Després de l’estranya marxa dels mercenaris del grup Wagner cap a Moscou —finalment avortada—, el president rus Vladímir Putin comparà l’intent de cop amb un altre històric, el de setembre de 1917, establint el paral·lelisme entre ell i els vencedors d’aquella rebel·lió, que foren els bolxevics, tal com s’anomenava els seguidors de la facció més radical, liderada per Vladímir Ílitx Uliànov, Lenin, del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia.
El cop de 1917. El mes de febrer de 1917 la primera fase de la Revolució Russa va suposar la caiguda del govern tsarista i la instauració del govern liberal liderat per Aleksandr Kérenski. El nou cap de l’executiu en teoria governava un enorme imperi, però la realitat era prou diferent. El caos s’havia ensenyorit de bona part del país degut a la manca d’aliments, a la crisi agrícola i econòmica generalitzada, a l’explosió d’un atur obrer com no s’havia vist mai, a la violència política que augmentava per tot arreu… i per si faltava quelcom, la Gran Guerra seguia i l’immens exèrcit rus patia en el front una incessant allau de baixes que omplien les famílies de tristor i ràbia contra el govern.
El panorama era nefast per al nou govern liberal, el qual s’anà mostrant durant els mesos següents del tot incapaç de solucionar cap dels grans problemes. Això ho aprofitaren els bolxevics a través dels soviets de les ciutats —o consells de cada ciutat, assemblea formada pels treballadors de cada localitat i que els de Lenin acabaren per controlar—, per anar corcant la credibilitat de l’equip de Kérenski.
En aquell context, creixia entre els polítics antimonàrquics el temor a un cop d’estat a càrrec de generals ultraconservadors per reinstaurar el sistema tsarista. Però no hi havia unitat d’acció entre els que temien aquesta possibilitat. Les divergències eren tan profundes, per una banda, entre els bolxevics i, per l’altra, entre els liberals, que la tensió política no feia més que augmentar, en especial des que el govern demanà que es reduís el poder dels soviets en general i sobretot del de Petrograd, que era el més poderós.
En aquell ambient de tensió creixent, el juliol de 1917, Kérenski intentà desviar l’atenció ordenant, d’acord amb el generalat, una gran ofensiva bèl·lica contra els alemanys. Però fou un fracàs rotund. Aleshores el general Lavr Kornílov, comandant en cap de l’exèrcit rus, identificà públicament els soviets com els responsables últims del desastre militar, perquè, a parer seu, feien antipatriotisme a través de proclames contra l’exèrcit que acabaven desmoralitzant els soldats. Per tant, demanava formalment al govern de Kérenski que reduís, per la força si fos precís, el poder dels soviets. Al mateix temps, acusà directament d’incompetència l’alt comandament militar a Moscou, així com els responsables polítics que donaven les ordres als militars.
El president del govern intentà negociar amb el revoltat, però aquest es mostrà inflexible. Seguia exigint —a banda que es llevés poder als soviets— reorganitzar l’exèrcit de dalt a baix i posar fi a les assemblees de soldats, el poder dels comissaris polítics i qualsevol altre canal de penetració bolxevic entre els uniformats. Les mesures s’havien d’imposar, a parer seu, amb mà dura, reinstaurant la pena de mort sumaríssima per a qualsevol que no et sotmetés a les seves ordres.
El govern interpretà que estava davant d’una rebel·lió efectiva de Kornílov i que el general per força havia de comptar amb intensos suports polítics entre els conservadors i els elements més favorables al retorn del tsarisme. A la vegada, els bolxevics de Lenin tot d’una varen entendre com una declaració de guerra l’exigència del cap militar de limitar força el creixent poder dels soviets.
Durant el juliol i l’agost Kérenski intentà enfortir-se per evitar el que suposava que seria un cop imminent. Tanmateix, Lenin fou més hàbil, i preparà els seus bolxevics i els soviets per fer front al possible atac de Kornílov. Alhora, el cap de l’exèrcit anava deixant cada cop més clares les seves intencions i durant l’agost reconegué que el seu objectiu era eliminar els soviets, executar Lenin i tota la cúpula bolxevic i «reestructurar» el govern, cosa que clarament equivalia a reconèixer que volia imposar una dictadura, probablement amb la reimposició del tsar.
Com a conseqüència de la posició clara del comandament general militar, durant el mes d’agost els esquerrans demanaren insistentment a Kérenski que destituís Kornílov, mentre que els sectors polítics conservadors temien els esquerrans i donaven suport al cap uniformat. Les negociacions entre el govern i el general no fructificaren i, el 28 d’agost, el president el qualificà de colpista i anuncià la seva destitució. El general contestà que no acceptava l’ordre.
El 9 de setembre, Kornílov envià una gran columna militar cap a Petrograd, amb la intenció de forçar la caiguda del govern i, si no, obriria una crisi que per força hauria de desembocar en una guerra civil. El militar feia una crida pública a tots els russos per aixecar-se contra el poder establert, «salvar les terres» i «la mare pàtria».
La ràpida reacció dels soviets, en especial la del més important, el de Petrograd, deixà la rebel·lió militar en no res. El govern Kérenski armà els membres del soviet per fer front als revoltats i tota aquesta gernació, sota el lideratge bolxevic, aturà els militars que desistiren de la seva intenció. Només cinc dies després, el 14, els bolxevics havien salvat la ciutat i derrotat els soldats. El govern ordenà la detenció del general. Així Kérenski intentava demostrar força i determinació. Però ja era ben clar que qui sortia reforçat en extrem eren els bolxevics en general i en particular el seu líder, Lenin.
El president ja només tenia un poder formal, mentre que l’efectiu —i ara ja armat— als carrers de les ciutats principals el tenien, cada cop més, els seguidors del cap esquerrà citat. Tothom veia que era qüestió de poc temps l’assalt roig al poder. I en efecte la revolució roja no es torbà gaire. Esclatava l’octubre i el país quedava immers en una sagnant guerra civil entre els rojos —bolxevics i altres esquerrans— i els blancs —conservadors protsaristes amb suport occidental—, mentre que Kérenski, que no volgué donar suport a cap dels dos grups, partí a l’exili, primer a Anglaterra i més tard als Estats Units, on morí el 1970.
Per la seva banda, Kornílov fou arrestat i tancat en un monestir, del qual fugí durant la guerra civil per enquadrar-se en l’Exèrcit Blanc fins que morí el 1918 a prop d’Ekaterinodar, quan l’Exèrcit Roig bombardejà la casa mentre preparava l’assalt a la ciutat.