Aquest dimarts al matí, els Mossos d’Esquadra i els serveis d’emergència rebien l’avís sobre la troballa del cos d’un xiquet a la vora de la mar. Per la descripció del cos, decapitat i en avançat estat de descomposició, així com per la indumentària que portava, els primers indicis apunten que el xiquet viatjava en una embarcació procedent de l’Àfrica que va acabar naufragant.
El succés, colpidor, ha tornat a obrir el debat sobre la immigració, sobre la humanitat amb què s’ha d’actuar per a evitar aquestes desgràcies i sobre les formacions que centren el seu discurs en criminalitzar els nouvinguts. La proximitat d’una nova jornada electoral intensifica, encara més, aquests debats.
El periodista Jaume Portell, especialitzat en economia i en relacions internacionals, tot just ha volgut fugir de la immediatesa amb què se solen generar aquests plantejaments i ha aprofundit, amb el llibre Per què no es queden a l’Àfrica? (Aledis), en les causes de fons que hi ha darrere del fenomen. Causes entre les quals l’esquerra, que acostuma a encarar les migracions des d’una perspectiva moral i humanística, no acaba de trobar un relat convincent de cara a l’electorat.
L’esquerra
“El triomf de la dreta en aquest tema es deu al fet que la dreta ofereix solucions”, argumenta l’autor del llibre, que atén aquest setmanari. “Són solucions bèsties, segurament inviables en molts casos, pràcticament impossibles de dur a terme perquè per expulsar els migrants d’Espanya caldria posar desenes de policies a cada poble. Però independentment de la viabilitat, la dreta i l’extrema dreta parlen de solucions, mentre que l’esquerra ofereix laments i cants a la diversitat, una idea que recorda la que justificava el colonialisme quan es venia com una ajuda humanística als desvalguts”.
Segons Jaume Portell, part de la solució passa “perquè Europa entengui que no pot tenir unes relacions amb l’Àfrica basades en l’explotació i en la submissió. A la majoria dels migrants els agradaria quedar-se als seus països, però hi ha un seguit de factors que ho impedeixen”.
El colonialisme
El periodista del Maresme ha basat el seu llibre en el fenomen migratori que es produeix a dos estats veïns: Gàmbia i el Senegal. Ho tracta anant als casos personals que expliquen aquestes situacions, que també poden ser relatades des d’un punt de vista general. Jaume Portell ho exemplifica quan descriu les relacions que mantenen el Senegal i França des que va finalitzar l’època colonial. “Quan els francesos arriben a aquest país han de conquistar el territori, una tasca molt complicada que s’allarga durant anys. Un cop conquerit, cal gestionar-lo de manera eficient, objectiu molt difícil si la majoria de la gent està en contra de la nova administració. El domini es va establir a través de la moneda: si aconsegueixes generar una sèrie de pagaments obligatoris, i en el cas del colonialisme eren els impostos, en una moneda que el país no fabrica i per tant no controla, estàs obligant la població a canviar la seva producció per tal d’aconseguir la moneda i pagar l’impost que s’ha creat”.
En la situació actual, insisteix Portell, els països africans han de fer front al seu deute desorbitat en dòlars, i els aconsegueixen “fent cultius a l’exportació, tal com recomana el Fons Monetari Internacional”. Com que els països excolonials sempre tenen més importacions que exportacions, “sempre gasten més del que tenen, i per tant qui guanya és l’altra part”. En el cas del Senegal, la seua moneda està lligada a l’euro per l’enorme influència que França encara exerceix sobre el territori. “Aquesta història va començar després de les independències i encara no s’ha solucionat”.
Relacions comercials
Aquesta realitat també es fa visible a través de les relacions comercials que mantenen els països occidentals amb els africans. Unes relacions de les quals els primers estats ixen clarament beneficiats i que, atenent la realpolitik, no estan disposats a canviar, malgrat les bones paraules i els discursos solidaris. “Si l’esquerra vol plantejar algun argument que vaja més enllà de la solidaritat estricta per tal de solucionar el problema, haurà de dir a la gent que mengi menys peix”. Portell argumenta que segons dades de la FAO, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, als anys noranta al Senegal es consumien entre 30 i 35 quilos anuals de peix per persona. “Ara mateix en consumeixen 12”, apunta, mentre que a l’Estat espanyol, en el mateix període de temps, se n’ha passat de consumir 35 a 44. “Si a més a més t’expliquen que una part d’aquests 44 quilos venen del país on consumeixen 12 quilos anuals de peix, això ens obliga a concloure que si la gent no vol que els senegalesos o els gambians hagin de marxar dels seus països, caldrà deixar d’explotar els seus recursos alimentaris. Però els països europeus no hi estan disposats, i per això cal centrar-se més en aquests problemes estructurals que en les festes de la solidaritat o en delegar totes les responsabilitats en les ONG, que fan una feina excepcional”.
Islamisme
Aquesta dependència d’Europa, imposada pels mateixos països occidentals per a satisfer els seus interessos econòmics, ha fet que els moviments històrics del nacionalisme africà d’esquerres s’hagen vist ressentits davant l’auge dels moviments islamistes radicals, que prioritzen una resposta ètnica, cultural i religiosa davant aquesta situació en comptes d’aspirar a una democratització que, amb el domini del primer món i les conseqüències que genera, s’ha vist fracassada i assenyalada per ser, precisament, percebuda com un instrument occidental, és a dir, com un instrument en les mans dels mateixos que perpetuen la situació de pobresa d’aquests països.
“Davant aquests plantejaments el nacionalisme africà es mostra impotent, perquè creu en el sistema democràtic i en la separació entre religió i Estat, mentre que els islamistes defensen que la millor manera de combatre el colonialisme és la xaria. Aquest discurs ha estat pregonat des de l’Aràbia Saudita, que ha anat pagant mesquites i cultivant el terreny perquè arribi el seu moment. La llavor ha crescut força i ara, questa tendència també estimula la migració, que ja no només es veu motivada per l’economia o el canvi climàtic, sinó pels problemes que creen els moviments gihadistes”. Segons Jaume Portell, el fonamentalisme islàmic, malauradament, jugarà un paper clau els propers anys en aquest sentit, “precisament perquè recull aquest descontentament no tant pel fervor religiós dels seguidors com per l’enuig que s’ha creat contra Occident”.
Històries personals
Però si alguna cosa destaca al llibre de Jaume Portell són les històries personals que recull. El periodista es fixa en la diferència entre la vida urbana i la rural, que són els terrenys en què es donen la majoria dels moviments migratoris. “Aquesta realitat no ens queda tan lluny”, diu, “tot i que en països com Gàmbia i el Senegal, que estan entre els més pobres del món, el fenomen és encara més bèstia”. Segons narra, la gran majoria de les persones van de les zones rurals a la costa, a ciutats com Dakar, on hi ha més població i més treball, i les zones rurals es queden com els espais que acullen els xiquets, les dones i les persones grans. “Els joves que no tenen edat de treballar intenten ajudar a la producció agrícola i quan es fan grans marxen a la ciutat per guanyar-se la vida. Si no ho aconsegueixen, és aleshores quan es plantegen anar a Europa”.
En canvi, i a diferència de la perspectiva generalitzada, la gran major part dels moviments migratoris amb origen a l’Àfrica es produeixen dins del mateix continent. “La idea que tenim és molt esbiaixada”, indica, i apunta també els grans equilibris que els migrants d’aquests països han de fer per poder enviar diners i garantir l’economia de tota una família, que en ocasions acumula desenes de persones. “A Catalunya veiem immigrants compartint pis al Vallès i treballant en fàbriques. En ocasions tenen fills a Catalunya que, quan es fan grans, també envien diners al Senegal i acaben constituint-se com una mena d’empreses familiars”.
Malgrat tot, aquest és un dels resultats més desitjables per a les víctimes d’unes relacions colonials que es perpetuen, malgrat les independències que es van començar a generalitzar a mitjan segle XX. El desenllaç més catastròfic, en canvi, es constata amb successos com el de dimarts al matí a Roda de Berà, amb la troballa d’un nou cadàver, en aquest cas d’un xiquet, probablement víctima d’aquest fenomen de què tant es parla però en el qual tan poc s’aprofundeix.
