Lletracremats

‘Ma féroce amie’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A l’escultora Camille Claudel


Com cada tarda, la dona, asseguda al banc de pedra, amb les mans agafades als canells i l’esquena recolzada contra el mur, recorre amb la vista el tros de cel que emmarca el pati interior i contempla impassible el joc dels núvols. Amb el pas dels anys, el seu cos feble i arruïnat ha adquirit una capacitat desmesurada per restar completament immòbil durant hores, mentre manté els ulls clavats en aquelles masses informes de vapor d’aigua i n’estudia els colors, les estructures i els volums canviants que adopten a mesura que creixen, abans de difuminar-se i extingir-se. Avui els petits grups de flocs blancs d’aparença inofensiva que es dissipen en forma de franges llargues i esfilagarsades li resulten tan familiars com els que suraven per damunt del seu cap aquell matí de primavera a la granja de Bellefontaine fa més de seixanta anys, quan posava per al fotògraf amb el vestit de mussolina i el barret de setí davant de la preciosa clemàtide, mig amagada darrere dels seus pares i al costat del seu germà Paul, que somreia a la càmera muntat en un cavallet de fusta. “La nostra mare no ens abraçava mai, Paul! Detestava l’afectuositat!”, murmura en veu baixa. “Era rígida i estava buida... Es limitava a complir amb els seus deures d’esposa i mare sense demostrar cap mena d’afecte! A tu t’estimava, sempre t’ha estimat! A mi no tant! De les dues filles, la preferida era Louise-Jeanne, la pianista de talent, dòcil i assenyada”. Esbossa un somriure trist, abaixa l’esguard i es mira els braços caiguts, les mans marcides, escasses de força, l’abric de llana desllustrat, les sabates de soles gastades, brutes de fang. “Detestava el meu optimisme irreductible, la meua impulsivitat. Em titllava d’orgullosa, feréstega i rebel. Mai no va entendre la meua passió per l’escultura, la necessitat que tenia de provar que posseïa aptituds per dedicar-m’hi, que podia viure del meu art! Es veu que vaig cometre un gran crim, no és així, Paul? Recorde, paraula per paraula, el contingut de la carta que vaig escriure a la mamà el novembre del 1913: He rebut la roba, els objectes d’higiene personal i els diners que m’heu enviat. Amb una quarta part d’aquesta paga hauria viscut molt tranquil·la al meu taller del Quai Bourbon. Va a durar molt de temps més aquesta broma? Hi ha per a molts dies? M’agradaria saber-ho, que m’explicàsseu el perquè! No m’enutjaré! Després d’haver sofert tant, mai no hagués sospitat una cosa així! Disset mesos, Paul! Disset mesos d’internament a Ville-Evrard, des del 10 de mars del 1913 al 7 de setembre del 1914, quan l’assetjament de l’exèrcit alemany va obligar a traslladar tots els interns des dels afores de París fins al manicomi de Montdevergues, a cinc quilòmetres d’Avinyó. Massa lluny de casa, de la mare, del meu estimat germà!”.

Va enlairar de nou la vista, pel nord entraven nuvolades baixes i grises, que adquirien pàl·lids matisos daurats a prop dels intersticis pels quals passava la llum del sol; una massa cada cop més fosca i uniforme que en pocs minuts va començar a descarregar una pluja fina, malgrat que persistent. Un plugim similar al que veia a través de les finestres del ferrocarril i mullava els fèrtils camps de Valclusa el dia que va ser conduïda a Montdevergues junt amb la resta d’alienats. “Què figurava en el diagnòstic dels doctors Truelle i Broquère que vau signar la mare i tu? Deliri sistemàtic de persecució basat principalment en interpretacions i fabulacions. Idees vanitoses i desvaris de grandesa. I en què consisteix el deliri, Paul? En quin moment entres dins de la categoria dels insensats, Paul? Reconec que des de petita he mostrat un caràcter obstinat i inconstant i que vaig sofrir un episodi espantós de confusió mental, tanmateix les meues capacitats intel·lectuals van restar i resten intactes, si més no en la mesura suficient per adonar-me del lamentable estat de les malaltes amb les qui m’obligueu a conviure. Centenars de joves pertorbades, de mirada esquiva i desconfiada i reaccions violentes, i ancianes desdentades, de maixelles flàccides i galtes pansides. Un regiment de gent irascible i cridaire amb les cabelleres greixoses i la roba impregnada de la sentor agra del pixum”. Prem els llavis i arrufa el nas; a causa d’un captiveri tan perllongat, el tuf a orins que amara els llits, el mobiliari, les estores i les parets de l’immoble se li ha enganxat de tal manera als narius que la mera remembrança li genera un fàstic insuportable, que quasi la fa perbocar. Cansada de remugar entre dents, encadena en silenci el reguitzell anàrquic de pensaments que li roseguen la ment dia rere dia. “La primera nit ací dins fou criminal, Paul! Vaig experimentar un pànic terrible i em vaig desorientar igual que les formigues quan perden el rastre que les conduirà de nou al seu cau! Sentia els passos ferms de les infermeres pel corredor mesclats amb els gemecs, els crits ferals i les rialles descontrolades que provenien de les cambres de tercera classe. Una remor orgànica i insistent que semblava formar part de l’edifici i que no va cessar fins a l’albada! A penes tenia forces, havia perdut vint-i-cinc quilos en poc més d’un any, durant l’internament a Ville-Evrard, i em vaig arrecerar en un racó de l’habitació amb les cames doblegades i el cap contra els genolls, protegit pels braços, com les meues escultures de dones ajupides que es repleguen i es corben sobre elles mateixes en cerca d’un refugi invisible que les aïlle del perill; les recordes, Paul? I, embolicada en la incomprensió i la foscor, vaig deixar passar les hores amb l’estúpida esperança que, amb les primeres clarors, els gruixuts murs del manicomi s’esvairien i tornaria a ser al Quai Bourbon, amb la bata i els cabells coberts de polsim blanc, davant de Vertumme et Pomone, una de les meues primeres grans obres de marbre. Tot i el temps que ha transcorregut, encara em queden restes del palp fi de la pedra als tous dels dits! M’agradava tant, aquella peça! Volia plasmar la idea de l’abandó en dos cossos de nuesa lleugera; que els braços, les esquenes, els ventres i les cames adquirissen l’atractiu i la subtilesa d’uns contorns humans quasi eteris, quasi divins. Per a mi l’essencial ha estat el cos, l’expressió dels rostres, la fluïdesa i la rotunditat dels moviments. En aquella època, venien al taller dos models per dia, un home i una dona, i treballava unes dotze hores cada jornada, des de les set del matí fins a les set de la tarda, i, quan acabava, no podia tenir-me i em gitava de seguida. No t’imagines el que donaria per percebre de nou la dolça fatiga que t’atrapa després de ferir el marbre durant hores! Per brandar una altra vegada el martell i la maceta amb la mateixa vigoria! Sempre és hivern a Montdevergues. Malgrat que els odorosos camps de lavanda tenyisquen de malva els turons de Valclusa a principis d’estiu o que les papallones revolen entre les fulles fresques de les vinyes o que les garroferes desprenguen l’olor a semença d’home, anunciant la tardor, sempre és hivern a Montdevergues”.

La pluja ha parat i la llum del sol es filtra de manera capriciosa entre els núvols i espurneja als tolls d’aigua que s’han format davant seu, a tocar de les puntes de les sabates; nota com una fredor esmolada se li filtra per la pell, li travessa l’escassa carn que conserva i penetra fins al moll de l’os. La pèrdua de pes i de massa muscular de les darreres setmanes li provoca una sensació continua d’atordiment i ansietat que sovint aconsegueix confondre-la per complet, tanmateix s’aferra al que resta de la seua identitat a fi d’evitar que s’esborren els vestigis de la criatura indòmita i agosarada que fou. Ara vigila els moviments lents i segurs d’un dragó rabassut i voraç, un depredador de llengua bífida i escorça nuosa com la d’una olivera centenària, que apareix cada tarda, una mica abans que arribe la fosca, i s’engul, a cops secs de coll, un bon grapat d’insectes diminuts, insignificants, d’anatomia fràgil. “Joveneta, heu pres lliçons amb Monsieur Rodin?, em va preguntar Dubois, el director de l’École Nationale des Beaux-Arts, quan ens va visitar a la casa familiar de Nogent-sur-Seine, te’n recordes, Paul? Harmonies plenes de contrastos, dolces i dramàtiques alhora!, exclamava entusiasmat davant del pare. Però ningú no m’havia ensenyat res! Mai no havia sentit el nom de Rodin! Potser... si no l’hagués conegut..., no seria ací, no creus, Paul?”. Inspira profundament sense apartar la vista dels núvols, es fixa en les ombres, en la reflexió i en la refracció de la llum, en els punts d’unió, en els punts de fuga, en el clarobscur que modela els volums... “I en acabat de la visita de Dubois, París fou el somni acomplert! La llibertat, la possibilitat d’aprendre, de disposar de models, de ser artista! A la petita colònia d’estudiants de la Rue Notre-Dame-des-Champs, que compartíem unes quantes amigues, la majoria angleses, com Jessie o Amy, sempre hi havia problemes i complicacions, perquè els models, en veure que havien de posar per a un grapat de dones, adoptaven una actitud més indisciplinada que de costum, es mostraven descarats i ens amenaçaven d’anar-se’n quan el treball ja hi era avançat si no els augmentaven el sou. És curiós, en aquella època tothom agraïa la meua inflexibilitat davant d’aquests tipus d’intimidacions i valorava la meua intransigència. Sembla una broma! La intransigència, la tenacitat i la tossuderia em van conduir ací, oi, Paul? Aleshores, aquell matí d’estiu del 1883, va aparèixer ell a l’acadèmia Colarossi per substituir Boucher uns dies. L’escultor de moda anava a donar-nos consells, a revisar els nostres treballs! Jo, amb el cap cot, aliena a l’expectació generada per la imminent aparició de Monsieur Rodin i als comentaris intranscendents de les alumnes ocioses, modelava amb els polzes el peu d’una figura masculina d’argila quan es va plantar davant meu. Duia el cap rapat i el rostre pareixia enfonsat en l’espessa barba pèl-roja, tenia la mirada atrevida, el front poderós i les celles prominents. Ma féroce amie, em deia. El novembre del 1885, vaig entrar d’ajudant al seu obrador de Vaugirard, però, des del primer moment, va ensumar el meu temperament i va comprendre que jo mai no em limitaria a desbastar la pedra, ni a polir-la després del seu treball. Jo creava models i executava els projectes! Al cap d’un temps, m’ho consultava tot! Deliberava amb mi cada decisió a prendre, cada dubte; em tractava de tu a tu, perquè, ell millor que ningú sabia que es dirigia a un ànima bessona, a una artista! Aviat vaig ocupar un rang particular, tant en l’àmbit privat com en el professional. Em va costar car, exercir de musa i amant! Ma féroce amie!, m’escrivia. No puc aixecar-me als matins. La mort em resultarà dolça si aquesta agonia s’allarga! Per què no has vingut al taller? On vas? Camille, estimada, la bogeria que pressent serà només obra vostra si aquesta situació continua! Per què no em creus? No puc passar un dia sense veure’t. Et desitge amb fúria! Pots estar segura que no hi ha cap altra dona, que la meua ànima et pertany! Plore i tu dubtes! Tot em sembla insípid i indiferent. Deixa’m veure’t tots els dies! Si tens pietat de mi, seràs recompensada! T’ho demane de genolls davant del cos que he estrenat. I jo, ingènua, jugava i li contestava: Si em pogués comprar al Bon Marché o a Tours un banyador blau, blau obscur amb cintes blanques, de dues peces. Brusa i pantalons, talla mitjana... Em gite nua i m’imagine que vostè és ací! I el sàtir de barba roja, esquena ampla i membre insaciable em posseïa al divan del local que compartíem al Boulevard d’Italie. No et ruboritzes, Paul! Al cap i a la fi, no era això el que us obsessionava, a la mare i a tu, des que us vau assabentar que m’havia convertit en la seua amant, a pesar de l’altra, la mare del seu únic fill? Què deia la mamà? Que no acceptava la vida deshonrada i bohèmia que portava? Doncs sí! Monsieur Rodin tenia un apetit sexual desbridat que saciava sempre amb el mateix ritual. L’excitava observar-me completament nua, amb els ulls entretancats, amb l’atenció amb què s’estudia l’objecte a reproduir, mentre premia entre les mans un grapat d’argila. Amb les mans envescades, em fregava els peus, les cames, els pits, els malucs, i, tot seguit, s’hi abraonava i em xiuxiuejava a cau d’orella el nom de l’escultura a la qual estava donant forma. Una cerimònia que repetia amb cadascuna de les belleses que posaven per a ell! Solia exhibir-se en públic amb altres dones; fins i tot un dia va gosar palpar centímetre a centímetre l’anatomia de les models davant meu amb l’excusa de captar les formes, les juntes, les interseccions... No és meravellosa?, em preguntava, i passava les mans per les cuixes, pels engonals... És carn de veritat, murmurava el malparit. Un cos tebi, modelat per les carícies!”.

Ara, els núvols s’amunteguen en masses denses que es desplacen amb lentitud i, per damunt, uns altres, d’aspecte fibrós, s’esmunyen ràpids en el vel filamentós de l’horitzó. Formes volubles, erràtiques i canviants que, no obstant això, desprenen la mateixa bellesa que la immobilitat perpètua de les figures esculpides. “Monsieur Rodin m’ho va oferir quasi tot i, en acabat, m’ho va llevar! Vaig aprendre la lliçó, el drama terrible de compartir taller amb un artista il·lustre i intemperant! Estava farta de ser la seua acompanyant oficial en públic i una més de les seues dones de fang en privat! Era una relació destructiva, agònica, prenyada de separacions i retrobaments intermitents i turbulents. Després de l’amor, ja no queda res! Em va mantenir sota la seua ombra mentre espremia la meua creativitat! De fet, en alguna ocasió va signar com a propis projectes meus. Havia d’allunyar-me’n i em vaig mudar al número 19 del Quai Bourbon, a l’Île Saint Louis. Separada de tot i de tothom, em vaig consagrar a l’escultura, aliena al malestar que aquest comportament despertava. Treballava dia i nit, dibuixava, afaiçonava l’argila i tallava el marbre amb una energia i un entusiasme difícil d’explicar. Resultava tan excitant inocular vida en la matèria morta! Malgrat les malalties, la falta de diners, la falta d’encàrrecs, la falta d’afecte, de recolzament familiar..., calia continuar endavant! Sense concessions! Havia de demostrar a Monsieur Rodin i a la corrua de crítics misògins, que s’entestaven a afirmar que tanta veritat, gosadia, ferocitat i poesia no podien sorgir d’una mà femenina, que jo no era una anomalia! Només pretenia dur una existència lliure i independent, Paul! Però ell em va barrar les portes! I si els encàrrecs oficials no arribaven, els recursos econòmics i el reconeixement, tampoc! I de seguida, el barri es va infestar de delinqüents a les ordres de Rodin que entraven al taller i em robaven els projectes i els esbossos. Ell s’emportava l’admiració, les condecoracions, els diners, i per a mi, res de res! No em fiava de ningú! Vaig transformar el taller en una fortalesa plena de cadenats i trampes per a llops! Modelava cada dia compulsivament obres noves que destruïa enfurida en arribar la nit a cops de martell! Així, ja no em furtarien les idees! I, a poc a poc, vaig esdevenir una marginada, veritat Paul? Una artiste maudite que molestava la família! Que comprometia Paul Claudel, l’escriptor modèlic, de fortes conviccions religioses! Ah, mon petit Paul! Pobre naïf! Tu també vas caure en el seu joc! Ningú no em va comunicar la mort del pare! Ningú! Ell em protegia! Finalment, la mare i tu podíeu acabar amb l’extravagant i intolerable rebel·lia de Camille! Dilluns, 10 de mars del 1913, dos infermers van irrompre al Quai Bourbon, em van agafar pels colzes, em van treure per la finestra i em van llançar dins de d’una ambulància per conduir-me al manicomi! Disset anys, Paul! Disset des que em vau enviar a complir penitència a l’asil d’alienats! Disset anys de reclusió forçada, sense visites, sense correspondència, sense cap connexió amb l’exterior! Sense poder dibuixar, modelar, esculpir... Sort que no he oblidat el sentit de la bellesa! He exercitat, cada dia, cada hora, cada minut, l’instint que em permet trobar la plasticitat de les coses quotidianes. Fa uns nou anys, així que es va extingir la ira, el dol i la depressió, vaig descobrir l’espectacle que es desplegava davant meu cada dia, cada hora, cada minut... i em vaig adonar que sols havia d’obrir els ulls i esculpir amb la mirada!”.

Amb les mans envescades, em fregava els peus, les cames, els pits, els malucs, i, tot seguit, s’hi abraonava i em xiuxiuejava a cau d’orella el nom de l’escultura

Fixa la vista en la terra mullada, s’inclina, n’agafa un grapat, la prem i hi enfonsa el dit polze. No reconeix les mans sarmentoses de l’anciana prematura, coixa, consumida i desdentada en què s’ha convertit. Amb prou feines s’hi detecta ja cap rastre de la jove activa i encisadora i d’esguard directe i reptador d’antany; potser, només la làmina transparent i aquosa sota les parpelles flàccides i marcides. “Les pupil·les bleu foncé que tant t’agradaven, Paul! No queda res més d’aquella època! Tot ha desaparegut! Els motlles de guix i els esbossos d’argila reduïts a pols i els dibuixos..., qui sap on són aquells dibuixos”.

Llença el fang amb malícia i el trepitja per desfer qualsevol rastre de forma. Aviat, el crepuscle pintarà els núvols amb càlids i intensos grocs, ocres i taronges durant uns minuts, abans que s’esvaïsquen en la foscúria; més tard, en el silenci de la nit, al plany diürn que ompli les sales, els patis, els banys i el menjador s’imposarà, de nou, una cacofonia diversa composta dels plors desolats, el baladreig irritat i els cops a la paret de bona part de les internes. “Després d’haver-me esforçat per l’art tal com he fet, d’haver-ho sacrificat tot per crear bellesa, no considere just haver acabat així. Em mereixia alguna cosa millor! No sé quants anys més viuré, ni de quina manera finiran els meus dies, Paul! L’única certesa que tinc és que ho faré ací, dintre dels murs humitosos de Montdevergues! I, quan això ocórrega, la terra de la fossa comuna del petit cementeri del manicomi obrirà la boca de llengua bífida i s’engolirà per sempre les restes de la meua insignificant i fràgil anatomia!”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.