El pensament no segueix cap mena d'ordre temporal ni temàtic. Els records es rescaten de la memòria i es presenten de forma imprevisible, sense avisar, combinant etapes i sensacions, temps llunyans i recents, tristeses i alegries, impactes i moments intranscendents que, sense venir a tomb, o sí, també hi apareixen.
L'últim llibre de Manuel Foraster, el procés de conclusió abans de morir, al març d'enguany, sembla expressar, tal com li venen a la ment, els seus records. Tots. Amb un ordre inesperat d'històries inclassificables narrades en primera persona. El Fu, el Furufu, el Furufú -l'anomenen de distintes maneres- colora la seua biografia amb pinzellades aleatòries que giren la mirada enrere i mostren la perspectiva d'una excepció entre la multitud. La d'una persona inquieta per conèixer les coses, però calmada a l'hora de voler canviar-les.
El Fu pertanyia a aquesta espècie limitada entre aquella joventut. Perquè malgrat les seues aventures, al seu cap sempre hi havia certs pensaments d'escepticisme que el feien fora d'aquell jovent característic de les acaballes del franquisme, de jersei i cabells llargs, de tabac i lectura, de reflexions reiteratives i de lliçons que s'esfumarien amb el temps, que tot ho cura, fins i tot els trets positius.
Per això, el protagonista narra converses amb els seus companys que temien l'acomodament ideològic del Fu. Ell mateix ho expressava assegurant que "era un agent doble que anava amb intencions perverses, perquè durant aquells anys de pacte cultural fallit tothom mirava de reüll a tothom quan no et penjaves clarament una etiqueta".
Aquest home, però, no era persona de saló i monotonia. Així ho demostren les seues interaccions amb l'ex-ministre Fernando Morán. O els seus viatges a Euskadi amb el genial Xavier Vinader, qui volia endinsar-se periodísticament en el món abertzale com només ell sabia fer. O la seua escapada a Nova York per submergir-se en un altre món on habitava el seu company Miquis, l'únic que aconseguia pal·liar les inquietuds intel·lectuals del protagonista gràcies a una pedanteria innata.
Però açò no resultava cap entrebanc. Perquè als Estats Units, el Miquis i el Fu eren les dues parts d'un mateix cos. Ho demostraven quan feien per entrevistar, conjuntament, grans personatges del món cultural de l'època. Com el David Rosenthal, traductor anglosaxó del Tirant lo Blanc. I molts altres que, en cas d'impossibilitat, eren entrevistats des de la simulació, amb l'ajuda de la imaginació, de l'alcohol i de l'amistat, que fa compartir rareses.
Entre tot açò, els records. El Fu transita enmig de tota la novel·la retrocedint al seu passat familiar, arribant fins als ancestres més llunyans. Les seues històries semblen ser rescatades dels testimonis familiars més remots i insisteix en recordar els noms, les professions, la virtut, el defecte i la curiositat més destacada de cada besavi, avi, oncle i cosí més llunyà. Tot recordant Sabadell, la seua llar, constantment citada, potser per un desig inconscient de voler recordar l'indret que ell diposita al calaix de la nostàlgia, ara transformat per la inevitable modernitat.
L'oncle que va provar sort a Amèrica, la tieta vídua, l'avi que es va enriquir, la tendresa d'algun veí de la infància, els pobles catalans durant les vacances d'estiu i els embolics sentimentals d'algun familiar seu amb algun personatge popular es barregen entre totes aquestes narracions que, tot i ser estrictament personals, analitzen la infantesa, la joventut i la maduresa d'aquella generació que troba a faltar aquelles vivències per als seus descendents.
Alhora, també relata les complicacions d'aquells moments. Com la realitat més dura de l'ofici periodístic, l'extravagància de fer diners amb oficis inesperats o els desamors constants sense aparent reparació. Les històries d'una vida intensa plena de sensacions, narrades amb un desordre condicionat per la urgència dels records.
Sabadell Grand Central, Nova York Rambla
Manuel Foraster
Tusquets Editors, Barcelona, 2016
Novel·la, 280 pàgines