La protagonista explica en un dels capítols finals el significat de la paraula grega ‘nostos’, que es refereix al relat d’un viatge –com el d’Ulisses a l’Odissea–, però emfasitzant sobretot el concepte de retorn, el retorn a la llar, als orígens, a la terra de la qual se n’ha estat durant molt de temps absent. Els inacabables esculls i paranys que ha de vèncer l’heroi no són ni de bon tros tan poderosos com l’enyorança que sent en molts moments al llarg de la travessia. És un sentiment que pot afeblir-se si el viatger es deixa endur per les arts seductores de les nimfes o per altres temptadores alternatives, però al final del trajecte, si el valent expatriat ha aconseguit mantenir-se ferm, sempre hi ha la tan anhelada recompensa.
La història de la Meri a Contra la nostàlgia també es pot considerar un ‘nostos’, però lògicament amb les seves peculiaritats. Quan, després de quaranta anys, es disposa a tornar a la seva ciutat natal, Sabadell, a la casa on passà la infància amb els pares i les altres dues germanes i a retrobar-se justament amb aquestes, hi ha més incerteses que il·lusió, i no pas poc ressentiment. Allò que li semblava mig oblidat o, si més no, aparentment desat a la memòria, quan era lluny, vivint primer a Londres durant un període i després a Syracuse (Nova York) com a professora universitària, sorgeix de nou amenaçador arran de la mort de la mare –més odiada que estimada tant en vida com ara difunta.
«I tu què esperaves?», li pregunta la Maite, la gran de les tres, a la Meri, quan li fa saber per telèfon la trista notícia. Aquesta breu interpel·lació, que ressonarà a la consciència de la considerada en certa manera com a filla pròdiga, pren una transcendència que arriba ben bé fins a la conclusió de la novel·la. La resposta hauria de servir a la Meritxell –com l’anomena la narradora, que és la mateixa protagonista convertida en un personatge del qual n’explica vivències dins de l’àmbit familiar, en els capítols que la primera persona del relat deixa pas a la tercera, adoptant una falsa omnisciència–, per rescabalar-se d’un bon grapat de greuges. Així ho expressa la Meri, en unes paraules plenes d’amargor: «Ordenar cicatrius i records; intentar trobar una veu que sigui meva». Esperar una rebuda, si ho podem dir així, que pot acabar essent fal·laç malgrat les expectatives creades, heus ací la incògnita.
L’arribada al bressol va restituir Ulisses de les infinites elucubracions, dels moments de defalliment, del sofriment patit durant el llarg exili? La diferència és que aquí, en aquesta magnífica primera novel·la –de prosa sòbria, concisa, però també imaginativa; inserint sucosos monòlegs dins el curs de la narració i amb interessants digressions que en suavitzen la pulsió dramàtica– de Maria Canelles Trabal (Barcelona, 1988), la Meri que de nena jugava amb la Maite i la Imma, la germana petita, a representar escenes de Donetes (1868; Viena, 2022)), el clàssic de Louisa May Alcott, no vol tornar al passat del niu, o si de cas només de manera selectiva, fins que aquest fa de nou acte de presència –o la veu de la mare per ser més exactes, que ha perdurat de manera perniciosa en la filla que va marxar.
En el decurs del viatge que fa des de Syracuse fins a Sabadell per compartir el dol amb les seves germanes –el pare ja fa uns anys que és mort–, la professora que sempre va voler ser escriptora i que creu que ha fracassat escriu la història que el lector descobreix en aquestes pàgines. Hi parla de la seva feina; de la Francesca i de l’Adam, uns amics amb qui va trencar la relació després d’un estrany accident; de com és ella i de les seves aspiracions frustrades com a mare i en la literatura..., però sobretot de la nefasta influència que va exercir una mare religiosa i creient en extrem i de la castració moral que van arrossegar les tres donetes durant tota la vida. La identitat que no ha trobat mai, la projecta ara en aquesta Meri ficcionada. Sempre havia intentat desprendre’s dels records que la menaven a un paisatge grisós i amb olor de resclosit; esborrar les traces que la van dur a la fugida, fins i tot les del seu propi cos.
