El fracàs de l’estratègia catalana cap a la independència ha tingut múltiples i nefastes conseqüències per l’horitzó nacional del Principat. No haver culminat el Procés o, més ben dit, no haver calibrat les forces entre els dos actors polítics en conflicte, ens aboca a nous temps de lluita i resistència. El que havia de ser una identitat nacional transformada en projecte, amb l’auge del PP i Vox ens pot retornar a fer de la nostra identitat catalana un espai de resistència.
A nivell esportiu, la manca de reconeixement de les seleccions esportives catalanes també és el resultat fallit d’una estratègia que va fiar-ho tot a la Plataforma ProSeleccions. Amb el resultat del post-procés, i la repressió judicial que malauradament també va patir la Plataforma, es tanquen massa portes. El país ha quedat endarrerit en la reivindicació d’un reconeixement ple per a competir a nivell internacional i ara es veu abocat a seguir l’actual estratègia basca, aprofitant l’escletxa que “l’esmena PNB” ha obert a la nova llei de l’esport de 2022 per buscar el reconeixement internacional d’aquelles federacions esportives que tenen arrels històriques i singulars en algun dels territoris. Sempre, això sí, subjecte a l’aprovació estatal. A Catalunya, 14 federacions podrien acollir-s’hi.
La perspectiva històrica, però, no és tant dolenta. Catalunya va ser pionera a l’hora de demanar el reconeixement internacional dels seus esportistes. Aquella flama que comença els noranta cristal·litza el 1998 amb la Plataforma ProSeleccions, que rebrà el suport dels diversos governs de la Generalitat. La seva feina permetrà el reconeixement internacional de 21 esports, amb només un que comparteix representació internacional amb la federació espanyola (la de Bitlles i Bowling). Però, aquella feina de formigueta s’estronca amb el “Cas Fresno”, el 2004. La no ratificació de la Federació Catalana de Patinatge com a membre de ple dret de la Federació Internacional va evidenciar la por que l’Estat tenia a un sistema esportiu català autònom i competitiu a nivell mundial. Què hagués estat la selecció espanyola d’hoquei patins sense els jugadors catalans? Després del “Cas Fresno”, la majoria de federacions internacionals van modificar els seus estatuts per a no acceptar federacions si no estaven vinculades a la totalitat d’un estat. També Catalunya va comprendre que, sense ser independent, la totalitat dels seus esportistes mai podrien tenir el ple reconeixement internacional.
Esport i política no es poden deslligar. De fet, és totalment necessari situar els actors i la indústria de l’esport en el si del triangle format pel sistema polític, econòmic i la seva dimensió geogràfica. Entendre l’esport en el marc de la geopolítica econòmica és clau per situar el seu impacte en l’actual escenari mundial. Mirat amb perspectiva, doncs, la governança del sistema esportiu ve condicionada per la realitat dels estats. Des d’una perspectiva de les Relacions Internacionals ho podríem concebre a través d’una òptica molt realista: de jocs de suma zero entre els actors participants.
Això no vol dir que, sabedors que al final és la realitat dels estats, i els seus interessos amb els veïns, la que acaba autoritzant els nous actors que poden tenir veu i vot a les organitzacions internacionals, l’esport no sigui un entorn en què actors polítics i societat civil construeixen narratives i contra-narratives. L’esport genera plataformes per comunicar, és altaveu. S’hi legitimen decisions polítiques o s’hi pressiona perquè aquestes vagin cap a una altra direcció. La diplomàcia esportiva, que aquest final de juny ha trobat un fòrum brillant en el World Congress on Sports Diplomacy organitzat per l’Ajuntament de Donostia i la UPV/EHU, actua en aquest entorn. També Catalunya ha tingut voluntat de desplegar una estratègia paradiplomàtica en aquest sentit, però el fracàs de l’embat del 2017 trenca la bona feina que en aquell moment s’estava portant a terme i caldrà treballar per revisar l’estratègia de nou.
Què li queda a Catalunya per continuar explicant al món, a través de l’esport, la seva voluntat de ser? L’aposta decidida del govern per a buscar el reconeixement de les seleccions catalanes? No. A nivell d’organitzacions, només queda el Barça. Respectant el significat de la resta de clubs, que són imprescindibles per teixir un sistema esportiu competitiu i sostenible, només el Barça pot liderar aquesta representació internacional perquè, malgrat les tensions que li genera, és l’únic que combina globalitat i localitat. És a dir, per una banda és un club que s’ha transformat en una multinacional de l’entreteniment o que ha de comunicar a una massa d’aficionats que supera els 300 milions a nivell mundial. Per altra banda, la seva singularitat rau en uns valors històrics que des del 1908 l’associen amb el catalanisme polític, la democràcia i la universalitat. El Barça és, en el marc de la seva globalitat, el senyal inequívoc d’un sistema esportiu a Catalunya que té voluntat de ser singular i de perdurar. I, això porta a què el club ha de gestionar, com pot, les tensions entre lo global i lo local, entre els qui volien tancar el camp l’1 d’Octubre i els que preferien jugar el partit. Els equilibris felins que ha de fer el club a l’hora de significar-se políticament s’expliquen amb la imatge del camp nou buit, aquell dia d’octubre, amb l’equip jugant contra Las Palmas que lluïa la bandereta espanyola al clatell.
Però, el Barça ha generat un atractiu global que fan que la institució sigui menys vulnerable a les anades i vingudes polítiques que pateix el sistema polític català. La seva globalitat, per una banda, l’ha homogenitzat, l’ha disneyitzat d’acord amb el procés d’americanització i comercialització que ha patit la indústria de l’esport des dels anys noranta. Per altra banda, ser una marca global l’ha convertit en plataforma, en una organització que, amb més o menys força depenent del moment i la seva directiva, ha sabut projectar Barcelona i Catalunya al món. El Barça és una institució que ha complementat, des de l’esport, una narrativa pròpia de país. Si no, per què malauradament podem dir que “Catalunya té dos presidents màrtirs”? Per què el “més que un club” s’identifica amb la solidaritat universal (UNICEF o ACNUR) i la primera campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia de 1918? El valor singular d’aquesta institució converteix el FC Barcelona, en aquests anys de crisi política després del fracàs del 2017, en la gran plataforma organitzacional per on continuar parlant de Catalunya, des del sistema esportiu, a nivell mundial.