Una iniciativa de l’incipient catalanisme polític, en 1897, provocà les ires espanyoles i la primera persecució dels catalanistes post-Renaixença. Bé, la negació de la nació catalana, con bé sabeu, forma part de l’ideari polític espanyol des de temps immemorials. Espanya, per als espanyols, no és imaginable sense la contraposició perenne contra Catalunya. És allò del problema català, que, com digué Ortega y Gasset, «no se puede resolver, que sólo se puede conllevar». Ortega, no solament ell, li deia problema, al catalanisme; el cap del govern espanyol en 1900, Francisco Silvela, el qualificà de verdadera enfermedad nerviosa. Ja veieu, que si problema, que si malaltia nerviosa, que si... A la fi dels anys noranta dels segle XIX el catalanisme donà el pas a la conversió en moviment polític i això, literalment, aborronà els espanyols, abans i després de ser apallissats militarment a Cuba i Filipines.
La fascinació catalana per Grècia
Grècia era el país enyorat dels renaixencistes decimonònics, el de les grans gestes de les companyies catalanes medievals, que allà, a Atenes (Cetines, en català) i Neopàtria, s’hi instal·laren i es regiren segons els Usatges de Barcelona des de 1311 a 1388. I Grècia era també el bressol de la cultura occidental, la terra on floriren les arts i la filosofia, allà on s’aixeca l’Acròpolis atenenca, admirada a casa nostra des dels temps de Pere III el Cerimoniós (1336-1387). No debades aquest rei català féu el primer elogi, el primer des dels temps de la Grècia clàssica, a aquella meravella arquitectònica: «lo dit castell sia la pus rica joia que al món sia, e tal que entre tots los reis de cristians envides lo porien fer semblant». El document, datat l’11 de setembre de 1380, fou editat per primera vegada per Antoni Rubió i Lluch, insigne erudit i hel·lenista català, fill del també insigne Joaquim Rubió i Ors, de pseudònim literari lo Gaiter de Llobregat, aquell lletraferit renaixencista que en 1841 proclamà la independència literària de la cultura catalana. I perquè només literària? Ras i curt, perquè Catalunya ―deia Rubió i Ors― no té «exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios», que si els tingués també podria aspirar a la independència política.
Grècia no tingué tampoc exèrcits de milers d’homes i estols de centenars de vaixells; ara bé, Grècia fascinava universalment pel seu passat, la Grècia clàssica de Pèricles, Plató, Aristòtil, Sòfocles, Fídies, Praxíteles..., i això implicà en la revolta grega contra els turcs les potències europees, Rússia inclosa, que finançaren i recolzaren amb ajut militar la guerra d’independència (1821-1832). Lluís I de Baviera ho manifestà de manera ben clara: «Europa té un deute enorme amb Grècia». Així que calia alliberar-la, que Grècia tornés a ser. I Grècia, per voluntat dels grecs, és clar, però també per voluntat internacional, tornà a ser. La pàtria de Ramon Llull, de Jaume I, d’Ausiàs March, de Lluís Vives, de Gaudí, també espera el moment que la comunitat internacional la recolzi, que li presti els «exèrcits i els navilis», com féu amb Grècia i fa avui dia amb Ucraïna, però... Ai llas! A Catalunya, per manca de contundència ―les independències no es guanyen amb somriures i petonets― i lideratge, Europa li ha donat botifarra.
Una altra cosa, important, de la revolució grega: Grècia o bé podríem dir Països Hel·lènics, com Catalunya o Països Catalans; uns, en el cas grec, i altres, en el cas català, corònims que són sinònims. Si a Catalunya existeix el pancatalanisme a Grècia des de sempre ha existit el panhel·lenisme. Fixeu-vos que a Grècia existeix el PASOK (Panel·línio Sosialistikó Kínima, Moviment Socialista Panhel·lènic), partit panhel·lenista que ha governat el país (el partit d’Andreas Papandreu). A Grècia ―o Països Hel·lènics― hi ha maniotes, messenis, laconis, beocis, focis, cretencs... En definitiva, tots grecs. Que allà ningú anava ni va amb la cantarella «els maniotes ja s’ho faran, als xipriotes que els bombin». O imbecil·litats de l’estil «Comunitat Messènica», Acadèmia Messènica de la Llengua i un baliga-balaga, ignorant del «messènic», com a president de la Generalitat Messènica. Què us diré? Els grecs ―els grecs moderns― redescobriren la seva nació, lluitaren per ella i es desempallegaren de la molèstia turca. És a dir, s’independitzaren. No estava clar quanta Grècia s’alliberaria, però ningú dubtava que Creta és Grècia. Lluny de l’Hèl·lade, tampoc en dubtaven els catalanistes que frisaven perquè el seu país seguís les passes dels patriotes grecs i celebraren, a Barcelona, que el rei Jordi I dels grecs reclamés Creta, encara ocupada pels otomans, perquè s’integrés al Regne de Grècia.
Creta és Grècia com Mallorca és Catalunya
Quan el primer estat grec modern (el Peloponès i poca cosa més) veié la llum en 1827, bona part dels Països Hel·lènics restaren en mans dels otomans. El primer cap d’estat grec, el corfiota ―de l’illa de Corfú― Ioánnis Kapodístrias, sempre tingué ben clar que la lluita no acabaria fins a recuperar tota la terra grega, inclosa la capital, Constantinoble (l’Estambul turca), la gran urbs que els grecs perderen en 1453 i on es concentrava la major part de la població hel·lènica (200.000 grecs hi vivien). En 1829, el Tractat d’Adrianòpolis (Edirne en turc), arrencava al soldà otomà el reconeixement de la independència d’aquell estat grec inicial, bàsicament peloponèsic, que les potències europees, les que l’havien ajudat a sorgir (Gran Bretanya, França i Rússia), consideraren que havia de ser un regne, un regne ―òbviament― amb un rei i en buscaren un.
I on trobem un rei? Les potències europees implicades anaren a cercar-lo entre les cases regnants a Europa i ―voilà!― el trobaren a la casa reial bavaresa de Wittelsbach, un fill de Lluís I, el príncep Otó, convertit en Otó I de Grècia. Vet ací perquè el rei bavarès estava tan interessat en el «deute enorme» que Europa tenia amb Grècia i, de pas, col·locava el fill. Otó, però, no reeixí, massa absolutista, i acabà destronat. Britànics i russos imposaren un nou rei, el príncep Guillem de Dinamarca, cunyat d’Eduard d’Anglaterra (el futur Eduard VII) i del tsar Alexandre III. Guillem, arribat a Grècia en 1863 adoptà el nom de Jordi (Geórgios) i ―val a dir-ho― s’hel·lenitzà i procurà perquè Grècia s’expandís per les terres de parla hel·lènica. És aquest el Jordi I que, arran d’una revolta panhel·lènica a Creta en 1897, hi intervingué i mereixé l’aplaudiment del catalanisme polític incipient. La Unió Catalanista celebrà la intervenció de Jordi I a Creta i, inspirat per l’hel·lenista Antoni Rubió i Lluch, el líder de la Unió, Enric Prat de la Riba, redactà un missatge de suport a la causa grega a lliurar al cònsol grec a Barcelona. Si els grecs tenien la megáli idéa (gran idea) perquè Grècia recuperés les terres hel·lèniques, propugnada pel primer ministre grec Ioánnis Koléttis en 1844, encara en temps d’Otó I, els catalans ―ben amatents― no renunciarien a la seva particular «gran idea» de recuperar la seva pàtria sencera, estesa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Prat de la Riba aplicà la «gran idea» grega a la Catalunya Gran, els Països Catalans. En un discurs pronunciat aquell mateix any 1897 al Centre Català de Sabadell, el líder catalanista advocà per la causa «justa» dels grecs, puix que «tots los grecs parlen una mateixa llengua, formen un sol poble, una sola nacionalitat»; així, doncs, tenen el dret a «viure plegats a redós d’una mateixa sobirania política». Per a Prat de la Riba, Mallorca seria com Creta si el Principat català s’independitzés: els espanyols «descarregarien tot lo seu despit sobre nostres germans de Mallorca, los imposarien vexacions desconegudes per nosaltres». I és que, com escriuria més endavant a La nacionalitat catalana (1906): «parlem de la Catalunya gran, que no és el Principat tan sols, ni Mallorca, ni el Rosselló, ni València, sinó València i Mallorca i el Principat i el Rosselló tots alhora». Per a concloure: «Tots som uns, tots som catalans».
El Missatge a Jordi I rei dels hel·lens
L’avinentesa, la intervenció del regne grec a Creta, invitava a aprofitar-la. La pensada del missatge, de segur, fou de l’Antoni Rubió i Lluch, i la de l’acte catalanista en què s’homenatjà el rei grec i el text del missatge de Prat de la Riba. Per a Josep Puig i Cadafalch, com reflecteix a les seves memòries, fou un «episodi de l’expansió catalanista» i no un de qualsevol, perquè aquest acte fou el primer en què es cantà Els segadors com a himne nacional de Catalunya i el primer cop en què la policia espanyola reprimí la senyera d’or i gules, que de bandera històrica de la monarquia catalana passà a convertir-se en emblema nacional.
La carta, signada per quaranta-sis entitats catalanes, el 6 de març de 1897 fou lliurada al cònsol grec a Barcelona, el Sr. D.P.D. Muzzopoulos, pel president de la Unió Catalanista, Antoni Suñol i Pla. Les entitats catalanes signants es reuniren primerament a la seu de la Unió Catalanista i després, en comitiva i senyeres desplegades, es dirigiren al consolat de Grècia, situat a la Gran Via. El cònsol els rebé i el primer a parlar fou Antoni Rubió i Lluch, que féu un parlament en llengua grega, en què manifestà l’interès català per la sort i el futur de Grècia, «quals glorioses tradicions constitueixen los fonaments de la nostra civilització», i acaba afirmant: «Los grecs que són esclaus s’expressen encara en la parla de llurs il·lustres antepassats. Quan los pobles conserven son propi i matern llenguatge, fins les tombes tenen vida; l’esperança té una veu i la llibertat s’embolcalla amb lo resplendor de la victòria. Ara, Sr. Cònsol, escolteu en los mateixos accents en què s’escrigué en l’edat mitjana lo major elogi del Partenon, la xardorosa expressió dels vots que fa Catalunya per la Grècia.»
A continuació parlà el president de la Unió Catalanista, que finalitzà dient: «Jo us prego , senyor Cònsol, que de part de la nostra Catalunya, d’aquesta estimadíssima pàtria nostra a qui no han llevat ni llevaran mai los homes l’amor a la llibertat i a la justícia, saludeu el vostre magnànim rei i els vostres valerosos compatriotes, assegurant-los-hi que si aquí, lo mateix que en molts altres estats europeus, no sempre saben ser los governs los intèrprets fidels dels sentiments dels pobles, nosaltres, ab tot i no ostentar cap representació oficial, tenim la plena convicció de que representem la unànim aspiració del poble català, i de que som, en aquest acte, los verdaders portantveus de sos sentiments». Tot seguit, el Sr. Suñol, llegí el missatge i el lliurà al cònsol.
La missiva fou llegida al cònsol en català, «en la mateixa llengua de la complanta amb què un dia Catalunya va plorar la caiguda del vostre imperi mig-eval. Començava així: «A vós, rei dels hel·lens, qui, no per la corona que us cenyiren, sinó perquè heu sabut escoltar lo bategar de l’ànima grega, sou símbol vivent de la terra hel·lènica, vos endrecen aquest missatge, en nom de la pàtria catalana, los qui per dret propi representen son esperit perquè tenen plena consciència de la seva personalitat nacional». La carta continua amb el record de l’Antiguitat clàssica hel·lènica com a bressol de la cultura, amb esment a l’antiga Empúries, «primer centre d’atracció que ha tingut la raça catalana, prou poderós per a sotmetre a la seva influència les regions més allunyades del nostre territori nacional», i segueix amb el recordatori del vell enfrontament entre grecs i els almogàvers catalans i de la participació catalana en la defensa de Constantinoble. Continua blasmant els estats europeus, «presons de pobles», que «tenen cadascú a dins de casa la seva Creta», una Creta, com Catalunya, «podria d’un moment a l’altre desvetllar-se i demanar-los-hi comptes de la seva llibertat calcigada». I conclou: «Si Catalunya tingués vot en lo concert dels pobles, ara més que mai se posaria de la vostra banda; que massa ha tingut de saber,, per desgràcia nostra, lo que és una dominació estranya, per a no avorrir-la sempre més i a tot arreu a on sia, tant si ve de turcs com de cristians.»
Les signatures de la missiva estaven encapçalades pels presidents de la Unió Catalanista, l’esmentat Sr. Suñol, i el de la Lliga de Catalunya, el Sr. Ricard Permanyer. A continuació el director del diari La Renaixensa, en Pere Adalvert, diari que publicà els discursos i donà informació de l’acte a l’endemà i que ―atenció― prou de maldecaps li donaria. Els espanyols, a l’aguait, no anaven a consentir sense dir ni pruna ni posar mala cara, que les associacions catalanistes es presentessin a cal cònsol de Grècia a comparar la submissió de Creta a l’Imperi otomà amb la de Catalunya per Espanya. S’empiparen i molt.
El cònsol féu un discurs en francès, agraint al poble català la solidaritat amb la causa hel·lena, en què destacà «le caractère laborieux, franc et surtout patriotique du peuple catalan, si plein d’amour pour sa langue qui lui rappelle les temps où les sciences, les lettres et les arts florissaient a l’envie, et où la Catalogne régnait sur la Méditerranée; cette époque, enfin, remplie des exploits du grand amiral Roger de Lauria qui disait avec orgueil que même les poissons ne pouvaient sortir de l’eau s’ils ne portaient pas peints sur le dos vous barres glorieuses.»
Mentrestant, al carrer l’Orfeó Català, amb Lluís Millet al capdavant, i el cor Catalunya Nova d’Enric Morera interpretaven obres catalanes com el Cant de la senyera de Millet el Plany de Morera i altres tradicionals, acompanyades de visques a Grècia i Catalunya. Ah! I es cantà de manera solemne Els segadors, amb la lletra d’Emili Guanyavents, que a partir d’ací passà a convertir-se, per la popularitat que adquirí, en himne nacional.
Espanya s’empipa
L’acte, entre càntics i el lunch amb què el cònsol hel·lè obsequià als comissionats de les entitats participants i als orfeonistes, s’allargà fins a més enllà de la mitjanit, en què els assistents marxaren, alguns plegats, com els membres de l’Orfeó Català que, en enfilar la Rambla cap avall, foren deturats per la policia, que els comminà a guardar la senyera que enarboraven. Segons explica Puig i Cadafalch, «la policia [espanyola] perseguí per primera vegada les banderes nacionals barrades». Sembla ser que el governador civil de Barcelona, el granadí Eduardo de Hinojosa y Naveros, s’emprenyà com un mico. Què és això d’anar al cònsol de Grècia a denigrar Espanya? Quan La Renaixensa publicà la notícia a l’endemà se n’eixí de polleguera i decretà la suspensió del diari (el diari de Pere Adalvert i Àngel Guimerà). I és que, no exempt d’ironia, coneixedors de la pallassada de la policia amb els cantants de l’Orfeó Català a la Rambla, La Renaixensa escrigué: «Una nota per a acabar: la policia impedí lo pas per la Rambla al “Orfeó Català” que hi anava enarborant sa artística senyera. Ella sabrà per què.»
Efectivament, sí que sabia per què. I els redactors de La Renaixensa també. De sobte, per l’atac de dídims espanyolassos del Sr. Hinojosa, executor de les ordres que venien de Madrid, l’exhibició de la senyera, les «barres glorieuses» dels catalans, es convertia en acte a reprimir i així ha continuat fins avui, sobretot al País Valencià. La senyera històrica dels reis catalans esdevingué símbol del poble d’aquells monarques, representació ben expressiva de la catalanitat. A La Renaixensa, recollir el Missatge al rei dels hel·lens li comportà la suspensió, que aconseguí eludir traslladant-se a Reus, i no tornà a Barcelona fins que l’Hinojosa deixà de ser governador. La revista Lo Regionalista, el Centre Català de Sabadell, el Centre Escolar Catalanista i altres entitats també patiren l’ímpetu repressor del governador Hinojosa. Hi hagué protestes, és clar, i en la protesta s’enfortí el catalanisme, cada vegada més popular i més determinant. Després del repàs militar que els estatunidencs donaren als espanyols, tan quijotescos ells, a Cuba i Filipines en 1898, Espanya, la pertinença a un estat caduc com l’imperi dels turcs, fou percebuda com un obstacle per al progrés. Però, ai llas!, i mira que el Prat de la Riba denunciava això a tort i a dret, ha passat més d’un segle i a Espanya continuem, els catalans, encadenats, engrillonats a una entitat estatal estrangera, decrèpita i desfasada. Algun dia haurem de donar solució al problema (o potser verdadera enfermedad nerviosa) que ens corprèn i implementar les esperances alliberadores expressades al Missatge al rei dels hel·lens de 1897, que, lamentablement, i en això als catalans ens va la vida, encara no s’han complert.
