El Sant Petersburg de Mandelstam i el Moscou de Bulgàkov
A La remor del temps (Edicions del 1984), Óssip Mandelstam (Varsòvia, 1891-Sibèria, 1938) retrata Sant Petersburg i a El Mestre i Margarita (Proa), Bulgàkov (Kíev, 1881-Moscou, 1940) porta el dimoni a Moscou
La remor del temps, d’Óssip Mandelstam, són relats de la vida cultural de Sant Petersburg els primers anys de la Revolució Russa. Els acaba d’editar 1984 amb traducció de Jaume Creus i la ciutat hi és molt present: “Els carrers de Peterburg despertaven en mi una set d’espectacles, i la mateixa arquitectura de la ciutat m’inspirava una mena d’imperialisme infantil. Em delia per les armadures dels soldats de cavalleria, els cascos dels romans dels genets de la Guàrdia, les trompetes de plata de l’orquestra del regiment Preobragenski, i després de la desfilada de maig la meva distracció preferida era la fest del regiment de cavalleria per l’Anunciació.
Recordo igualment l’avarada del cuirassat Osliabia arrossegant-se cap a l’aigua com una monstruosa eruga marina, i les grues i el costellam del varador”.
A El Mestre i Margarita (Proa, 2021) Mikhaïl Bulgàkov descriu Moscou. El tradueix Xènia Dyakonova: “La vida nocturna de la ciutat ja havia començat. Amunt i avall passaven camions envoltats de pols que feien dringar les cadenes, i a les caixes, hi duien homes estirats de panxa enlaire damunt dels sacs. Totes les finestres estaven obertes. En cadascuna d’aquestes finestres hi brillava una llum sota una pantalla taronja, i de totes les portes, de totes les entrades, dels terrats i de les mansardes, dels soterranis i dels patis en sortia el ronc de la polonesa de l’òpera Eugeni Oneguin.
“Les pors de l’Ivan Nikolàievitx estaven del tot justificades: cridava l’atenció de la gent, que es girava per mirar-lo. Per això va decidir deixar els carrers amples i refugiar-se als carrerons, (...), i es va endinsar en la misteriosa xarxa de carrerons de l’Arbat: s’esmunyia sota les parets de les cases, llançant mirades porugues i girant-se a cada moment”
Cases biosintètiques: des de la imaginació de Butler a la ciència de Peretó
Juli Peretó cita la trilogia de ciència-ficció Xenogènesi (Mai Més, 2019-2022) d’Octavia E. Butler per parlar dels límits de la biologia sintètica.
En una de les obres més importants d’Octavia E. Butler (Alba, primera part de la trilogia Xenogènesi, editada per Mai Més), aquesta escriptora de ciència ficció descriu que la nau en la que viatgen és viva: “Llavors Jdahya se’n va anar cap a una de les parets i va tocar-la amb uns quants tentacles del cap, els més llargs. Al lloc on havia fet contacte amb la paret, va aparèixer una taca fosca. Es va convertir en una depressió cada cop més fonda i més ampla, i llavors en un forat a través del qual Lilith va poder veure color i llum: verd, vermell, taronja, groc...”
El bioquímic evolutiu Juli Peretó utilitza Butler per descriure les limitacions de la biologia sintètica. La creativitat de Butler, diu Peretó, “no dona detalls dels aspectes científics més fantàstics de la història. Per exemple Lilith, la resta d’humans que estan en dormició i el seus captivadors habiten una immensa nau feta d’una matèria viva que orbita més enllà de la Lluna esperan el moment adequat per a repoblar la Terra: “La nau és viva -explica Lilith a uns congèneres acabats de despertar-, igual que gairebé tot el que hi ha a dintre. Els oankali fan servir la matèria viva de la mateixa manera que nosaltres fèiem servir màquinària”. Com podria ser això? Ben mirat, alguns propagandistes de la biologia sintètica contemporània li fan la competència a la Butler, tot i que aquests no van d’autors de ficció sinó, presumptament, de científics enginyosos. Per pudor, no citaré noms, però s’ha arribat a dir que la biologia sintètica permetrà el disseny d’una llavor que, després de plantr-la i regar-la, generarà un computador o una casa. Només la ment d’una autora de fantasies científiques s’havia atrevit a tant: com s’explica en la segona part de la trilogia, els habitatges que fan servir les primeres generacions de repobladors de la Terra mestissos, meitat humà, meitat oankali, han sorgit d’una llavor”.
Consultes sobre ‘arrilat’ o la feixuga feina de fer un diccionari
És significatiu el temps i l’espai que Josep Pla i Francesc de B. Moll esmercen, a Còmplices per la llengua. Cartes 1948-1979 (Destino, 2023), en una paraula, “arrilat”, que finalment no surt al DCVB.
L’amor i la dedicació a la llengua i el lèxic queda reflectida a dues cartes de la Correspondència Francesc de B. Moll-Josep Pla, que l’editorial Destino ha titulat Còmplices per la llengua. El 21 d’agost de 1962, Francesc de B. Moll li demana a Josep Pla per la seva salut i per un mot. “Em trobo amb una paraula que vós useu sovint i que manca en la primera edició del volum [del Diccionari]: el mot arrilat. I posa uns exemples, com el de Santiago Rusiñol i el seu temps: “Un dia... hi caigué un bisonyé pelat i arrilat”. Als quatre dies, Pla li respon nou ràpides ratlles sobre la seua salut, amb “una artèria de la cama esquerra que s’espasmoditza”, i divuit ratlles sobre “Arrilat- No l’he vista gaires escrita, però la gent de la meva generació l’ha usada molt...” Arrilat encara no és al DCVB.