Mirant, amb una lupa

El llibre inclou quatre relats, un sobre cadascun dels quatre personatges amb els quals la narradora es relacionà en algun moment de la seva vida. El text no pretén explicar biografies, ni la narradora vol passar comptes amb el seu passat, ni el relat és un inventari de culpes i mèrits. Els detalls només explica les “relacions”, i, sempre, des del punt de vista de la narradora. Unes relacions —homes i dones— amb les quals compartí, en la majoria dels casos, amistat, llibres i llit.

Els personatges són molt diferents —deliberadament antagònics, a vegades—, les situacions molt diverses i, sempre, són relacions que comencen i acaben sense constituir mai una intriga novel·lesca. Els fets se situen en un espai social precís: a Suècia, entorn del canvi de mil·lenni, entre gent jove, laboralment inestable, sexualment promiscua, culturalment activa, i en un ambient espessit per l’alcohol i la droga. Sense sobresalts, amb naturalitat. La manca d’intencions sobreposades al relat, l’actitud un punt estoica de la narradora, la gratuïtat d’un relat que s’escriu, només, perquè la narradora té, amb la pandèmia, massa temps lliure, i la voluntat de defugir els grans retaules per centrar-se —amb una lupa— en els petits detalls reveladors, afavoreixen la primacia dels fets sobre les intencions i confereixen a la veu narrativa un valuós to d’autenticitat. Sempre. 

Com pot veure el lector, la collita final és molt bona: quatre personatges molt complexos i molt convincents, encara que no voldries assemblar-t’hi; una narradora intel·ligent que relata, gairebé impassible, el que passà i el que sentí, i un espai social simptomàtic d’aquells dies, i dels nostres. Tanmateix, el que fa d’Els detalls un text valuós —literàriament valuós— és que l’autora integra tots aquests materials en una significació que amara tota l’obra: el “valor de la companyia viscuda, de la companyia desitjada o de la companyia  perduda”, especialment d’aquesta. O dit d’una altra manera, la vàlua —fràgil— de tenir, a prop, la ment i la pell de l’altre. La portada sembla evocar aquesta unitat amb la imatge d’un Kintsugi, la tècnica japonesa d’unir amb fils d’or les peces d’una ceràmica que s’havia trencat. 

En qualsevol cas, si hom va curt de temps, el que no es pot deixar perdre és el darrer capítol: “Brigitte”. És un capítol diferent, en què la narradora reconstrueix la vida de la seva mare. Per fer-ho, assumeix l’insòlit paper de testimoni dels fets, abans i després d’infantar-la. L’autora es val del recurs amb una delicada naturalitat, però alhora amb tot el patetisme de veure el dolor tan de prop. Això sí: a la manera d’Ia Genberg: sense llàgrimes. A la fi, “Jo m’asseia al costat del llit i pensava en la literatura  [...] i hi trobava un munt d’escenes en què algú en els darrers instants de la vida aconseguia, finalment, articular alguna cosa”. Brigitte, però, no digué res, i “el neguit va ser l’últim que va abandonar el seu cos”.

La qualitat d’Els detalls passa també per l’estil que Jordi Boixadós ens fa arribar en català. És sobri, però és, encara més, brillant. L’elogi que l’autora fa de l’estil de Paul Auster és un bon exemple de l’estil de Genberg: “Auster, tan hermètic però tan àgil, tan senzill i tan torturat [...] amb un cel obert entre cadascuna de les paraules”. Un estil, tanmateix, sense ni un bri d’afectació. Ia Genberg, professora en escoles d’escriptura, devia estar vacunada contra els amaneraments literaris —i crítics— que ella mateixa reprodueix, sorneguera, com si els hagués escoltat en alguna d’aquestes classes: “resistència lluminosa”, “màgia creativa”, “procés del subconscient”. “Tothom”, acaba dient, “tret de mi semblava trobar sentit a  aquelles bajanades”. A Genberg no se la podria qualificar així, ni de broma.

L’autora va néixer a Estocolm el 1967, s’ha dedicat a l’ensenyament —cursos d’escriptura, per exemple— i ha publicat Divendres dolç (2012), Adeu tardà (2013) i el recull de contes Petit consol i quatre històries més sobre diners (2018). M’agradaria molt llegir-los. El seu gran èxit, però, ha estat Els detalls (2022), pel qual ha guanyat el Premi August a la millor novel·la sueca de l’any.