Hi hagué un temps, entre els anys vint i els anys seixanta del segle passat, en què qualsevol novaiorquès que volia adquirir un aparell de ràdio —el principal mitjà de comunicació del moment, tan popular com ara ho és el telèfon mòbil— es dirigia de manera instintiva a alguna de les moltes botigues existents al Lower Side West de Manhattan.
Allà havien germinat, com a bolets, tot de comerços relacionats amb l’electrònica. En les tretze illes de què constava, articulades al voltant del seu eix central, Cortlandt Street, els compradors hi trobaven de tot. Un basar enorme, homologable als d’unes altres grans ciutats, que moriria de sobte, quan encara era jove. The New York Times va batejar-lo amb el nom de Radio Row.
Radio Row era un districte amb entitat pròpia, ple de sabor. L’afluència de públic era notable, sobretot quan es produïa alguna gran notícia. Aquells dies era fàcil veure cues de gent a la recerca d’un transistor nou o d’algun element per reparar-ne el que ja tenia. Tothom qui volia una ràdio havia d’acudir als seus carrers.
Van arribar-hi a treballar 30.000 persones. La facturació de totes les botigues ascendia, en conjunt, a 300 milions de dòlars anuals. Un volum de vendes descomunal, que fins i tot crida l’atenció un segle més tard.
Tanmateix, tota aquella bonança, en efecte, va passar a la història quan a començaments dels seixanta va iniciar-se el procés d’expropiacions amb la missió de convertir aquell entorn en un gran centre financer, de referència planetària.
Els promotors del futur World Trade Center —rere els quals hi havia el multimilionari David Rockefeller i la Downtown Lowe Manhattan Association, emparats per la molt influent Autoritat Portuària local i pel governador de Nova York, Nelson Rockefeller, germà de David— havien previst dues possibles ubicacions. D’una banda, la zona est de Lower Manhattan i, de l’altra, aquesta, Radio Row, que gaudia d’unes millors connexions ferroviàries.
És per això que van decidir inclinar-se per la segona opció, malgrat trobar, des del minut zero, l’oposició frontal dels milers de comerciants afectats, que van afanyar-se a organitzar-se per aturar el pla urbanístic. Oscar Nadel, propietari d’Oscar’s Radio Shop, encapçalava els petits botiguers associats i va deixar anar tota la seua ira: “Tenim la intenció de lluitar. Aquest no és un país estranger en què el govern pot venir i arrabassar-li a un home el seu negoci. Aquest és un centre mundial de productes tecnològics per a la llar i volen destruir-lo en favor dels interessos immobiliaris”.
Tots aquells esforços, però, van ser en va. Ja no hi havia marxa enrere. De fet, les expropiacions van abonar-se en funció d’una tarifa plana: tres mil dòlars per local, independentment de la mida o el nivell de facturació.
De l’espurna a la mort
La BBC recordava recentment en un reportatge que Radio Row constituïa “un dels centres comercials més vitals i acolorits” de Nova York. Es tractava del primer “districte tecnològic” de la ciutat, però també hi havia profusió de llibreries, floristeries i restaurants.
La primera botiga de radioaficionats oberta en aquest districte fou City Radio, en 1921, de la mà de Harry Schneck. Més endavant, vindrien noms com Radio Fair, Arrow Radio, SNS Radio, Black Radio, Heins & Bolet, Digby Auction, Vim Radio o Pryce Radio, entre moltes altres. La competència era ferotge i moltes d’elles no tancaven fins després de l’hora de sopar.
Després del boom de les ràdios va arribar, en passar la Segona Guerra Mundial, el dels televisors. Els més de 1.500 comerços de Radio Row continuaven sent un dels punts de més activitat de la ciutat dels gratacels.
L’associació presidida per Oscar Nadel va judicialitzar el cas, sense gaire èxit. Per testimoniar-ne la defunció, els comerciants van simular un soterrar tot passejant un taüt en què es llegia la inscripció “Petit empresari”.
Les obres d’execució de les Torres Bessones ja estaven en marxa. Les primeres expropiacions es remuntaven a 1961 —tot just quaranta anys abans de la seua demolició, en l’atac terrorista de l’11S—, les primeres demolicions, el 1966, i l’obra en si no va concloure fins al 1973, en la dècada següent.
Els petits botiguers de Radio Row van prendre camins diversos. Amb la justícia girant l’esquena a les seues reclamacions, alguns van optar per traslladar el negoci a l’altra punta de la ciutat, n’hi va haver que van canviar de feina i, fins i tot, qui va morir víctima del desencís. Aquell desallotjament va significar un trasbals per a tots ells.
La visió da Steindhardt
L’escriptora novaiorquesa Syd Steinhardt va escriure un article en profunditat sobre Radio Row després que Al-Qaeda estavellara els dos famosos avions contra les Torres Bessones. Una peça en què transportava el lector a la cruesa del barri desmantellat, al revés que van patir els comerciants desnonats i a la fam inacabable del capitalisme salvatge, capaç de sepultar totes aquelles vides —i tota aquella vida, la que es respirava al barri— per construir dos gegants de formigó.
“Als botiguers de Radio Row no els van matar, però ells van ser les primeres víctimes del World Trade Center”, sentenciava Steindhardt. L’activitat tan intensa que havia caracteritzat uns carrers que consideraven seus va quedar tallada de soca-rel.
“La popularitat de Radio Row va assolir el màxim a la dècada de 1950”, va deixar escrit Steindhardt. “La seva proximitat als molls de ferris de Nova Jersey i al districte financer, combinada amb l’arribada de nous productes electrònics de consum i la demanda de la postguerra, hi atreia allaus de compradors; per atendre els seus clients, les botigues obrien a les 7 del matí els dies laborables i tancaven molt tard els dissabtes”.
Fet i fet, Radio Row no era tan sols una visió nítida i bonica. Era l’hàbitat de milers i milers de persones. “Bloc rere bloc, més de tres-centes botigues a peu de carrer, amb més de tres vegades més empreses als pisos superiors, estaven encallades en aparadors de 20 a 25 peus, amunt i avall de carrers com Albany, Carlisle, Greenwich i Liberty”, descrivia amb precisió Steinhardt. “Els seus prestatges i espais estaven plens de tubs de buit, condensadors, transistors i més peces d’alta tecnologia per als radioaficionats i els amants del bricolatge”. The New York Times, en 1950, va qualificar-lo de “paradís per als manipuladors electrònics”.
“Les finestres de les botigues estaven plenes de mercaderies de dalt a baix; cada producte portava una targeta que indicava el seu nom, número de sèrie, fabricant i preu”, evocava l’escriptora. “La majoria d’aquestes targetes van ser pintades a mà amb tremp vermell i taronja i tinta índia per Mannie Barsky”.
Ella també va copsar, amb encert, l’ambient que s’hi respirava en passar la Segona Guerra Mundial: “La postguerra va portar a les botigues l’electrònica de consum, com ara equips de música, grans televisors, ràdios portàtils d’ona curta i els últims equips d’alta fidelitat. El material electrònic sobrant, acumulat pel Govern durant els anys de guerra per a les comunicacions, es va afegir a alguns inventaris i es va vendre a preu de saldo. Els audiòfils es reunien a la zona per trobar la peça que necessitaven o la darrera novetat del mercat. Els carrers estrets de la part baixa de Nova York eren densos de vianants i els enormes cotxes de l’època competien per l’espai”.
Tal com va afirmar el restaurador local David MacInnes, “hi havia tot de material sobrant que els empresaris exhibien als carrers, s’hi podia comprar qualsevol cosa: xapa, llautó…”. “Si algun client necessitava una cosa que el seu comerciant de confiança no tenia a l’abast, aquest comerciant contactava amb un altre per aconseguir-la”, afirmava Ronnie Nadel —un antic executiu a l’engròs d’electrònica de consum, nebot d’Oscar Nadel— a l’article de Steindhardt.
“D’aquesta manera, cada comerciant conservava el seu client i ajudava el veí a mantenir el seu negoci”, explicava ella. Una fórmula cooperativa que Steindhardt va qualificar de “convivència competitiva”.
Res de tot allò ja no resta dret. La megalomania del World Trade Center va posar-ne fi i la ciutat de Nova York no ha tornat a tenir una àrea tan extensa i especialitzada en el comerç electrònic. Tot plegat no passa de ser un record. El record més oblidat de la zona zero.