contactà a principis de 1973 amb el president de la Diputació, José Alcover, i li explicà el desig principesc. El càrrec institucional posà la idea en coneixement del capità general de Balears, el general Juan Herrera López; del governador civil i procurador en Corts, Enrique Ramos Fernández, i del batlle de Palma, Rafael de la Rosa. Les autoritats dictatorials de les Illes actuaren ràpidament. Els desitjos del príncep esdevingueren ordres per a aquells polítics franquistes.
El dissabte 4 d’agost de 1973 es reuniren en una de les sales de Marivent els quatre polítics citats, al capdavant del seguici institucional respectiu, amb Juan Carlos i Sofia. En un breu acte protocol·lari es va fer cessió per part de la Diputació de l’ús del palau i dels terrenys, i el successor de Franco acceptà la generosa cessió.
I el museu? Un detall sense importància. Què li importava al Borbó i als altres franquistes quelcom així? Res de res.
A la pràctica allò fou un furt —«apropiació de coses alienes sense violència», segons el diccionari— al poble balear. Res estrany sota una dictadura per a la qual les normes i lleis no limitaven la voluntat dels alts jerarques del règim, tal com era Joan Carles de Borbó. El que resulta sorprenent és que mig segle després encara ara tot segueixi igual.
Marivent
L’edifici mallorquí que acull les vacances de la família dels Borbons va ser construït per ordre de Ioannes Saridakis, que va néixer a Alexandria el 1877 en el si d’una família grega benestant. Des de ben jove s’enamorà de l’art. Però les obligacions familiars el canalitzaren cap als estudis d’enginyeria de mines. Una vegada titulat, treballà en jaciments de coure a Xile, però mai va perdre el cuquet per l’art.
El temps que passà a Xile fou decisiu per dedicar-se a la seva passió. Allà entrà en contacte amb el pintor Pedro Lira, del qual va ser alumne. Adquirí un gran domini tècnic i s’atreví a abandonar la feina d’enginyer per dedicar-se només a la pintura. Però el que li canvià la vida de bon de veres fou conèixer en aquell mateix país Laura Mounier, una escultora viuda i hereva d’un magnat espanyol —Matías Granja— que havia fet una gran fortuna.
La passió artística compartida els uní estretament fins al punt que es convertiren en parella i es casaren. El matrimoni Saridakis-Mounier es va fer construir una luxosa mansió a Santiago, que es convertí en un dels llocs de trobada cultural, intel·lectual i artística més importants de Xile a principis de segle XX.
Just començada la dècada de 1920, el matrimoni projectà un viatge a Europa. En aquells moments Mallorca aixecava una gran expectació entre artistes de tot el món. Així que Ioannes i Laura no ho dubtaren i visitaren l'illa. Quan la parella hi arribà, tot d'una quedà encisada dels seus paisatges i decidí quedar-s’hi una temporada. Ben aviat, però, tots dos prengueren la decisió d’instal·lar-s’hi definitivament.
A partir d'aleshores cercaren un emplaçament on farien construir la mansió que seria la seva residència. Tots dos visitaren durant mesos i mesos diferents indrets, en cada un dels quals Saridakis dibuixava un esborrany de com podria ser la futura llar matrimonial. Finalment, un dia, mentre passejaven sobre les roques de Portopí - Cala Major, s’adonaren que havien trobat el solar que anhelaven.
El matrimoni adquirí la propietat d’uns 33.000 metres quadrats i encarregà a l’arquitecte mallorquí Guillem Forteza Pinya el projecte d’una casa a partir del dibuix que havia fet Ioannes. El 1923 s’iniciaren les obres que finalitzaren el 1925. Com que estava situada sobre un penya-segat que queia sobre la mar i damunt del qual hi sovintejaven vigoroses ventades, el matrimoni batejà la propietat com a «Mar i Vent».
Ben aviat, Marivent —com seria finalment conegut— es convertí —igual que havia estat la mansió de la parella a Santiago— en un lloc de trobada d’intel·lectuals i artistes. Durant setze anys el matrimoni va fer d’amfitrió de pintors, escriptoris, actors i actrius de cine internacional... fins que Laura morí el 1941.
Després d’un temps de viudetat, Saridakis es tornà a casar, ara amb Anunciación Marconi. El nou matrimoni residí a Marivent tota la vida. El pintor i mecenes hi morí el 1963 i deixà l’encàrrec a la seva hereva que, quan ella morís, la casa havia de passar a ser del «poble balear», amb la condició que es dediqués a ser un museu que mostrés la col·lecció artística atresorada durant tota la seva existència.
Marconi complí el desig del seu marit i el 1965 cedí «al poble balear» l’edifici i el solar mitjançant un contracte de donació signat amb la Diputació, perquè s’hi fes el museu previst per Saridakis. Així es feu i des de 1965 a 1972 els ciutadans el pogueren visitar.
Quan el 1973 l’ens públic franquista tancà el museu i cedí l’ús a Joan Carles de Borbó, l’hereu de Saridakis i Marconi, Carlos Hermann Marconi, va recórrer als tribunals, perquè, al seu entendre —i com era obvi—, s'estava incomplint el contracte de donació. Per tant, exigia la recuperació del terreny, de l'immoble i de tot el que hi havia dins. El 1978, però, de forma misteriosa —mai n’explicà la raó— renuncià als drets de recuperació de l’edifici mentre fos residència de vacances de la família Borbó.
Això sí, continuà reclamant que se li tornessin totes els objectes que hi havia en el seu interior, a la qual cosa l’altra part es negà. Deu anys més tard, el 1988, el Tribunal Suprem espanyol, després d’un llarguíssim plet, determinà que tots els mobles, obres d’art, biblioteca i tot el que contenia Marivent pertanyia a l’hereu. L’edifici fou buidat i reomplert amb art i mobles de Patrimoni de l’Estat espanyol.
De 1973 a avui
D’ençà del mateix estiu de 1973, just després de la cessió feta per la Diputació, Marivent serví de residència oficial d’estiu per a Joan Carles i sa família.
El Borbó sempre s’hi va sentir còmode. Hi arribava a principis de juliol amb la família, s’hi feien tots junts la foto oficial i, tot seguit, Sofia desapareixia, tornava a Londres, on vivia des que el 1976 la parella se separà —tot i que això no va ser de públic coneixement fins molts anys després, si bé els lectors d'aquest setmanari ja ho sabien— i una vegada tot sol, Joan Carles podia dedicar-se durant tot l’estiu al que li agradava. Unes vacances que algun any s'arribaren a allargar més de dos mesos.
Gràcies a les estades estiuenques a Marivent i la vida nocturna que portava a l’illa, Joan Carles va conèixer moltes de les seves amants, com la que és considerada la seva primera parella de fet, la mallorquina Marta Gayà. També Marivent li servia per convidar-hi amics de bauxa i alguns membres d’altres famílies reials, com fou el cas el 1986 de Carles i Diana d’Anglaterra. Unes vacances que, com recordaria Lady Di en la seva biografia escrita per Andrew Morton, Joan Carles intentà lligar amb ella, cosa que l’horroritzà.
El 2012 la vida se li complicà força al Borbó. El famós episodi del pobre elefant destapà que la seva parella de fet en aquells moments era Corinna Larsen i que el matrimoni amb Sofia no era més que una farsa. La situació s’anà degradant tant que el 2014 es veié obligat a abdicar. Posteriorment, la separació traumàtica de la parella acabà en una polèmica encara més intensa i d’abast internacional en conèixer-se que havia amagat molts milions a Suïssa, de procedència ignota.
De resultes d’aquell escàndol, el Borbó fou obligat a partir d’Espanya el 2020. I des de llavors resideix com un magnat —sense que ningú hagi explicat d’on treu els diners— en una mansió valorada en uns 11 milions de dòlars —quasi al nivell dels preus de Balears—, situada en una illa dels Emirats Àrabs Units. Mai ha tornat a Mallorca.
El seu fill, coronat —metafòricament, perquè els reis espanyols són proclamats, no coronats i no porten mai corona— el juny de 2014, honra la tradició d’anar a Marivent cada estiu. Però res a veure amb son pare. Felip hi passa molt poc temps. Una setmana o, com a molt, deu dies a l’any.
La raó és que a la seva esposa, l’experiodista Letícia Ortiz, no li agrada gens ni mica l’illa i, encara menys, la calor humida que hi fa durant l’agost. Ni tampoc les obligacions oficials i els compromisos privats que el cap de l’Estat i sa família han d'assumir mentre estiuegen. «Tu et creus que això són vacances?», li enflocà, visiblement irritada, a un astorat periodista quan s’atreví a demanar a tan augusta presència com li anaven les vacances mallorquines d’estiu. L’anècdota es va fer famosa l’agost de 2010, quan Ortiz encara no era consort, sinó únicament dona de l’aleshores hereu de la corona inventada per Francisco Franco el 1969 i que encara portava Joan Carles.
L'animadversió de Letícia cap a l’estiu mallorquí no canvià quan el seu espòs passà a fer feina de cap de l’Estat espanyol. Tot el contrari. Segons coincidència general de les publicacions especialitzades en xafarderies socials i reials, procura passar el mínim temps possible a Marivent. L'estada se sol reduir una setmana o setmana i mitja durant la qual Felip participa en una regata i, entre altres activitats, tota la família celebra una recepció a representants de les societats illenques —a la qual, per cert, aquest setmanari no assisteix a pesar d'haver-hi estat convidat tant l'any passat com enguany— i, tot d’una que poden, parteixen tots cap a les ja tradicionals vacances «privades».
El resultat de l’actitud de l’antiga periodista és que el palau de Marivent queda buit gairebé tot l’any. Amb prou feines la família l'usa deu dels tres-cents seixanta-cinc dies. Sofia n'hi sol passar alguns més, acompanyada de convidats, quasi mai coincidint amb el fill, nora i netes.
De poc serveixen, doncs, els fins a 2 milions anuals que el Govern balear dedica a la neteja del palau. Una quantitat a la qual cal afegir el quart de milió per tasques de manteniment que aporta Patrimoni de l'Estat. Així mateix, els pressupostos generals hi destinen partides ignotes que tenen relació amb la seguretat, el servei domèstic i totes les altres despeses a les quals s’ha de fer front per tenir preparat sempre el palau per si les potencials egrègies presències es converteixen en acte. No hi ha dades exactes de quant costa al contribuent mantenir el palau. L'Estat no fa pública aquesta informació. Però de segur que no és poc.
I tot —com s'ha dit— per a una estada del Borbó, dona i filles que mai supera els deu dies a l'any. Això ha provocat polèmiques polítiques recurrents els últims anys sobre la despesa que suposa per al Govern balear, amb les crítiques de formacions d’esquerra —PSOE, Podem i Més—, que han exigit que la Corona torni el palau al poble illenc. Com a intent de contestar les crítiques, la Casa Reial anuncià el 2017 que a partir d'aleshores s'obririen els jardins a les visites de la ciutadania, però amb limitacions: no s’hi pot accedir durant les festes de primavera ni tampoc entre el 15 de juliol i el 15 de setembre, dates reservades per si el cap de l’Estat i sa família hi volen anar.