Si algun dia fos milionari...”, li deia Francesc Cambó a Josep M. de Sagarra el 1918, “m’agradaria fundar a Catalunya alguna cosa important de cara als clàssics, perquè em penso que el que fa més falta al nostre país és precisament la lectura dels antics”. Ho explicava Sagarra a les seves Memòries (Obra Completa 12, 13, 14, Tres i Quatre) i ho recull Borja de Riquer a Francesc Cambó. L’últim retrat (Edicions 62, 2022). Quatre anys després, Cambó ja era milionari i va complir la seva paraula i va fitxar un jove amb empenta i encant, el mallorquí Joan Estelrich, per tirar endavant el projecte d’una col·lecció de traduccions del grec i el llatí amb versions bilingües que van batejar Col·lecció Bernat Metge.
Cent anys després, la col·lecció continua i ja ha publicat més de 440 títols. Des de fa cinc anys, però, la Col·lecció Bernat Metge ja no la gestiona la família Cambó —ni la Fundació que va heretar el seu projecte—, sinó una cooperativa: primer va ser el grup Som (Ara Llibres, Sàpiens, Descobrir, etc.) i ara, després que s’incorporaren a aquesta cooperativa de cooperatives, és d’Abacus.
L’actual president del segell editorial que publica la Bernat Metge, La Casa dels Clàssics, Raül Garrigasait, diu que “són signes del temps”. També recorda que el mecenatge que “plantejava Cambó als anys vint ja era extraordinari”, poc comparable amb els que es donen avui dia, com el de la Fundació Vila Casas en l’àmbit de l’art o la Llibreria Finestres, que ha estat impulsada per un empresari aliè al món de la cultura.
Garrigasait destaca que el canvi més important que s’ha produït en la Bernat Metge és que ara “és un projecte que se sosté a si mateix: Aquests últims cinc anys hem buscat la manera de no dependre d’una família que anés posant diners cada any —cosa que havia estat la normalitat fins fa quatre dies: del 1923 fins al 2016”. Per aconseguir aquest objectiu, ha calgut fer alguns canvis editorials i guanyar presència a les llibreries: “Continuem publicant els clàssics grecs i llatins de tota la vida, però també hem començat la Bernat Metge Universal, que publica clàssics universals que han tingut molt bona acollida, i la Bernat Metge Essencial, que són edicions econòmiques pensades per a estudiants. Ens hem convertit en una editorial més normal, tot i que continuem publicant clàssics”.
De bon començament, Cambó i Estelrich no van comptar amb Carles Riba per al projecte, però aviat van rectificar, perquè el poeta Carles Riba era “el més preparat que hi havia” pel que feia al grec. Cambó li va oferir encarregar-se, no només de traduccions, sinó també de dues càtedres de grec, una elemental i una altra superior. Segons explica Borja de Riquer a la biografia de Cambó, “per tal de realitzar aquesta feina amb eficàcia, Cambó proposà a Riba d’anar a París per informar-se amb deteniment de com funcionava l’ensenyament superior del grec a la Sorbona, viatge que va dur a terme entre octubre i desembre del 1925”.
Per la seva banda, Estelrich “era autodidacta i fill d’un guàrdia civil”, diu Garrigasait: “Havia nascut a Felanitx (Mallorca), però s’havia criat en part a Catalunya i en part a Maó, perquè havia anat amb la família allà on destinaven el seu pare”; després, “va començar a publicar a la premsa mallorquina” i, quan va tornar a Catalunya “es va acostar a la Lliga” de Cambó.
Estelrich “tenia un do de gents impressionant i qui el coneixia explica que era un gran seductor i un bon conferenciant, tot i que no era expert en grecs i llatins. Cambó va confiar-hi per la seva capacitat organitzativa i va fer bé, perquè gent com Carles Riba no tenia aquesta capacitat”. A les tertúlies de Barcelona, però, “es comentava aquesta tensió que provocava que Estelrich, amb vint-i-cinc anys, donés ordres a un intel·lectual de primera, com ja era Riba als seus trenta”.
De Riquer opina que la barreja era explosiva però efectiva: “Que finalment la cosa funcionés i amb força èxit no deixa de ser sorprenent, atès que Cambó, Estelrich i Riba eren homes de caràcter més aviat antitètic”. El mecenes —De Riquer ho explica insistentment al llarg de l’obra— “era un home de tracte difícil, força executiu i pràctic, sempre recelós del que poguessin fer o escriure els intel·lectuals que contractava”. Joan Estelrich, en canvi, “era un jove que encara no tenia vint-i-cinc anys, extravertit i efusiu, que semblava que s’atrevia amb tot. El seu èxit com a organitzador i director de la Fundació, mentre feia de propagandista cultural per Europa, fou realment xocant”, i Carles Riba, “amb el seu proverbial rigor i seriositat, inicialment fou reticent al projecte del jove mallorquí”. Ara bé, conclou De Riquer, “Tots tres van coincidir que aquella obra, la Bernat Metge, era d’una rellevància tan excepcional i donaria tant prestigi mundial a la cultura catalana que calia dedicar-s’hi a fons i deixar de banda les possibles divergències”.
Els subscriptors necessaris
La col·lecció Bernat Metge va néixer en un moment molt concret de la història de Catalunya i l’Estat, mesos abans de la dictadura de Primo de Rivera i quan la Lliga Regionalista començava a perdre intensitat. Garrigasait, que va explicar aquesta història amb detall a Els fundadors (Ara Llibres, 2020), diu que en aquell moment “Cambó ja veu que el gran moment de la Lliga Regionalista comença a decaure. Aquell va ser l’últim moment que la Lliga serà el partit majoritari a Catalunya” i “molts dels nous col·laboradors de la Col·lecció, inclòs Carles Riba, seran propers a Acció Catalana”, una escissió de la Lliga.
En el context de la dictadura ser subscriptor de la Col·lecció Bernat Metge esdevé una mena d’acte heroic: “A finals dels anys vint va ser quan la col·lecció va tenir més subscriptors”, explica Garrigasait: “En aquell moment, subscriure’s era com un acte cívic de protesta contra la dictadura de Primo de Rivera. Després, quan arriba la República, aquests símbols ja no són tan necessaris”.
Un dels actes que La Casa dels Clàssics ha organitzat per celebrar el centenari de la Bernat Metge ha estat precisament un homenatge als subscriptors de la col·lecció. Garrigasait explica que “actualment hi ha subscriptors que són nets d’aquells subscriptors dels anys de Primo de Rivera”. Són gent que va heretar la col·lecció de la casa de l’avi i se’n van fer subscriptors per no perdre’n cap nou títol.
Garrigasait en destaca la seua importància, no només perquè representen un coixí econòmic, sinó perquè “donen una continuïtat”. Afirma que, si la Bernat Metge ha aguantat cent anys, és “evidentment perquè hi havia uns mecenes al darrere, però també perquè hi havia uns subscriptors que esperaven un altre títol i, per tant, t’imposen una regularitat”. Sobretot en els moments més difícils, com els primers del franquisme, “els subscriptors eren els que esperaven el llibre i, per tant, els que li donaven sentit a la feina d’edició”.
Abans del 1936 ja s’havien editat vuitanta títols de la col·lecció. Això incloïa obres cabdals de Sèneca, Xenofont, Lucreci, la Poètica d’Aristòtil, les Vides paral·leles de Plutarc, Les metamorfosis d’Ovidi, Comèdies de Plaute, etc.
La Bernat Metge durant la guerra i la dictadura
Durant la Guerra Civil —mentre Cambó i Estelrich eren a l’exili—, Carles Riba va aconseguir que no es destruís la Fundació Bernat Metge i va poder convèncer la Generalitat, com explica De Riquer, de confiscar “la institució —decret de 12 d’agost de 1936— per salvar-la i que el nomenessin ‘comissari d’apropiació’”. Borja de Riquer cita una carta que Riba va escriure a Cambó, però que no va arribar a enviar mai. Li explicava per què va prendre aquesta decisió: “Allò era una txeca, i calia dialogar i fer discursos absurds a gent que eren una barreja d’innocència i de ressentiment, i, a més, armats fins a les dents i embriagats de triomf. A la fi aconseguírem de treure exclusivament papers, llibres i llibreries; i encara això, vigilats per pistolers”. L’activitat es va reduir al mínim només s’hi van publicar cinc títols (tres el 1936, un el 1937 i un el 1938). Malgrat això, Cambó i Estelrich desconfiaven de Riba.
Amb la victòria dels colpistes, va ser Carles Riba qui es va haver d’exiliar i, com que Cambó continuava a l’estranger, Estelrich es va tornar a ocupar de la Fundació. Al principi va ser impossible editar res. La situació es va suavitzar el 1942, “tal vegada”, insinua De Riquer amb ironia, “gràcies al donatiu de quadres de Cambó al Museo del Prado” una acció “que havia creat un ambient més propici”. Així Estelrich va poder distribuir un nou volum de les Vides paral·leles de Plutarc (que ja estava imprès des del 1939), amagant que Riba n’era el traductor. El poeta va tornar el 1943 i s’hi va poder dedicar novament, però la dictadura ho alentia tot molt i molt. Durant dos anys no hi va haver nous títols. El 1946 van eixir publicats el volum 86 (Dels deures, de Ciceró) i el 88, el tom XV de les Vides paral·leles de Plutarc. El 1947 es van publicar dos més i el 1948, només un. No va ser fins al 1949 que es van començar a publicar cinc o sis títols l’any.
Els traductors imprescindibles de la Bernat Metge
La Col·lecció Bernat Metge va aparèixer en un moment d’entreguerres en què moltes cultures occidentals retornaven als clàssics llatins i grecs com a valors segurs. Una de les col·leccions en què es van fixar Estelrich i Cambó va ser la col·lecció Budé, fundada el 1919, que traduïa els clàssics al francès. Cent anys després, els resultats no són tan diferents. La Budé va publicar el títol 500 el 2013; la Bernat Metge —a pesar de dues dictadures— va pel volum 443.
Els actuals impulsors de la col·lecció francesa consideren que la feina estarà feta quan n’hagin editat 1.300. Raül Garrigasait afirma que no hi ha cap objectiu numèric, però reconeix que “una vegada ens vam asseure a mirar tot el que faltava publicar i ens vam adonar que ens faltaven més dècades de les que ens queden de vida”. La feina és agraïda perquè, malgrat tot, “encara falten obres importants que no hi són”. Ara mateix, l’últim volum editat és la Política d’Aristòtil i “ens falten completar Les lleis de Plató, el seu gran Diàleg de maduresa, molta obra d’Aristòtil, alguns discursos de Ciceró...”, etc.
Garrigasait reconeix que en els ritmes de la Bernat Metge “sempre hi ha hagut una tensió entre els que es volia fer i la disponibilitat dels traductors”. En el terreny del grec i del llatí, recorda el president de La Casa dels Clàssics, “no hi ha traductors professionals com d’anglès o de francès. La majoria són professors universitaris o de secundària i que tradueixen del grec i del llatí”.
Això va condicionar les edicions de la Bernat Metge, sobretot en els moments més difícils de la dictadura franquista: “Sobretot després de la guerra, la Bernat Metge passa a dependre molt dels gustos dels traductors. Primer, perquè no hi havia una direcció forta; després, perquè hi havia pocs estudis de filologia clàssica; en aquell moment, només es podia estudiar a la Universitat de Barcelona (UB) i només hi havia un curs de llengua grega i un de literatura grega”.
Aquesta situació ha canviat radicalment. “Ara —diu Garrigasait— ens beneficiem dels últims quaranta anys d’universitat, on hi ha estudis de filologia clàssica a la UB, a la UAB, a la Universitat de València, a la de Lleida o a la de les Illes Balears que també tenen estudis de grec i de llatí”.
El futur és més incert perquè les llengües clàssiques han sortit del currículum escolar. Garrigasait opina que, a les llengües clàssiques, els passa com a altres disciplines d’humanitats, que, “a mesura que han anat perdent pes en l’educació secundària, i després a la universitària, han guanyat pes a fora, en cursos d’interès general, a l’Institut d’Humanitats del CCCB, a l’Ateneu Barcelonès. És com si s’haguessin desplaçat. Això vol dir que hi ha un interès que continua”.
Pel que fa a les universitats, el president de La Casa dels Clàssics reconeix que “avui dia la universitat promou un tipus d’expert molt diferent del que promovia fa quaranta anys. Fa quaranta anys es promovien perfils que tendien a fer discursos generals, panoràmiques, etc., i avui dia el perfil que es promou en sap molt de desxifrar uns papirs trobats no sé on, coses molt concretes, molt especialitzades”. Això té una part bona, que “aquests especialistes poden fer aportacions de primer nivell mundial”, però es fa “difícil lligar la seva feina al públic general”.
Tanmateix, Garrigasait també destaca que “hi ha un altre perfil que es dona entre la gent jove i que precisament estan interessats sobretot a traduir clàssics: és el cas de Pau Sabaté, que ens va traduir la Ilíada en vers a nosaltres, o Eloi Creus, que ha traduït Safo”.
Hi ha clàssics per anys.