-Com es van assabentar de la decisió del regidor de Borriana?
-Ens en vam assabentar a través de l’editor de Camacuc, Joan Escrivà, membre de l’associació i amb qui tenim una relació molt estreta. Ho vam saber quan manteníem una conversa amb ell el cap de setmana del 8 i del 9 de juliol, i ho vam començar a moure per veure com reaccionàvem davant d’això.
-Alguna vegada han tingut contacte amb aquest Ajuntament?
-No li ho podria assegurar. Tenim un equip que gestiona les subscripcions amb biblioteques, però en el cas del País Valencià la relació sol ser directa entre l’editor i la biblioteca.
-Han fet càlculs del perjudici econòmic que suposarà la cancel·lació d’aquesta subscripció?
-En realitat, la pèrdua econòmica és simbòlica i marginal. Parlem d’unes cinc subscripcions anuals per cada revista, i el perjudici econòmic és insignificant. Però el que ens va fer saltar les alarmes va ser l’anècdota, un senyal d’alarma evident, que un càrrec electe es presenti en una biblioteca pública a requisar publicacions. Això ens recorda moments foscos de la història d’aquest país, i ens obliga a reaccionar amb contundència per no repetir errors del passat. Per mi és més greu i significatiu que un regidor es presenti personalment per a retirar publicacions que no el fet de cancel·lar una subscripció, que és una decisió política amb la qual pots estar o no d’acord, però pot entrar dins d’una actuació normal. Això es pot arribar a discutir. Però que es presenti un regidor a un equipament públic per a retirar publicacions per motiu ideològic, això és superar una línia vermella.
-Preveuen que n’hi haurà més cancel·lacions?
-La sensació que tenim és que el cas de Borriana ha estat una mena de globus sonda en què han mirat de fer una experiència pilot en un poble petit ara que ha arribat l’estiu per veure com reacciona el personal. Si no hagués hagut una reacció contundent és probable que a partir del setembre, un cop acabi l’estiu, tot això es multipliqués allà on governa Vox. Probablement ho facin, tot i així, perquè ells no amaguen les seves intencions.
-Han arribat a tindre contacte amb el regidor Jesús Albiol?
-No.
-Sí que s’han reunit amb els responsables de les publicacions afectades i amb les entitats que integren la Federació Llull: Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear, així com també amb Plataforma per la Llengua. Com respondran?
-Tenim una sensació bastant unànime i tots ens sentim interpel·lats en el sentit que hem de reaccionar i pensar com ens preparem davant aquesta onada. Per nosaltres, això passa sobretot per la mobilització de la ciutadania. Perquè tenim clar que el que ha passat a Borriana i el que possiblement passarà en altres localitats no reflecteix el tarannà del País Valencià. La gent no és així, no és com aquest energumen, i la gent té dret a disposar d’unes publicacions a les biblioteques públiques, perquè aquests equipaments es paguen amb els seus impostos.
-Pensen que hi ha marge legal per a respondre a aquesta decisió?
-Nosaltres, com en altres ocasions, pensem que sí que hi ha un recorregut legal. Tenim advocats treballant en això, i hi ha un recorregut a nivell espanyol i un altre a nivell europeu. Sabem que a nivell espanyol la sensibilitat és nul·la i la legislació sempre interpreta de manera desfavorable a totes les llengües i cultures que no siguin la castellana. Però tenim la voluntat, com a mínim, de fer aquest recorregut i d’arribar a instàncies europees, perquè aquesta actuació viola clarament la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que està signada per Espanya i que és vigent a Espanya.
-En quin sentit pensen que amb aquesta actuació s’està violant la Carta Europea referida?
-Cal recordar que la Constitució Espanyola deixa clar que totes les llengües han de ser objecte “d’especial respecte i protecció”. Això, evidentment, implica que els fons dels equipaments públics, com ara una biblioteca, tinguin un equilibri en aquest sentit, i a Borriana no s’ha respectat. Per tant, hi ha un recorregut interpretable judicialment. I sobretot, hi ha una intencionalitat manifesta: un càrrec electe no pot anar a una biblioteca i alterar-ne el fons perquè sí. De fet, la reacció dels tècnics de la biblioteca ha estat correcta: això s’ha de fer a través d’un procediment fonamentat que ha de constar per escrit. Pot resultar un tema anecdòtic i marginal perquè parlem de cinc publicacions, però si deixem que això passi obrim la porta perquè el regidor de Cultura de torn retiri llibres perquè no li agrada l’autor, la temàtica o la portada.
-Les publicacions afectades, curiosament, han rebut solidaritat en forma de noves subscripcions.
-Això sol passar en aquests casos: l’efecte ha estat contrari al desitjat pels qui volien retirar les revistes. Pensaven que això podria silenciar-les i la resposta ha estat aclaparadora: totes les publicacions han crescut en nombre de subscripcions i la solidaritat és absoluta arreu dels Països Catalans. Segurament, aquesta conseqüència era inesperada per a ells: la reacció no s’ha limitat al País Valencià, només, s’ha produït arreu del domini lingüístic i serà encara més àmplia.
-Què pensa quan escolta els membres dels nous governs del País Valencià i de les Illes Balears advertir que aniran en contra de les publicacions i dels projectes en català?
-Malauradament no és una novetat, i això se sap molt bé al País Valencià, on durant dècades s’ha hagut de conviure en un ambient molt hostil. Però a mi m’agrada recordar que les publicacions en català, en la llengua pròpia, tenen una història de resistència, de combat i de supervivència, i s’han vist enfortides davant aquestes circumstàncies. Només cal recordar publicacions en català que es van haver d’editar a Londres, a París o a Amèrica per sobreviure i ho van aconseguir. Moltes vegades han volgut fer desaparèixer les revistes en català i no se n’han sortit. Ara tampoc no se’n sortiran, perquè no tenen la força ni el suport popular com per fer-ho.
-Fins i tot polítics com Salvador Illa o Miquel Iceta, que no sempre han combregat amb les línies editorials d’alguns dels mitjans afectats, se n’han solidaritzat.
-No m’ha sorprès perquè, al final, els catalans som un poble reactiu. Actuem més per reacció que per iniciativa pròpia, i quan algú ens violenta d’aquesta manera les reaccions són transversals i superen les fronteres ideològiques. Em satisfà veure que en aquest sentit les reaccions siguin tan clares.