El 2020 ens va prendre moltes coses, potser massa, i entre les malastrugances, vam acomiadar Òscar Ribas Reig. Afortunadament, la Fundació Reig en va publicar les Memòries poc abans que ens deixés, una obra interessant per descobrir de prop la vida d’un dels polítics més cabdals de la història actual d’Andorra. Perquè Ribas va capgirar-ho tot, va transformar un país amb un estructura feudal en un Estat de dret, democràtic i social; i perquè amb l’aprovació de la Constitució, Andorra va assolir reconeixement de país a escala internacional.
L’ex-cap de Govern té una trajectòria professional brillant. Però sobretot va excel·lir pels reconeixements que va obtenir de tres institucions com a doctor honoris causa: la Universitat de les Illes Balears, la Universitat de Geòrgia i la Nacional Academy of Sciences de l’Azerbaidjan. Perquè Ribas era, per sobre de tot, una persona compromesa.
Des de ben jove tenia la ferma convicció que volia assolir la democratització d’Andorra, i no sense dificultats, Ribas, amb el seu govern i amb l’impuls d’un equip compromès amb el país, va aconseguir que el 14 de març de 1993 s’aprovés la Constitució d’Andorra. Així mateix, el juliol d’aquell any, el Principat obtenia reconeixement internacional en esdevenir el 184è estat membre de l’ONU. I fou aquell dia, el 28 de juliol de 1993, quan es va parlar per primera vegada en català a la seu de les Nacions Unides. I allà, a Nova York, davant dels representants de tots els estats membres, l’insigne prohom deia: “El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga –a l'Aragó– fins a Maó –a l'illa balear de Menorca– i des de Salses –al Rosselló francès– fins a Guardamar –a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat”.
A més de polític, els que el coneixien asseguren que també era un gran humanista, i que tenia una gran estima a la llengua. Sense renunciar a la idiosincràsia del país, Ribas volia estrènyer vincles amb els Països Catalans, ho havia avançat en el seu discurs a la seu de les Nacions Unides: “…Per obrir-se a la projecció exterior, convé donar primer cohesió a la pròpia identitat. Tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura catalana”. I, fidel al seus principis, va fer l’impossible per bastir ponts justament un any més tard. El juliol 1994, Ribas era a Catalunya quan es va produir un incendi que va devastar unes 63.000 hectàrees entre el Bages i el Berguedà. Atesos els entrebancs, el llavors cap de Govern va agafar un helicòpter a l’aeroport de Sabadell per arribar a una cita que tenia amb l’editor del País Valencià, Eliseu Climent; el rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batlle; el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Carles Solà; i el rector de la Universitat Rovira i Virgili, J.M. Castell. Aquells homes compromesos amb la llengua havien organitzat un viatge a Andorra per proposar a Òscar Ribas que s’enfortissin les relacions entre els territoris a través de les institucions acadèmiques. Així doncs, l’interès de Ribas era tan gran que com que no podia viatjar per terra, es va desplaçar per aire i en una sala de reunions d’un hotel ben luxós del Principat es va gestar la Xarxa Vives d’Universitats, la institució que avui vertebra totes les universitats dels conjunt del domini lingüístic.
Finalment, tampoc no podem obviar la seva implicació en la internacionalització de la llengua prèviament a l’aprovació de la Constitució. El 1990, Andorra va signar un conveni amb Portugal que va ser publicat en català i en portuguès al Diário da República. Al mateix any, es rubricava amb la Comunitat Econòmica Europea un acord de gran envergadura, on en l’article 26 s’establia que el català s’afegia com a llengua de redacció de l’acord als altres idiomes amb el mateix rang. Un any després, el 1991, es va crear l’únic lectorat de català gestionat per Andorra a la Universitat Carolina de Praga.
Perquè seguint la màxima del Manual Digest: “Un andorrà deu sempre deixar algun señal y rastre de la llengua de sa nació”. I així ho va fer.