Quan van caure les primeres bombes a Kíiv, Occident va prometre que faria més bé les coses. De sobte era evident la vilesa de la Rússia de Vladímir Putin. Els avisos de bàltics, polonesos i eslovacs estaven justificades.
Berlín i altres socis europeus volien parar més atenció al que opinaven els joves Estats membres de la UE i l’OTAN. Clarament, les experiències acumulades per aquests països de l’àmbit de poder soviètic sí que tenien valor. Un any i mig després, si fa no fa, les seves opinions han deixat de comptar.
A la cimera de l’OTAN celebrada a Vílnius, bàltics, polonesos i altres Estats de l’est d’Europa van pressionar perquè l’aliança adoptés una perspectiva clara d’adhesió per a Ucraïna. Sostenien que només la perspectiva concreta d’una entrada de Kíiv a l’OTAN podia posar fre a l’imperialisme rus. Però, arran de la pressió de Washington i Berlín, els caps d’Estat i de govern dels 31 països membres no van anar gaire més lluny del que deia la boirosa declaració de la cimera de Bucarest de l’any 2008.
Molts europeus orientals segurament estan tan afectats com els ucraïnesos, el president dels quals va qualificar d’absurd el resultat de la cimera. Els ucraïnesos, va dir Volodímir Zelenski a Vílnius, defensen “la vostra i la nostra” llibertat.
Així mateix ho veuen polonesos, lituans, letons, estonians, eslovacs i romanesos. Senten que són Estats del front. Han acollit milions de refugiats d’Ucraïna i porten a terme el transport d’armes cap a Kíiv. En aquests països, l’estat anímic després de la cimera de l’OTAN es podria descriure així: aquí lluitem per Occident i encara no se’ns prenen seriosament.
Però els sentiments no ho són tot. També importa l’estabilitat al continent. Quan els països de l’OTAN es van reunir a Bucarest, Ucraïna era un altre país: amb un alt grau de corrupció i dominat per oligarques.
Arran de l’atac rus, el país s’ha transformat. Avui dia Ucraïna està vinculat estretament amb Occident des d’un punt de vista militar i diplomàtic. Milions d’ucraïnesos han fugit a països de la UE. A Polònia ja parlen d’una “pertinença virtual a la UE”, terme amb què es refereixen als refugiats que ara a Occident s’adonen de què suposa un Estat funcional i democràtic, unes experiències que s’enduran quan tornin a casa. A diferència del que passava abans de la guerra, avui una majoria clara d’ucraïnesos està a favor d’una adhesió a l’OTAN i la UE.
Aquesta inclinació cap a Occident podria esvair-se notablement a causa de la decisió de Vílnius. Les pors occidentals a convertir-se en una part en conflicte en aquesta guerra també les veuen els europeus de l’est. Però ells tenen una visió molt diferent dels mecanismes que tenen lloc en els processos d’ampliació de la UE i l’OTAN: a Alemanya i França estan convençuts que Ucraïna no és membre de l’OTAN o la UE perquè és un país corrupte. Als països de l’est, en canvi, molts creuen que Ucraïna encara és un país corrupte perquè Occident no li ha ofert cap perspectiva seriosa.
Polònia i els països bàltics retreuen als seus socis occidentals que subestimen el seu carisma i així desaprofiten oportunitats polítiques. Al darrere hi ha l’experiència de més de vint anys de procés d’integració. Només quan Occident és una opció accessible, pot desencadenar transformacions. Els ucraïnesos forçaran d’una manera més vehement els seus oligarques i polítics a fer reformes democràtiques quan creguin que això els acosta a Occident.
¿Per quin motiu Ucraïna hauria d’esforçar-se ara per sotmetre el seu exèrcit, altament equipat amb sistemes d'armament de l’OTAN, al control democràtic si l’opció d’entrar a formar part de l’aliança només és una possibilitat remota? A Kíiv li és útil la munició, però per què hauria de malgastar forces en processos de reforma?
El que passa quan es bloqueja el camí cap a Occident es pot analitzar als Balcans. Països com Sèrbia o Bòsnia i Hercegovina van trigar molt a poder-se plantejar un acostament a la UE a causa de les guerres de Iugoslàvia. Avui estan desacoblats, perquè París, Madrid, Berlín i Roma estan cansats de processos d’ampliació. A Bòsnia i Hercegovina hi ha empresaris polítics nacionalistes que atien conflictes ètnics. I Sèrbia busca de manera totalment evident les aliances amb Rússia i la Xina.
A Vílnius les potències occidentals van perdre una oportunitat per reforçar el seu flanc oriental. Berlín i Washington van actuar amb por. Segons el que pensen a Varsòvia i Tallinn, haurien hagut de trobar una solució que acostés Ucraïna sense que s’activés immediatament l’obligació de suport de l’article 5 del tractat de l’OTAN. En la cimera calia ser creatius, oferir més suport polític, militar i econòmic, la integració en les estructures de l’OTAN i, naturalment, un full de ruta clar per a l’adhesió d’Ucraïna un cop acabada la guerra.
Zelenski hauria pogut anar-se’n de Vílnius com el president d’un país de facto membre de l’OTAN que pot refiar-se del suport dels socis occidentals. Però continua presidint tan sols un país que pidola perquè li proporcionin armes.
Traducció d'Arnau Figueras