El passat 28 de maig el PP va obtenir una gran victòria a les Pitiüses. A Eivissa, a les eleccions al Consell, arribà fins al 52,4% dels suports, mentre que tota l’esquerra -dispersada en quatre candidatures: PSOE, EU-Podemos i Ara Eivissa- es quedà en el 33% conjunt. Per la seva banda, al Consell de Formentera la dreta -Sa Unió, la marca local del PP- sumà el 47,1% de les paperetes, mentre que Gent per Formentera es quedà en el 26%, el PSOE en el 17,7% i Podem en el 4%.
Les coses han canviat radicalment a les eleccions al Senat, a les quals Eivissa i Formentera formen una sola circumscripció que tria un escó. Tot indicava, a la vista dels resultats de maig, que seria per al PP. Però no. Sorpresa. Ha guanyat l’esquerra. La qual va aparcar les diferències i, igual que ja havia fet en alguna ocasió anterior, i decidí fer una coalició conjunta. La unió fa la força i, en efecte, els vots dque fa quatre anys es desperdigaren entre quatre diferents candidatures enguany s'han concentrat per convertir el candidat, Juanjo Ferrer -un advocat nascut a Eivissa el 1970- en el nou senador progressita de les Pitiüses.
L’exemple de 1996. La candidatura victoriosa de Ferrer recorda a la mateixa operació que va protagonitzat Pilar Costa en el llunyà any 1996. Fins aleshores a Eivissa i Formentera la dreta hi guanyava sempre. A les elecions del Consell Insular i Parlament de 1995 el PP havia agranat tots els adversaris. L’esquerra estava abatuda. Fins que sorgí la idea de fer un experiment: unir-se tots els partits progressistes per concórrer amb una sola candidatura al Senat per Eivissa i Formentera, amb l’advocada aleshores independent -que posteriorment acabà essent militant del PSOE- Pilar Costa al capdavant.
Va ser un èxit. Costa es convertí en senadora. Quelcom que abans pareixia impossible perquè des de 1977 l’únic escó al Senat que triava Eivissa i Formentera havia estat per a la dreta. Però més important que això fou el fet que l’escó a la Cambra Alta espanyola mostrà el camí a tota l’esquerra per vèncer a la dreta a les Pitiüses a les eleccions al Consell d’Eivissa i Formentera -les dues illes formaren una sola institució insular fins a l’any 2007 quan cada una passà a tenir el respectiu Consell- i Parlament balear. No va ser fàcil però a partir de la victòria de Costa es posà en marxa un procés llarg, complex i no exempt de problemes i bregues que culminà amb una candidatura unitària de tota l’esquerra, el nacionalisme i l’ecologisme tant al Consell com al Parlament a les eleccions de 1999.
En efecte, tot el progressisme eivissenc formà la candidatura que s’anomenà Pacte Progressista que va obtenir 6 escons al Consell i al Parlament. Mentrestant, a Formentera tots les forces del mateix àmbit feren igual i s’ajuntaren en la Coalició d’Organitzacions Progressistes que obtengué l’únic escó al Consell i al Parlament que triava l’illa. En conseqüència, l’esquerra guanyà al Consell d’Eivissa i Formentera -7 a 6- i envià 7 diputats al Parlament, que resultaren decisius per poder formar, per primera vegada, el Govern del Pacte de Progrés. La nova majoria convertí Francesc Antich en el primer president progressista de la història de l’autogovern balear.
L’èxit del passat 23 de juliol que ha convertit Juanjo Ferrer en senador no vol dir que per força s’hagi de repetir la història de 1999, però una cosa és ben clara: quan el PP es troba fort a Eivissa, si l’esquerra es dispersa en diverses candidatures té entre molt difícil i impossible vèncer a la dreta, cosa que obre la porta als conservadors per guanyar còmodament també al Parlament balear.