Els crítics

Nostàlgia i corrosió

El veterà escriptor Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) té guanyada la consideració per la seua aportació a la narrativa infantil i juvenil. Però també per la tasca com a agitador i per una notable producció per a adults. Males Herbes recupera una d’aquelles obres en el seu 50è aniversari, ‘Els orangutans’, una novel·la àcida i plenament vigent que funciona com un fresc d’època.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La memòria és un organisme feble, voluble, capritxós. Potser com a mecanisme defensiu, en la mesura que ens fem grans idealitzem el passat remot com un cau de felicitat en contraposició a un present frenètic i incomprensible. Qui no ha sentit les elegies que la generació que va passar la joventut i la infantesa en la dècada dels seixanta fa d’aquell període? Tret dels qui van viure aquella època en les trinxeres de l’antifranquisme —també idealitzades, d’una altra banda—, el record és d’uns temps feliços de guateques, diversió “sana” —sense drogues i amb el sexe racionat—,  servei militar que servia de trànsit a l’edat adulta, treball assegurat i un cert consumisme incipient simbolitzat en les lletres per pagar el Seat 600 o la televisió en blanc i negre. 


Tota una generació que, majoritàriament, vivia d’esquena a les escletxes ideològiques provocades per la guerra, que evitava els embolics polítics (recordeu el cèlebre “haga usted como yo...”) i les complicacions. I gaudia d’una prosperitat relativa que s’ha d’ubicar en el seu context, en els precedents de racionaments i estraperlo. Una vida, en tot cas, bovina i alienant, amb zones d’obscuritat que el temps ha difuminat. 


Per tot això s’ha de saludar la decisió de l’editorial Males Herbes de recuperar una novel·la com Els orangutans, de Joaquim Carbó, una de les primeres obres d’una carrera literària prolífica i més transversal que no sembla. 
A grans trets, Carbó figura en l’imaginari com un agitador cultural, cofundador de Cavall Fort i impulsor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). I, per sobre de tot, com un dels més grans promotors del foment de la lectura entre joves i petits, amb una producció ingent en aquest camp. Tota aquella tasca ha deixat en un segon terme la producció ben notable en el camp de la narrativa breu i la novel·la per a adults. Posar-la sota el focus, com s’ha fet ara amb Els orangutans (publicada originàriament el 1967 en Nova Terra i recuperada el 1980, amb un pròleg de Jaume Fuster que també reprodueix l’edició de Males Herbes), té tot el sentit del món. Perquè funciona com un fotografia social molt precisa d’un moment, “el testimoni d’una època”, com diu l’autor en les pàgines justificatives de la reedició. I perquè la novel·la ha resistit el pas del temps, continua sent, en termes generals, una lectura atractiva i profitosa. 


Els orangutans s’aguanta perquè el to bandarra, la barra i el cinisme desplegats pel personatge que vehicula la narració, un empleat bancari de tropa obsessionat pel sexe —sense molt d’èxit— i que viu amb una mare malalta i deixada, són encara suggeridors. Més encara si mirem i contextualitzem la data de publicació. L’autor i els editors del 1967, de fet, no pensaven que una novel·la tan corrosiva per a la mentalitat del moment passaria el filtre de la censura franquista. Algun censor, sortosament, degué fer desistiment de funcions. O no va detectar la dinamita.


L'obra és un llarg monòleg en tirallonga, sense capítols, que recorre una atrafegada jornada en la vida del protagonista combinada amb reflexions i records familiars i personals. Un xicot fadrí i amb problemes per arribar a fi de mes, que comparteix un pis que la seua deixadesa i la de la mare han convertit en un cau de brutícia i desordre habitat per les rates. Un personatge barroer i masclista, posseïdor d’una mentalitat de curta volada, que no té cura del seu aspecte personal perquè no és capaç de compensar les incapacitats de la mare. Un individu desconsiderat i una mica mentider que mira únicament pels seus interessos immediats. 


Un fill de perdedors de la guerra que ironitza amb l’idealisme i les ànsies d’igualtat de l’avi i el pare (“si tothom arribava a un nivell intel·lectual prou elevat, qui farà de manobre, llavors?”), un murri sense massa talent que farà el que calga per disposar d’un diner extra amb el qual finançar els galantejos amb les dones. Un paio políticament incorrecte —el 1967 i, segons en quins aspectes, el 2017— que aspira a l’ascens social i al seu tros del pastís sexual: “Diuen que al món hi ha un parell o tres de femelles per a cada mascle... Jo em conformaria amb una... Sempre, és clar, que es pogués canviar sovint...”.


El mèrit de Carbó és que, a través d’aquest paio una mica repulsiu, articula una història bastant convincent, potser una mica llarga: hi ha passatges i divagacions sobrers, que entrebanquen la lectura. Un relat que conté anècdotes i derivades substancioses i que, alhora, fa el dibuix d’una classe treballadora urbanita que, malgrat les seues estretors, mira de dalt a baix els immigrants o la gent del camp. Així i tot, el lector va empatitzant a poc a poc amb el personatge, troba edificants els seus èxits (algun, certament, d’inesperat) i pateix amb els seus fracassos. Perquè, dins de la seua mentalitat, el protagonista —de qui no sabem el nom— és plenament conscient de les seues errades i limitacions, sap quan ha volgut estirar més el braç que la màniga —aquest passatge ja el descobrirà el lector— i, en acabant, entenem que la seua actitud no deixa de ser, en part, un producte d’unes circumstàncies que Carbó mostra amb ironia i una precisió narrativa més que notable.


Una novel·la no del tot esfèrica però que conserva bona part dels seus valors corrosius. I que mereixia amb escreix el seu regal (i nostre) d’aniversari. 

Els orangutans
JOAQUIM CARBÓ
Males Herbes, Barcelona, 2017
367 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.