Andrei Soldatov, la revolta de les tropes del grup Wagner es va esvair tan ràpid com va començar. El líder del grup mercenari, Ievgueni Prigojin, se n’ha anat a Bielorússia i el president Putin ha garantit que no es processaria penalment cap dels soldats amotinats. La reacció de l’aparell de l’estat rus, doncs, sembla ser estranyament suau. Heu quedat sorprès?
Que els serveis secrets russos hagin vacil·lat a l’hora de reaccionar davant de l’atac de Prigojin no m’ha sorprès. El que sí que m’ha sorprès és que hagin anat tan ràpid a trobar una fórmula amb la qual Prigojin se n’ha sortit com si res i Putin ha fet el ridícul. Això sí que m’ha sorprès.
Per què es diu que Putin ha fet el ridícul? Perquè ha passat per alt un dels seus propis principis, segons el qual no es pot negociar mai amb traïdors?
Això és el que sempre se’ns ha dit a Rússia. I durant aquells dies de rebel·lió molts dels mites de la nostra cultura se n’han anat en orris. Durant vint anys se’ns ha dit i repetit que la sobirania de l’Estat rus és sacrosanta, que ningú de fora no pot furgar en els afers interns del país. I ara resulta que això és justament el que fa Aleksandr Lukaixenko.
Quin pla tenia Prigojin? Què volia aconseguir amb tot plegat? Era un cop militar o bé una mena de manifestació armada, tal com ell la presenta? Que potser el que passa és que no tenia cap mena de pla?
La revolta va ser un intent de renegociar l’acord entre el grup Wagner i l’exèrcit rus. A Rússia ningú no creu en pactes a llarg termini; tothom es pensa que les condicions d’un acord es poden renegociar en qualsevol moment. D’entrada, això mateix és el que volia fer el ministeri de Defensa mitjançant nous contractes que les empreses militars privades havien de firmar amb el Ministeri fins a l’1 de juliol. A Prigojin això no li feia cap gràcia i va voler canviar les condicions servint-se dels mitjans que fes falta. Cert és que va ser un pas pres a la desesperada: l’home fa un any i mig —des que va començar l’ofensiva contra Ucraïna— que viu permanentment en tensió. Al mateix temps, també va ser molt calculador en plantejar-se: què passa si no faig res i em limito a continuar publicant a través de Telegram? L’efecte que tenia cada cop era menor, ja que la rellevància del grup Wagner anava disminuint. Prigojin havia afirmat que el grup Wagner era la unitat militar més forta del país, l’única capaç de salvar Rússia durant la contraofensiva ucraïnesa. Tot i així, ha resultat que l’exèrcit rus ha pogut gestionar la contraofensiva sense Wagner.
Fa un parell de mesos, Prigojin va ser acusat per un bloguer militarista rus de voler revoltar-se contra el seu propi bàndol i dirigir-se cap a Moscou. A mitjan juny, els serveis secrets dels Estats Units ja sabien quines eren les seves intencions. Com és possible que Putin no sabés res de la insurrecció?
Estic convençut que hi havia indicis de les seves intencions. L’FSB, el servei federal de seguretat, té personal propi infiltrat dins del grup Wagner i Wagner una organització molt gran. Però es va informar Putin d’aquests indicis? Aquesta és la qüestió. Imagineu-vos un general de l’FSB que va i es pregunta: vull entrar en un joc que no acabo d’entendre com funciona? Això és com un conflicte familiar: si decideixes moure fitxa i al final resulta que els dos bàndols s’acaben posant d’acord, t’acabarà tocant el rebre a tu. Per això no es va informar de res a les instàncies superiors. He sentit dir que, dissabte al matí, el quarter de l’FSB a la ciutat de Rostov es va limitar a tancar-se amb pany i clau, com en una barricada. Em va recordar el cop d’estat de l’agost del 1991: a Moscou, els membres del KGB van tancar-se dins del quarter general de Lubianka i es van limitar a esperar a veure com evolucionaven les coses.
Les tropes Wagner van arribar a pocs centenars de quilòmetres de Moscou. Què hauria passat si haguessin arribat a la capital? Tenien algun pla, com ara entrar al ministeri de Defensa?
No. Crec que l’única cosa que volia Prigojin amb tota aquesta marxa cap a Moscou era guanyar temps. Crec que cal dividir la crisi en dues fases: abans i després del missatge gravat que Putin va publicar dissabte. Durant la primera fase, l’aparell de seguretat va ser totalment passiu, ningú no volia entrar en aquest joc i per això Prigojin de sobte obté el control de l’espina dorsal de la guerra i d’un parell d’hostatges valuosos…
… us referiu al moment en què es pot veure Prigojin al pati del quarter de Rostov assegut al costat del viceministre de Defensa, Junus-Bek Ievkurov, i el vicedirector del GRU, el servei d’intel·ligència militar, Vladímir Alekseiev.
Sí. En aquest conflicte armat, Alekseiev és responsable de les dades de les tasques de reconeixement i, per dir-ho d’alguna manera, també va contribuir a la creació del grup Wagner. Crec que Putin, en veure-ho, va pensar: això se’m pot escapar de les mans molt ràpidament. Prigojin no tenia cap intenció de derrocar Putin, això és fàcil de percebre. D’entrada, no va atacar Putin personalment en cap moment; a més, en cap moment no va fer cap crida, tal com s’hauria fet en un cop d’estat. Més aviat, el que va fer és dir: qui vulgui, que se’ns uneixi. Tanmateix, Putin de sobte va tenir molta por, però no pas de Prigojin, sinó de la possibilitat que alguns elements de l’exèrcit ho percebessin com una crisi de veritat i comencessin a utilitzar-ho per fer exigències als alts càrrecs.
Hi va haver una escena peculiar en què es va poder veure Prigojin al pati de la seu de l’exèrcit tot dient: entregueu-nos a Xoigú i a Gueràssimov, i Alekseiev, rient, afegeix: “Agafeu-los!”
Això demostra que hi ha una enorme crisi de confiança en el si de l’exèrcit. No oblidem que Alekseiev està parlant dels seus propis superiors. Just després de veure el vídeo, vaig trucar els meus contactes per preguntar-los què en pensaven i vaig quedar atònit. Em van dir: “Alekseiev prou que té raó!” És totalment absurd, però reflecteix els ànims que hi ha dins l’exèrcit. I crec que Putin va tenir por que gent de l’estil d’Alekseiev comencessin a comportar-se com ell i a remugar sobre les febleses dels líders militar. Per aquí no hi volia passar de cap manera. Per això va comparèixer dissabte per parlar sobre la traïció. El seu comunicat, però, no es dirigia pas a Prigojin, sinó als militars. Els volia deixar clar: no us hi uniu. Amb aquest home no pot haver-hi cap front en comú.
Prigojin mateix tampoc no s’esperava que Putin reaccionés amb tanta duresa? Incloent-hi la comparació amb la revolució del 1917, quan el tsar Nicolau II va ser derrocat durant la guerra.
Crec que la reacció de Putin el va sorprendre molt. Prigojin no tenia cap mena d’intenció d’arribar a Moscou i de derrocar Putin. Va veure clar que, després del discurs del president, havia d’arribar ràpidament a un acord i que necessitava guanyar temps; per això va enviar les seves tropes cap a Moscou. A més a més, va buscar una figura amb qui negociar. Jo em pensava que seria [Ramzan] Kadírov, però al final va resultar ser Lukaixenko.
Prigojin té aliats a l’exèrcit, a l’aparell de seguretat de l’estat o a les elits?
Temps enrere es deia que tenia el suport dels germans Kovaltxuk (el banquer Iuri i el seu germà Mikhail, vells amics de Putin –Red.), però no he trobat mai res que m’ho confirmi. Això és justament el motiu pel qual a Putin li agradava tant Prigojin: no formava part del sistema i no tenia cap mena de suport a les elits. Recorda la figura d’Aleksandr Ménxikov, en qui es va recolzar el tsar Pere I el Gran. Era un home d’orígens humils, brutal i sense cap mena de vincle, i molt desconfiat envers les elits. Això és justament el que li convé a Putin.
Sense mencionar-lo amb noms i cognoms, Putin va acusar Prigojin de trair-lo, va parlar de “mètodes terroristes” i va dir que se l’havia volgut apunyalar per l’esquena. Francament, fa l’efecte que vol eliminar Prigojin.
S’elimina una persona quan pot convertir-se en un mal exemple per a altres. Prigojin ho és? De persones com ell només n’hi ha dues en tota la política russa: Ramzan Kadírov i Prigojin mateix. Sospito que Kadírov ho ha estat observant tot plegat amb atenció, però no crec pas que hi hagi altres càrrecs burocràtics que s’animin a seguir l’exemple de Prigojin. Tots són conscients que n’ha sortit il·lès perquè té una relació personal amb Putin. A més, hi ha indicis que Putin encara ara pensa que necessita Prigojin.
Us referiu al fet que s’hagi arxivat el procés penal contra ell?
Si vols expulsar una persona de Rússia i que no torni mai més, s’ha d’iniciar un procés penal. I ho sé perquè a Rússia hi ha una ordre de detenció dictada contra mi. Tanmateix, si s’ha arxivat el procés penal contra Prigojin, això vol dir que el grup Wagner pot continuar existint! No hi ha res que impedeixi a Prigojin continuar els seus negocis.
Putin mantindrà el ministre Xoigú i el cap de l’Estat Major Gueràssimov al càrrec?
Si jo fos Putin, deixaria Xoigú al càrrec. Al front les coses no van pas tan malament com per haver-lo de cessar i a Putin li va prou bé tenir un ministre dèbil i impopular. Xoigú no tindria la capacitat d’organitzar cap mena d’oposició dins de l’exèrcit. El que és estrany és que Putin encara no hagi cessat cap general. Hauria esperat que castigués l’aparell de seguretat per la seva manca d’acció.
Les tropes de Putin haurien bastat per frenar la columna Wagner abans que entrés a Moscou?
La policia de la ciutat de Moscou té, per si sola, 100.000 homes. El problema no seria la manca de tropes, sinó la manca de voluntat de disparar. Les úniques forces que es van mobilitzar contra el grup Wagner foren l’exèrcit de l’aire, i més aviat de rebot. Tal com ho tinc entès, volien intimidar una mica les tropes del grup Wagner i se’ls va començar a disparar. L’exèrcit de terra, però, no va voler participar en el conflicte. Probablement també hi va haver algun comandant que va pensar: si ara se m’acut disparar i resulta que al final tots dos bàndols es posen d’acord, acabaré sent jo qui paga els plats trencats. Tothom recorda els conflictes de principis dels 90 perquè va passar just això.
… i, per aquest motiu, el que van acabar fent fou destruir l’asfalt de l’autopista amb camions i excavadores.
Hi ha coses que no canvien mai, a Rússia! S’han passat anys comprant material per enfrontar-se a protestes i revolucions, i camions enormes per traslladar presoners… però quan arriba l’hora de la veritat, tornen a ser les administracions locals qui ha de treure els camions KAMAZ i tallar els carrers. Igual que el 1991, quan es van utilitzar els troleibusos com a barricada contra els colpistes.
Traducció de Laura Obradors