Era un matí de setembre a Taormina. La nit anterior havia plogut i el cel, i la mar, ambdós d'un blau netíssim, tenien dins tota la llum de l'estiu, del dolç estiu de setembre, el mes daurat del raïm, el del tacte perfumat dels codonys. El dia abans, a Aci Trezza, escrivint unes notes sobre Giovanni Verga, el gran escriptor sicilià del XIX, autor d'I Malavoglia, no sols vaig recordar les dramàtiques imatges en blanci- negre del Visconti neorrealista de La terra trema, sinó algunes de les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez, igualment inspirades en aquest costumisme èpic, entre tràgic i truculent, que va colpir l'ànima del planeta, a les acaballes del segle passat.
Taormina, però, evocava prou millor els luxes decadentistes d'aquella mateixa època, que no les llàstimes o les lluites per sobreviure del proletariat rural d'aleshores. Taormina, entre palaus gòtics, ruïnes grecoromanes i tanques amb buguenvíl ·lies, havia estat el meravellós refugi de l'aristocràcia europea fins a la primera guerra mundial i el petit paradís clàssic des d'on Wilhelm von Gloeden va omplir Europa de postals que semblaven eixides dels idil·lis de Teòcrit.
Aleshores, vaig sentir unes encantadores rialles i, en girar-me, vaig poder contemplar una escena que, com una bella dansa espontània, igual suggeria una composició vinguda d'un epigrama hel·lenístic com d'uns versos de Sandro Penna. Davant meu, a la platja, entrant i eixint de la mar, hi havia uns xavalets que jugaven, corrillers, entre les ones. Bruns de sol, com amorets de bronze, aquest rotgle de criatures que saltaven al ritme juganer de les onades, amb rialles, abraçades, espentes i rebolcons, no sols tenien tota la gràcia d'alguns llenços lluminosos de Sorolla, sinó l'encant, entre innocent i un punt pervers, d'aquella famosa escena de La mort a Venèciaen què Tadzio, més a la pel·lícula de Visconti que a la novel·la de Mann, tot jugant amb un amic a la platja, era observat per Von Aschenbach, de lluny, amb elegant discreció.
Quan aquella efímera escena de la platja ja s'havia esvaït com un lluminós miratge de l'estiu mediterrani, jo encara la tenia als ulls, amb tota la seua bellesa. L'escena, ara, en el meu record, ja no era només aquell joc d'una colla de criatures a la platja, sinó que la veia con la plasmació espontània on l'atzar, o els antics déus d'aquest mar, havien volgut expressar, davant el meu mirar solitari, una manera de viure, l'etern desig de goig, de pau, de llibertat del món mediterrani; d'una tradició cultural que, heretada de Grècia via Sicília, arribava fins a la mateixa mar de València. Una tradició que, si des de l'òptica de la cultura centreuropea, ale-manya i calvinista, donava obres subtils i hedonistes com les del fotògraf Von Gloeden o d'altres bellament contingudes com les novel·les de Thomas Mann, des de la pròpia visió mediterrània generava la puresa en la llum de les pintures de Sorolla o els poemes de Sandro Penna.
.Estaria d'acord Sorolla que, segons ell mateix va dir, tenia per únic afany «crear una pintura franca que interpretarà la naturalesa tal com és veritablement», ell que, a banda d'excel·lent pintor, fou un honorable pare de família, de veure's inclòs en aquesta il·lustrada tradició? Jo pense que sí. Perquè ell, amb la saviesa i la intuïció plena dels seus pinzells, no sols va pintar la mar i la llum de València, sinó tota la tendra força, tota la sensualitat intensa, a estones joiosa, a estones dramàtica, d'aquesta manera de sentir i de viure que s'expressa plenament en dir la Mediterrània.