Si estan buscant una sèrie lleugera i divertida per mirar aquest estiu ja poden deixar de buscar. Filmin ens ha portat la sèrie perfecta per aquests dies en què, més que drama, el que millor entra és una mica d’humor. La mena de sèrie de la que no se’n parlarà gaire però que anirà fent el seu públic a través del boca orella, tal i com va passar fa uns anys amb Parliament, sèrie que des d’aquí els continuo recomanant i que podria fer un tàndem de comèdies magnífic amb la que els porto avui, que és L'Orquestra. Totes dues tenen en comú un estil de comèdia que defuig la majoria de recursos de la sitcom nord-americana en favor d’una comèdia més orgànica on es permet respirar les situacions sense provocar tan directament la situació humorística, i on l’humor prové més de les debilitats dels personatges (patètics, desesperats, aliens als seus defectes) que en les situacions. I també el fet d’oferir una mirada a un univers concret. En el cas de L'Orquestra és un retrat de les relacions laborals dels diferents membres de l’Orquestra Simfònica de Copenghagen, marcades sobretot per les rivalitats i les enveges, dues emocions ben primàries que, en aquest context, es disfressen de vocació artística o superioritat intel·lectual. La sèrie, que és una idea original d’Adam Price, ni més ni menys que el creador de Borgen, estableix de seguida que és un món elegant i refinat només per fora, però per dins el joc brut i les punyalades per l’esquena abunden.
El protagonista és el segon clarinetista, que pensa de si mateix que és un músic millor que els altres i que mereix un reconeixement i també una posició millor de la que té. La seva obsessió és ocupar la posició de primer clarinetista. L’arribada del nou director adjunt de l’orquestra li podria oferir aquesta oportunitat. Per tant, encara que inicialment el menysprea, passa a considerar-lo un aliat de qui poder treure el que busca. La relació és el motor que fa avançar a sèrie. I el que comença com una relació cordial interessada i es converteix en un enfrontament frontal carregat de retrets podria convertir-se en una amistat autèntica inesperada en funció de com es van movent els fils dins de l’orquestra i els seus jocs de poder. L'Orquestra treu suc humorístic del patetisme i la covardia de tots dos personatges, que tenen més en comú del que els sembla, i que s’escampa en totes les relacions que tenen, tan laborals com familiars. La comèdia s’alterna amb moments de desemparament i vulnerabilitat dels personatges que ajuda a fer-los més humans i a desitjar que els vagin millor les coses malgrat puguin ser repel·lents.
Tampoc falten els secundaris excèntrics, com a Mozart in the Jungle, sèrie amb la que comparteix un escenari similar. Ni tampoc les clàssiques dinàmiques de relacions amoroso-afectives que fan la proposta una mica més comercial del que aparenta d’entrada. Els dos actors protagonistes tenen un bon tempo còmic, especialment Frederik Cilius Jorgesen, que també és clarinetista a la vida real. Però és sobretot el to natural dels diàlegs amb els que es crea la comèdia i el registre realista (a diferència de l’exageració habitual) el que fa de L'Orquestra una sèrie especial, que se’t va guanyant per com de propers es fan els personatges. És difícil no acabar la primera temporada sense sentir afecte per aquestes criatures desesperades i egocèntriques que són el que tu no voldries ser però que possiblement tots som en algun moment. I ja se sap que riure’s d’un mateix és un dels exercicis més sans i que es poden fer a través de la ficció, i encara més si es fa d’aquesta manera, subtil, lleugera i carregada d’ironia.
L'Orquestra
Creador: Adam Price
Repartiment: Frederik Cilius Jorgesen, Rasmus Bruun
Temporades: 1
Plataforma: Filmin